Avinguda del Port: infern al mar

VALÈNCIA. La ciutat a l’estiu. Els indrets on fusionar els dies i la xafogor? Fa molta, massa calitja!

Evoque els estius nòrdics, les vacances on el sol no crema deixant marca. Eixa empremta que avorrim, també, en forma de gotes de suor. Calor humit i apegalós en creuar el pont d’Aragó. El d’un riu dissecat, anatomitzat, el de València.

Amb les temperatures altes sembla que tot es magnifica. Em crec el canvi climàtic. Sí, fa més calor que abans i això que anem més despullats. La moda marca de bell nou els shorts. Homes i dones ensenyen cuixa o garró. El tema del calçat el deixem. Malparlaria massa i obligaria a passar per pedicura un percentatge digne de sortir al Guinness.

Caminar per València amb calor convida a estar xop o a fugir! Ésser un tramús ben amerat i emprenyat. Humitat a manta! Olors insuportables segons quines hores. Terrasses als carrers massificades a tota hora. Un ventall de varietats gustatives i plurilingües. Busos petats i trams de recorreguts interminables.

I si anem al mar? No, la passejada al mar tampoc no convida. 

Quan Dante va escriure la Divina Comèdia, ens va explicar que a la porta de l’ Infern hi havia una inscripció amb les següents paraules: “Deixeu tota esperança, vosaltres que hi entreu”. Sempre he pensat que haurien de penjar un cartell igual a l’entrada de l’Avinguda del Port.

Anem a pams. Sona bé el nom d’Avinguda del Port. Bé si penses en el nom tot tancant els ulls. Si imagines palmeres mediterrànies i voreres lliures de bicicletes que no et destorben mentre fas via al mar. Si detectes, mentre camines, una arquitectura coherent amb edificis que conten històries de temps passats amb respecte.

Noms diversos, en moments ja caducats, ha tingut aquesta ronda allargassada. L’avinguda dels aliats. L’avingua de Lenin. La del Doncel Luis Felipe García Sanchis, ben llarg!

L’Avinguda del Port, el darrer bateig, necessita una transformació radical. La cosa no va de botox o de l’última tendència rejovenidora. El protocol d’urgència reclama cirurgia estudiada sense comboi i ben mesurada. No es qüestió de tallar i enganxar. L’assumpte és poder passejar fins el mar. De voler anar-hi, de tenir una avinguda transitable i ben plantada. Quins carrers, avingudes, pujarien al pòdium en un rànquing de “lletgesa? Peris i Valero, Pérez Galdós, aquesta pobra avinguda del Port?

El “passeig” que va a la mar té un “bulevard” sense criteri. És rotundament desagradable! Anys de no solucions i emplastres infames. De carrils d’únic sentit de quan la copa Amèrica i la Fórmula 1. Tots al mar! D’aparentar per damunt de tot, de quan es “bufava amb caldo gelat”. No van encertar ni una. Una espifiada! Malbarataren euros a dojo! Un passeig horrorós. Incòmode, molest. Ara per ara tenim una avinguda sense caràcter, amorfa i malcarada.

Si fem com un salt enrere, el camí Nou del Grau, així es coneixia l’Avinguda del Port, va estar un pas atractiu. Eix i artèria principal de la ciutat ja al segle XIX. Voreres amples i xops per fer ombra convidaven a camejar. Transitada, sobretot, als estius on tothom anava a Vilanova del Grau o al Poble Nou de la Mar, el Cabanyal actual.

Què hi farem?! Encara hi som a temps! De moment no en sabem, d’iniciatives. Sembla que el regidor de Mobilitat, Grezzi, està per fer alguna cosa. Il·lusió, il·lusió, no sabem si li fa. Potser li agrade més la Dàrsena, La Marina, en foment i autopromoció constant. Deixem per a una altra ocasió les vistes a la mediterrània. Cal insistir: els ciutadans, en primer lloc, han d’arribar-hi per un passeig indiscutiblement desagradable. Són tres quilòmetres de tram i sembla que cal ajustar pressupostos abans de rascar la butxaca municipal. Giuseppe Grezzi, recordem, ve del país del disseny, del bon gust. Serà exigent! Aleshores, va per llarg.

Si iniciem el recorregut de l’avinguda que porta al mar ensopeguem amb un luxe, inicialment romàntic, el Palauet Burgos, La Casa del Metge. Cerdá Cardona començaria l’obra i més tard Javier Goerlich faria el toc més historicista. Som als anys vint, del segle XX, on el projecte d’ampla via al mar no era una quimera. Avui a la casa, ja com encantada, no hi viu ningú. La venda del xalet està anunciada fa temps. La torre mirador encara escodrinya el devenir d’ aquesta avinguda que, rotundament, va pel mal camí.

No hem sortit de la vorera ni hem creuat encara cap carrer. Som al començament, a la dreta. De la vorera de l’esquerra, un cop passes Aragó Cinema, Movistar n’és l’ama amb les bicicletes que roden.

Trobem un nou solar, el de l’antic conservatori que van enderrocar fa anys, sense cap mirament, de la nit al matí. Ara la regidora de Benestar Animal, Gloria Tello, ha suggerit, un cop net, supose, allotjar en la parcel·la municipal, educativa-cultural, una colònia de gats. Un refugi de felins, de moixes i moixos! No tinc ni idea de quants marramaus podem vagar per la ciutat. No me’ls imagine tipus Top Cat, la sèrie d’animació d’Hanna–Barbera. Serà l’orgue dels gats? Com fer una reunió en què tothom crida, miola, i ningú no s’entén?! Mentre, els vianants camí del mar bufetejats per la calor sense salobre. Sense refugi ni ombra.

Si avancem, en línia recta, popurri de flaires embussant l’olfacte. Des de kebabs a benzina, tota una ampla gamma. I molta “arquitectura” sense criteri, com faltant el respecte als ulls i a la memòria.

Cotxes aturats als semàfors bramen cançons pseudocalentes. Molt d’ himne “perreo”, molt. Passeig de xancleta, pitram a l'aire i suors. Un esclafit de sensacions! La ciutat a l’estiu!

Els indrets on fusionar els dies i la xafogor no passen per l’Avinguda del Port. El traçat, el decorat del trajecte al mar? Una gatada, una poca-soltada, ridícul! Molta, massa calitja en el nostre particular peatge a l’infern.