X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información
GRUPO PLAZA

València, quina paciència

A l’estiu, paraules en salmorra

7/07/2019 - 

VALÈNCIA. A l’estiu, una treva als lectors de 'València, quina paciència', aquesta  porció de diumenge de Culturplaza que tant he d’agrair. Una pausa llarga per seure a l’ombra i assimilar la dispersió, per embotir la trolley i sortir de l’escenari habitual. Imprescindible alimentar la retina amb el clima de la no indiferència. Uns mesos d’“alto al text” refrescats amb batuts vitamínics de cançons, dels que amplifiquen amb música la veu. Vacances necessitades lluny dels cels de plom i contaminats del dia a dia a ciutat. Retrobaments que arriben de lluny a les nits clares i amb estels d’estiu;  amb la pluja dels Perseids, que ens desullen amb els seus hipnòtics meteors, que recorren a gran velocitat el cel d’agost. Molta basca refrigerada amb la seducció de les imatges en moviment, les que ens conten esplèndides històries amb guionistes de debò. Un descans necessari, també dels diumenges escrits a Valencia Plaza, per compartir i assaborir les idees, els mots, les melodies, les pel·lícules, els dibuixos, les obres, les intencions íntimes i col·lectives dels altres. Un stand by per gaudir de la brisa dels creadors en majúscules, dels que fan volar les idees. Alimentar el VIURE és necessari i imprescindible.

M’allunye fins que arribe la tardor, faré vacances amb els meus neguits i les meues obsessions, amb il·lusions acalorades i somnis de recorreguts complicats. Aparcaré covardies i atreviments. Paraules que guardaré en salmorra, ben mediterrània, fins setembre; paraules que no s’assequen com els brutals i exquisits polps de la Marina. Propòsits carregats de sol i pigues en salaó, conservats seguint l’antiga tradició ancestral fenícia, aigua i sal. No puc reviscolar els Banys de la Reina a Calp, ni les primeres factories artesanals de saladura del segle VI abans de Crist de Xàbia, del Campello... Ni puc recuperar aquell mediterrani dels romans. Ni de lluny, trobar les ones del mar que li bullia a l’Ausiàs March. Sense deshidratar-me de paraules, gaudiré d’aperitius amb “ponentà”; que em facen pujar la pressió tan baixa que tinc amb un bon pack de vermut Espinaler no estaria gens malament; que m’augmente una mica el cabal de circulació sanguínia amb moixama, ous de llisa, pop sec, capellans, farinetes amb bacallà, pelletes, tonyina de sorra,  tramussos, coques de sardines o d’anxoves i amb el color verd dels pebrots en salmorra i tot, essencial, regat amb els que estime. Recordaré, amb les altes temperatures, algun paisatge ben íntim, el dels estius a la Barraca d’Aigües Vives (us enganxe el meu article La Panolla de Proust, el del meu paradís en temps de vacances, per si us ve de gust llegir a la fresca). Faré de pirata, tributs de memòria, visualitzant també  la costa d’Altea, com quan nadàvem entre roques i pedres als finals dels 80, amb molts recorreguts silvestres i assilvestrats. Temps de rememorar estius, uns altres estius, molts estius i tronades de les bones.

Foto: JOSÉ AZKÁRRAGA.

Riurem i recordarem els primers moments de descans de suors, quan abandonàrem les bicicletes plegables i pujàrem a les motos i als cotxes amb la música a tota paleta, sense mirament i sense respir. Himnes sonors amb “L’home dibuixat” com divulgava l’orquestra Plateria o l’enganxosa “Estrújala” de l’orquestrina Pescadilla. Intimitats poètiques i llicències galàctiques amb la veu de Sisa i de Pau Riba que escampàvem, a principis dels 80 en acabar les classes, als corners del món com a referents ben nostres. Fa uns dies comentava en família la frase que ara sí, ja podem dir (el currículum ens ho permet i el DNI també): “Que nos quiten lo bailao!” L’equivalent en el nostre idioma vindria a dir: “tot això que hi hem guanyat!”, “tot això que tinc de més!” Doncs això, real i literal! 

Que sí, que sí, que hem mogut a mansalva el taló, que hem ballat molt, molt, i que hem rigut tantíssim, que no hem parat. Vam viure en directe l’efervescència política i social amb radicalitat estètica i sonora. Ens vam impregnar de Londres, de Lisboa, de París, de Roma, de Berlín, d’Amèrica del Nord i ens va impactar la del Sud... Referents arreu del món que devoràvem a l’estiu i enyoràvem, a l’hivern, amb fugides d’anada i tornada ràpida. Temps on marcàvem els camins amb els nostres semblants arribats de la mediterrània, amb un “Granito de sal”, amb el “Cha cha cha de la locura”, que diria Gato Pérez; on també cantàvem i parlàvem en una llengua romànica minoritària que no era l’espanyol. Que nosaltres veníem de lluny amb pop i rock, molt anarcopops... Color i calor!

Gato Pérez. Cha Cha Cha de la locura

A la tardor, a setembre, que els dies passen volant, tornaré a reivindicar oracions simples i subordinades. Ben segur que encara farà calor, que ací mai no acaba, i escalfaré motors en forma d’articles sentits i dolguts. Vindré amb un fum de verbs disposats a fer-se entendre, ells són el nucli de la nostra intenció. Mots variables que s’ajunten per fer oracions compostes; on cada frase dependrà d’una altra, que es necessiten a ulls clucs. Paraules que expressaran accions, estats, l'existència o els judicis de persones, de moltes coses. Conjugacions que es desitgen i s’acoblen per tenir sentit complet, que se subordinen amb la independència de la nostra mirada, del nostre rumb. Ací estaré de bell nou, armant paraules i intencions desideratives, interrogatives, dubitatives... En aquesta parada d’estiu acumularé amb energia sostenible, com si no hi hagués un demà, escrits subjectius, objectius, els que expressen incertesa, dubte, temor, possibilitat, desig, voluntat... Proposicions d’intenció i respecte cap als lectors, cap als amics que em llegeixen i als que no, també.

Sabem que els dies de xafogor alimenten la càrrega nostàlgica  senzilla i natural. Els records s’amaguen i surten amb la calor de les vacances, ens miren i somriuen refrigerant la memòria, com si ara mateix tornàrem a aquells estius llunyans i ens menjàrem, per aplacar  la calor, uns Apolos d’Avidesa. Les experiències passades romancegen, ens graten l’esquena i ens fan fer via. Com es pot viure, quan posem de panxa al sol, sense rebobinar, sense passar de tant en tant la moviola dels dies ja vells? La mirada brilla, espurneja, davant del passeig visual i cinematogràfic dels moments ja viscuts. Instants  reconeixibles amb mots i sons quan ens entra el desfici, quan diem “quina calda que fa”! Acostem-nos al sol que més escalfa. Aprofitem l’estiu, que el d’enguany eixample els instants per viure. Obrim de bat a bat el nostre magatzem de sensacions i percepcions suades. Un poti-poti d’efectes especials i de records; de calç, de panolles i albergínies a la Solana, de quan l’odissea només era furtar melons d’Alger.

Postdata: 

Bones vacances, millor descans! Xerrem a setembre, demanarem les paraules reposades de l’estiu. Ara, que volen!

David Bowie - Volare (Nel Blu Dipinto di Blu)

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email