Divendres passat vaig agafar el bus per canviar de comarca i desplaçar-me fins a la Safor. Vaig anar a Gandia, concretament al Port de Gandia on vaig poder conéixer de primera mà alguna de les activitats de la Mostreta de Pesca Artesanal Mediterrània que ha organitzat la Càtedra Terra Ciutadana de la UPV i la Universitat Internacional Terra Ciutadana. En concret vaig conéixer un grapat de pescadors de la confraria de Gandiaque reunits en una sala van compartir experiències amb d’altres companys de professió de la França Atlàntica (Bretanya) i del Mediterrani (Marsella). L’objectiu, trobar punts de connexió per tal de d’enfortir el que es coneix com arts menors. És a dir, la pesca artesanal i de proximitat.
Una pesca ancestral, tradicional, que acostuma a aglutinar famílies dalt la barca que porten generacions eixint cada matinada a la mar. Un ofici artesà, que encara podem veure en alguns ports del nostre litoral, tot i que cada vegada menys. Un treball dur que dia a dia viu en carn i ossos la realitat del nostre Mediterrani, patint d’aprop la seua contaminació. I que pertant, a la seua manera i de forma sostenible, vetlla perquè l’ecosistema marí recupere la salut, ja que depèn d’ell per sobreviure.
Foto: José Luis Iniesta
Quan parlem de pesca artesanal parlem de tradició, d’imatge i d’arrels del poble valencià. El tresmall o el palangre formen part de les nostres senyes d’identitat, de la nostra cultura, i pertant és menester garantir la seua pervivència i fomentar el consum de peix del nostre litoral, fresc, de proximitat i de qualitat. Gamba, cigala, lluç, rap, sípia, polp, dèntol, mollet, bonítol, escorpa, aranya, i un munt d’espècies més. Pesca d’economia local que arriba fins als 50 metres de profunditat i que acostuma a portar quilos i no tones al port.
Pesca artesanal també és la que fan al Palmar i al Perellonet els pescadors d’angules, l’activitat més antiga de l’Albufera de València, on podem menjar també el conegut ‘all i pebre’.
Elmarisqueig,en canvi, és una tradició que corre perill, almenys en les nostres aigües, ja que la Generalitat va haver de tancar les zones de producció de xirles i tellines per tal d’evitar la seua desaparició.
Dona i mar
Un punt i apart és la dona a la mar. Està però no se la veu i cal visibilitzar la seua presència al Mediterrani. A Galícia i el País Vasc ja és coneguda però al litoral valencià no. En aquest sentit s’ha d’agrair la iniciativa de la confraria de Pescadors de Gandia que vol que les Xarcieres siguen reconegudes com a ofici. També tenim pescadores, armadores i dones que treballen en tasques d’administració i gestió del comerç del peix a la Llotja, les poseres. Són poquetes, minoria, però hi són.
Gastronomia
D’altra banda, no podem deslligar la pesca artesanal de la gastronomia. I més encara si parlem de peix fresc, de llotja, de proximitat. Només cal posar un exemple tan nostre com el de l’arròs a banda. És un plat típic de pescadors, que cuinaven dalt la barca amb ingredients bàsics que no es posaven malbé com la ceba, l’all, la nyora, la credilla i l’oli, juntament amb els trossos de peix que havien agafat faenant. A banda, valga la redundància, feien l’arròs que bullia amb el brou en un calder. Fer servir la paella amb les onades era més complicat.
I pel que fa a la fideuà, més del mateix, però substituint l’arròs pels fideus.
Bonítol al forn, cruet de peix, mollets fregits, arròs al forn amb tonyina negra, saladures, morralla, llucets, tot un món per degustar de la nostra gastronomia marítima, de la nostra pesca artesanal.
Fotos: José Luis Iniesta
Glossari:
Ormeig: conjunt d’elements que formen un utensili de pesca.
Tresmall: ormeig format per tres xàrcies superposades, una xicoteta al mig i altres dues de malla més àmplia unides per les vores, que es calen en zig-zag.
Palangre: ormeig que consistix en una corda llarga, submergida, que se sosté de forma horitzontal al sòl unida pels extrems a dos cabestres lligades als respectius pedrals, d’on pengen les cametes amb els hams nugats i escats.
Foto: José Luis Iniesta 
