Aprofitant la pandèmia i la fase en la que actualment vivim haig de reconèixer que a la Marina un pot perdre’s i aprendre molt. Pel que fa al meu cas he pogut escapar de Dénia ciutat uns dies i recloure’m serra amunt a uns passos de l’ombria de Segària, una terra endins i en alt que m’ha captivat.
El gegant de pedra adormit que en somnis vigila des del seu cim el parc natural de la marjal de Pego Oliva i ofereix vistes d’arrossals i tarongers, i gairebé a tocar de mà, la mar. O que si girem la vista en direcció contrària ens permet retrobar, en panoràmica i en tota la seua esplendor i bondat, les valls del riu Girona i de Gallinera. Dues perspectives d’una mateixa realitat. Cap al nord València i cap al Sud la província d’Alacant. Territoris limítrofs en aquesta comarca que emocionalment no han viscuts separats mai. I és que un es sent d’allà on està més aprop i no d’invencions polítiques que en el seu temps dividiren la terra per marcar línees que no hi són ni volen estar. És el que tenen les comarques centrals, o Diània com diria el nostre admirat naturalista i etnobotànic Joan Pellicer. Uns paisatges, en aquestes terres de mar i muntanya, que segles enrere també va visitar, admirar i descriure el científic il·lustrat, Antonio José Cavanilles, tal i com va deixar palés a ‘Observaciones sobre la historia natural, geografia, agricultura y frutos del Reyno de Valencia’, publicat al 1797.
A poc més de mig quilòmetre d’alçada, Segària sinuosa, ens regala a la vista i a l’esperit moments de connexió amb un equilibri natural que ensuma vida i història. Rutes, coves, camins i penya-segats de la seua cresta que et deixen embobada, impressionada per la bellesa que tenim just davant del nas. A tocar d’antenes un jaciment íber, i a propet, no molt lluny, quan baixem a beure aigua fresca de muntanya a la Font de Català, una vil·la romana soterrada i desconeguda segons tinc entés. I agafem diferents senders i trepitgem terra i roca, i olorem i escoltem. Un ramat d’ovelles pasturant… Un niu amb pollets que escridassen amb desesper -pel soroll han de ser grans, potser alguna espècie d’au rapinyaire-. Tant de bo un àguila de panxa blanca com la troballa que setmanes enrere es va poder fotografiar a la serra de Bèrnia, d’altra de les muntanyes juntament amb el Montgó i el Cavall Verd que em tenen robat el cor.
Segària, mirador de costa, muntanyes i valls. Gegant protector de la Retoria -en concret del Ràfol d’Almúnia i Benimeli-, i també de Pego, Beniarbeig, Ondara i El Verger. I pense en la propera vegada que hi podré tornar. Tot el que encara em queda per trepitjar, per experimentar. La Cova de Bolumiini, la Cova Fosca, el castell en ruïnes… Potser en altra vida hauria de submergir-me en el món de l’etnobotànica com els dos savis dels que he fet incís abans (Cavanilles i Pellicer). I és que en la meua franciscana humiltat tinc clar que no sé res, només observe, respire i em deixe guiar amb alegria per tot el que veig. I tot el que desconec m’encisa. Un viatge sensorial, anínic, un desplaçament interior. Acompanyada això sí de carrasques, pins, garrofers, esbarzers, romer i margalló.
Pas a pas. Ara, de moment, només toque terra desfermada, un mur caigut a causa de la pluja i del porc senglar. I els podencs llestos per anar a caçar. I allà dalt una rapaç -potser un xoriguer- fixa en l’espai atalaiant la seua presa, una llebre o un conillet. I mentrestant, la pedra seca continua omnipresent, paisatge d’allò que va ser i que roman ara entre bancals amb vida i bancals abandonats. A casa, a la nit, m’espera un andragó.