CASTELLÓ. De quantes crisis i quants canvis socials haurà sigut testimoni la galeria Cànem de Castelló? Sols Pilar Dolz i Rafael Menezo ho saben. Són 45 anys al capdavant d'un espai d'art contemporani. Més de quatre dècades en les quals han recorregut importants fires autonòmiques i nacionals, com és ARCO, per a dur fins a les capitals el talent dels artistes locals. Però també, dins de les seues portes -ara al carrer Antonio Maura- s'han engegat més de 300 mostres. Una tasca sacrificada que ha conviscut amb els últims anys del franquisme, la transició i la implantació de la Democràcia. Han hagut moments d'eufòria, anys en els quals la compra d'art estava a l'ordre del dia, però també han viscut la decadència del sector. Ha sigut doncs dur, ho confirma només començar l'entrevista Pilar Dolz. Molt dur. No sols pel fet de reinventar-se contínuament, aquesta regla forma part del mateix art, sinó perquè Cànem ja no recorda quan el seu era un negoci, a més d'una vocació. "Si fera un estudi de mercat, segurament hauria de tancar", manifesta la també creadora. És per això, que aquest temple d'art no està exempt ni molt menys a les conseqüències que pot tenir l'actual crisi sanitària. D'aquest futur incert, però també del seu passat i present reflexionen ara els seus impulsors. 

-En quin moment us vau convertir en l'única, o sinó pràcticament l'única, galeria d’art contemporani que té Castelló?
-Ha sigut la tossudesa. Castelló necessitava una galeria d'art contemporani. Hi havia galeries però no amb aquest enfocament. Així que a l'inici de l'any 74 ens vam reunir un grup d'amics per a obrir aquest espai. El que ocorre és que amb l'arribada de la democràcia al 76 molts van derivar cap a altres treballs i jo vaig seguir amb la galeria. Ha sigut dur, però quasi no m'he adonat.

-Per què s'ha arribat a aquest punt de no quedar quasi espais?
-Potser la gent no està prou interessada en l'art. O tal volta ho estan però pensen que no s'ha de comprar, no volen col·leccionar o posar obres a la paret. Tampoc ho sé... no li pregunte a la gent el que vol. Potser m'interessa més l'art que el mateix mercat. De fet, si fera un estudi de mercat, segurament hauria de tancar. Però no el faig, perquè m'agrada la meua feia.

-Fa cinc anys estàveu celebrant amb una exposició el vostre 40 aniversari. Titulareu aquest encontre sota el nom 'Present continu'. Com ho titularíeu ara?
-Realment no ho sé. La meua galeria és de les més velles d'Espanya, però El Pais publicava l'altre dia un reportatge sobre la Sala Parés, que ha sobreviscut a tres pandèmies i una guerra. S'ha de tenir molta afició i t'ha d'agradar molt el que fas, però també has de tenir estima pels creadors. Castelló té suficients creadors. Quan anem a fires portem a artistes locals, i d'altres que no són, i funcionen bé.

-Déieu en aquells dies que si la galeria tancara les seues portes ningú us ploraria, llevat de la vintena d’artistes als quals representeu. No hi ha ningú més que necessite el vostre treball?
-Hi ha molta gent que ni s'adonaria. Cadascú té els seus interessos i en moltes ocasions no és l'art contemporani. No s'ha educat a la gent perquè els agrade. No obstant això, hi ha molta gent que treballa d'aquest art i dóna molts diners, tot i que no és el nostre cas.