CASTELLÓ. De quantes crisis i quants canvis socials haurà sigut testimoni la galeria Cànem de Castelló? Sols Pilar Dolz i Rafael Menezo ho saben. Són 45 anys al capdavant d'un espai d'art contemporani. Més de quatre dècades en les quals han recorregut importants fires autonòmiques i nacionals, com és ARCO, per a dur fins a les capitals el talent dels artistes locals. Però també, dins de les seues portes -ara al carrer Antonio Maura- s'han engegat més de 300 mostres. Una tasca sacrificada que ha conviscut amb els últims anys del franquisme, la transició i la implantació de la Democràcia. Han hagut moments d'eufòria, anys en els quals la compra d'art estava a l'ordre del dia, però també han viscut la decadència del sector. Ha sigut doncs dur, ho confirma només començar l'entrevista Pilar Dolz. Molt dur. No sols pel fet de reinventar-se contínuament, aquesta regla forma part del mateix art, sinó perquè Cànem ja no recorda quan el seu era un negoci, a més d'una vocació. "Si fera un estudi de mercat, segurament hauria de tancar", manifesta la també creadora. És per això, que aquest temple d'art no està exempt ni molt menys a les conseqüències que pot tenir l'actual crisi sanitària. D'aquest futur incert, però també del seu passat i present reflexionen ara els seus impulsors.
-En quin moment us vau convertir en l'única, o sinó pràcticament l'única, galeria d’art contemporani que té Castelló?
-Ha sigut la tossudesa. Castelló necessitava una galeria d'art contemporani. Hi havia galeries però no amb aquest enfocament. Així que a l'inici de l'any 74 ens vam reunir un grup d'amics per a obrir aquest espai. El que ocorre és que amb l'arribada de la democràcia al 76 molts van derivar cap a altres treballs i jo vaig seguir amb la galeria. Ha sigut dur, però quasi no m'he adonat.
-Per què s'ha arribat a aquest punt de no quedar quasi espais?
-Potser la gent no està prou interessada en l'art. O tal volta ho estan però pensen que no s'ha de comprar, no volen col·leccionar o posar obres a la paret. Tampoc ho sé... no li pregunte a la gent el que vol. Potser m'interessa més l'art que el mateix mercat. De fet, si fera un estudi de mercat, segurament hauria de tancar. Però no el faig, perquè m'agrada la meua feia.
-Fa cinc anys estàveu celebrant amb una exposició el vostre 40 aniversari. Titulareu aquest encontre sota el nom 'Present continu'. Com ho titularíeu ara?
-Realment no ho sé. La meua galeria és de les més velles d'Espanya, però El Pais publicava l'altre dia un reportatge sobre la Sala Parés, que ha sobreviscut a tres pandèmies i una guerra. S'ha de tenir molta afició i t'ha d'agradar molt el que fas, però també has de tenir estima pels creadors. Castelló té suficients creadors. Quan anem a fires portem a artistes locals, i d'altres que no són, i funcionen bé.
-Déieu en aquells dies que si la galeria tancara les seues portes ningú us ploraria, llevat de la vintena d’artistes als quals representeu. No hi ha ningú més que necessite el vostre treball?
-Hi ha molta gent que ni s'adonaria. Cadascú té els seus interessos i en moltes ocasions no és l'art contemporani. No s'ha educat a la gent perquè els agrade. No obstant això, hi ha molta gent que treballa d'aquest art i dóna molts diners, tot i que no és el nostre cas.
'A la fila 7' d'Esther Pegueroles s'inaugurava el passat 7 de març i roman dins de la galeria-Té ara garantida la seua supervivència una galeria d'art que du oberta més de 40 anys?
-No gens, la nostra continuïtat no està assegurada. I si jo tanque avui, ningú em demanaria que li la traspasse. És com aquella pel·lícula que diu que ningú parlara de nosaltres quan estiguem morts. No crec que aquest projecte tinga continuïtat.
-Podria, aleshores, Castelló quedar-se sense galeries?
