S’apropen dies per recordar els que ja no estan. Diumenge Tots Sants i dilluns Dia de les Ànimes. Un mes de novembre que antigament es dedicava a aquells fidels difunts que estaven al purgatori encara en transició entre la terra i el cel. Pregàries i misses que els vius feien per alleugerir el patiment dels que un cop morts havien de rebre el càstig necessari per redimir els seus pecats. Ànimes purificades pel foc. Iconografies poderoses de flames i redempció. Alliberament i expiació d’aquells que no mereixien la condemna eterna però sí purgar-la per poder assolir la glòria un cop que Sant Pere els deixés entrar al paradís promés en obrir les portes del cel.
Com són els cristians… Quant de ritual, cultura i tradició hi ha darrera de la mort.
Com cada any segur valdrà la pena endinsar-se dins l’amalgama de sensacions que produïrà la nova exposició temporal del Museu Valencià d’Etnologia que duu per títol ’Faltar o morir, un recorregut sobre l’absència. Aquest cop indagant el concepte en societat de pèrdua d’un ésser estimat. Des de l’acceptació amb resignació cristiana tal i com la vivien els nostres avantpassats fins a la por, el silenci o el tabú que es pot arribar a viure en l’actualitat. Decés com a expressió biològica però també molt més enllà.
Cultura de la vida i de la mort
En aquestes dates hi ha qui recorda com fa no tant era creença popular que les fulles seques que el vent feia moure de nit per les teulades eren en realitat les ànimes en pena dels difunts que tornaven a la llar.
Així la nit de Tots Sants els campaners tocaven a dol i calia per tradició encendre una espelma a mitjanit i resar tres rosaris pels nostres morts. El matí següent, 2 de novembre, era el Dia de les Ànimes i es rebia la visita dels esperits dels nostres antecessors. Llavors calia anar a missa per ajudar-los en la seua expiació.
Aquest diumenge de Tots Sants es farà estranya la visita al cementeri amb l’estat d’alarma i les mesures pel Covid 19.
Potser aniré la vigília o fins i tot abans. OmniaSanctorum és una de les festivitats més antigues en el món cristià. Un dia de crisantems, clavells, orquídies i més i més flors. Una jornada d’homenatge als nostres morts. I també un moment de congregació i de retrobament. Un dia de reunió i nostàlgia amb putxero, llenties o arrós melós. Cullera a taula que comença a fer fred quan no pega el sol. I llenya seca perquè creme entre records, enyorança i conversacions. I si m’apures cant de caderneres, verderols, gafarrons i pinsans que facin somriure l’ànima dels nostres morts, qual conversa imaginària amb melangia i dolçor.
I les històries, llegendes, contalles i rondalles que tenen com al·licient principal la por trobaran a la vigília de Tot Sants el seu moment per ser explicades a la xicalla per primer cop. Les velletes del purgatori, les presències als llavadors, el moro musa, el saginer o l’home del sacespolsaran la pols al nostre costumari popular i la tradició oral inocularà una dosi adequada de perill imaginari, emoció, inquietud i fantasia als infants. El nostre imaginari de la por, els nostres monstres, les nostres bruixes, amb competència directa amb el Halloween anglosaxó.
Postdata
Hi ha qui passa el purgatori en vida, entre penes i tribulacions. D’altres, mengen bunyols, castanyes i arrop.
