D’oficis i beneficis

En el dia de la Festa del Treball o del treballador i quan molts de nosaltres no tenim gaire clar si algun dia arribarem a cobrar algun tipus de pensió que ens reconforti a la vellea mirem uns segonets enrera i recordem com es guanyaven la vida els nostres avis, besavis i rebesavis. Quants d’ells van haver d’emigrar cap a Amèrica, Algèria o Europa a la recerca d’una vida millor lluny de la misèria i fam que coneixien fins el moment. 

Quants havien de marxar a fer la temporada a la Ribera del Xúquer per treballar en la sega i batuda de l’arròs. La gent els coneixia com a riberers o blavets i treballaven en condicions d’extrema duresa. També es desplaçaven fins al Delta de l’Ebre, a Amposta, i alguns encara més lluny, a Aragó, Sevilla o França. És per això que tot aquest esforç i penúries viscudes mereixen un reconeixement, com el que cada any reben a les festes de Benissa de la Puríssima Xiqueta. En concret parle del Dia del Riberer, on es recorda i es posa en vàlua l’esforç de tota aquesta gent, que no tenia altre remei que marxar fora per poder ajudar a casa en l’economia familiar. 

El nom d’aquests jornalers té una reminiscència gairebé poètica i és que segons el filòleg i historiador Sanchis Guarner es deien així perquè el cabdill andalusí conegut pel malnom d’Al-Azraq (els dels ulls blaus) vivia en les nostres terres, en les muntanyes de l’interior de la Marina. De fet es veu que les festes del Moros i Cristians podrien estar inspirades en les lluites d’aquest líder carismàtic amb el rei Jaume I. En concret rememorien la batalla del 23 d’abril del 1276 quan el rei cristià va conquerir la ciutat d’Alcoi sitiada pel seu enemic mudèjar.

D’altres oficis de tota la vida, subestimats però que encara perduren perennes malgrat el pas del temps són objecte del meu homenatge hui en el Dia del Treballador. Feines o faenes en franc retrocés que potser amb els temps desapareixeran o quedaran com a tasques a protegir per no oblidar d’allà on venim. Per fer memòria col·lectiva i dignificar l’esforç d’homes i dones que durant dècades i segles amb suor i llàgrimes han marcat la nostra cultura. Per això cal retre un homenatge a treballs com els fan i han fet sempre les dones estisoradores. Elles, en quadrilles, envoltades de penjolls de raïm de moscatell que anaven tallant i netejant, són memòria viva del nostre poble, història col·lectiva que es nodreix de cançons populars. Etnografia, cultura i economia familiar.

Encanyissar

Són coses que cal enaltir. Com la tècnica de l’encanyissat. Els canyissos no només s’utilitzen i s’utilitzaven per assecar la pansa, també eren habituals en la construcció dels riruraus i com suport de les cobertes de teules de les cases d’abans. Hi ha qui, mantenint costums, encara ho fa. 

L’ofici del fang

Sí que en queden més artesans del fang. Famílies terrisseres que han continuat l’art de la ceràmica. Orba i Orbeta són un exemple pel que fa a cànters, olles i d’altres estris de cuina fets amb aquesta mena de forns. Espere que en breu els seus habitants puguen gaudir d’un museu del fang. La tradició els ve de llarg. 

La llata, el margalló i l’espart

No oblidem als llauradors, ni als pescadors, ni als artesans de la fusta. Ni tampoc als que treballen i han treballat tota la vida l’espart i d’altres plantes herbàcies. Ja siga per fer cadires encordades a mà, com per fer cistelles, cabassets o les espardenyes de tota la vida. O fins i tot graneres i pinzells. A Gata, les tendes de productes artesanals aglutinades a la carretera nacional ho diuen tot. Espart, llata, boga, fulla de margalló i vimen (sobretot pels mobles) són un reclam pels estrangers. El disseny i la tradició es poden combinar. Són un plus que ofereix autenticitat.

Hui en dia els joves de la comarca també marxen fora a l’igual que els seus avant-passats. Se’n van a ciutats més grans, o emigren cap als països del nord d’Europa a la recerca d’un futur millor perquè ací vivim aïllats per la manca perpètua d’infraestructures, i només sembla que hi haja faena vinculada, o bé al turisme, o bé a la construcció.

En qüestió d’anys hem retrocedit dècades pel que fa al benestar social i als drets laborals. Cal cercar nous focus empresarials e innovar. A la Marina s’han de poder trobar oportunitats.