-Potser a la gent no li facen falta. Fa 41 dies que estem a casa tancats, amb una exposició acabada de muntar a la galeria i no sabem què farem. Estem dins d'un tsunami molt gran i no sabem on ens durà. Esperem que tots ho puguem passar sense perdre la salut o molts amics i parents. Els diners van i tornen; i clar que en la galeria perdem. Però, el pitjor és que no sabem què passara, jo vull seguir perquè sense la galeria em muir de pena. L'art fa viure a la gent.
-Cultura ha anunciat que incrementarà el pressupost per a la compra massiva d’obres arts. Unes peces que posteriorment aniran a galeries d’art valencianes; entre d’altres la vostra. Com heu rebut la notícia?
-Que les institucions compren sempre és una bona notícia, perquè els artistes no venen si no és a les institucions. Si compares les compres que es feia antigament amb les de l'últim segle, és deplorable perquè no s'ha ajudat quasi als artistes. Per això, totes les injeccions econòmiques són benvingudes.
-És una bona notícia també per als creadors de Castelló? O creus que aquesta mesura és insuficient per a ells?
-Sobretot és una bona notícia per als creadors, jo només sóc una intermediària. Si no hi haguera artistes no tindria raó de ser. Ells estan creant, però no poden mantenir els tallers i no poden comprar material. Així que, encara que fora una ajuda de 15 euros, és benvinguda i no direm que és insuficient. Poc, molt o regular, tot és benvingut.
-El que també és una realitat és que hi ha molts artistes que han deixat de creure en la utilitat de les galeries. Ja no les veuen com un intermediari eficaç per a mostrar les seues obres al públic. Què tenen de cert aquests posicionaments?
-Això és com tot. Hi ha qui no creu en les galeries, com hi ha llauradors que prefereixen vendre les taronges a la porta de sa casa. Altres si voldran intermediaris que els porten fins a fires o col·leccions, i altres sols volen estar a les institucions, perquè és una gran ajuda, malgrat que pot ser perillós ja que aquest tipus d'artistes poden acabar convertits en funcionaris. Si no pintes el que li agrada al polític no et publicara... hi ha un cert funcionalisme.
Aleshores, és evident que hi ha moltes raons per a no estar a favor de les galeries, molta gent té problemes amb els intermediaris. En el meu cas puc dir que tinc molta complicitat amb els artistes amb els quals treballe. Ells estan d'acord amb mi i jo amb ells i si no fora així, ni jo els tornaria a reunir per a fer exposicions ni ells tornarien a vindre a mi. Ara amb el confinament, els cride com cride als meus amics i m'ho conten tot. Si puc els ajude al taller, siga econòmicament o d'una altra manera.
-Quin és l’art que l'interessa mostrar a la galeria Cànem?
-Des de l'inici dels meus dies, l'art que siga compromés. No vull artistes que facen una còpia de la còpia, sinó que parlen de les coses que els inquieten. Més bones o més dolentes, però que posen els seus problemes i ho sàpien transmetre. M'interessa l'art contemporani perquè porta totes aquestes qüestions intrínseques. L'última exposició que tenim parla sobre el teatre, un dels grans sectors precaritzats.
-Confinats als tallers la creació no s'atura. Com prepareu la reobertura de l'espai?
-Treballem sobre la incertesa. No sabem com serà la reobertura. Tots els anys en aquestes dates anem a la Fira del Llibre Barcelona. Com que s'ha ajornat a octubre estem treballant per a anar eixe més amb els nostres artistes, però no sabem, estem en un moment molt fosc. Poden haver-hi subvencions i tornarem a obrir, però la gent està molt tocada. Econòmicament anirem i tornarem, però afectivament molt tocats. Jo tinc 75 anys i estic tancada tot aquest temps a casa, això ens afecta i ens afectarà. A més, no puc estar queixant-me del fet que la gent no compre art, perquè és un moment molt complicat.
I clar, també necessitem desdramatitzar aquesta situació, tampoc vull perdre l'esperança i no la perdrem. Per sort, l'art és una cosa viva que ha d'ajudar a passar aquest tsunami sanitari. L'art et fa trontollar, et dóna plaer o no, però et farà preguntes.
