Si el naixement d’un projecte en paper en plena era digital és allò que els francesos anomenen un succès d’estime, podem dir que l’any 2014 va dur al País Valencià la bona nova de l’aparició de Llibres de la Drassana. Esta editorial valenciana amb voluntat d’autocentrament tant en el marc mental com en el model lingüístic ha tingut èxits tan sonats com el de Noruega (quasi 18.000 exemplars venuts en la versió en valencià) i La cuina del Cabanyal (6.000 exemplars). Ara hi cal afegir Aitana Torrent, caçadora d’espantacriatures, V Premi Diafebus de Novel·la Juvenil i primera novel·la d’Alfons Pérez Daràs, el polifacètic Malparlat: a banda de cantant de rap en valencià per excel·lència, és influenciador, actor de doblatge, escriptor i assessor jurídic a estones lliures.
Aitana, que ja ha distribuït la segona edició i va camí de la tercera, té algunes singularitats que propicien que, entre d’altres àmbits, estiga gaudint d’una gran acollida al món escolar (com li cal, al futur de la nostra llengua –altrament anomenat jovent–, una bona prescripció literària dels seus mestres i professors!). D’una banda, beu de l’imaginari de Tolkien, Andrzej Sapkowski i altres autors de fantasia èpica –el mapa de l’inici és ben indicatiu de les fonts d’inspiració– i el trasplanta, en un exercici d’anostrament desacomplexat, al Regne de València, a l’època d’un fictici Pere el Desvergonyit; de l’altra, hibrida la tradició anglosaxona que hem esmentat amb un monstruari típicament valencià que s’ha transmés oralment de generació en generació. En conseqüència, les bubotes, el butoni i les quarantamaules que apareixen a la novel·la no només secunden l’acció narrativa, sinó que també ancoren el folklore autòcton en la ment del lector. (Per descomptat, fem servir el terme folklore en un sentit estricte i no connotat de pintoresquisme).
El conflicte que desencadena la trama del llibre és clar: una bèstia que campa per terres valencianes es dedica a desbudellar ritualment les seues víctimes per paratges tan diversos com la serra d’Espadà, l’Albufera o Xàtiva. I qui n’haurà de descobrir la identitat i al mateix temps confrontar-la és una heroïna –o mercenària, segons el punt de vista– amb nom de serra que viatja acompanyada de la seua gambosina Clea i de dos amics que coneixerà durant el trajecte: el simpàtic joglar Gil i la misteriosa Lluna. Amb una cura especial de l’autor per la vertebració territorial, els expedicionaris visitaran diferents punts de la geografia valenciana, on rodamons i rondallaires els explicaran llegendes metaficcionals. És el cas del conte de la serra de Mariola i la sirena de Vinaròs, que poden ser llegides de manera autònoma i que reforcen l’aire històrico-fantàstic que amera el llibre.
Al lector perspicaç no li passaran per alt, però, les molletes que Pérez Daràs deixa anar a mode de picada d’ullet a la contemporaneïtat. Entre elles, les discretes però constants intertextualitats musicals que apareixen al text, que remeten a cançons de grups valencians tan coneguts com La Gossa Sorda, Aspencat, El Diluvi o el mateix Malparlat. Les picades d’ullet s’escolen també a l’àmbit temàtic mitjançant la crítica antimonàrquica o el flirteig de caire lèsbic entre dos personatges que… no anomenarem per no caure en l’espòiler i incentivar-vos a llegir el llibre.
Pel que fa a l’estil, Aitana està escrita amb una prosa sense ínfules i un model lingüístic particularista que és marca de la casa de Drassana. És un model intencional, que no és ni neutre ni capriciós, i que respon a la voluntat dels editors d’acostar al màxim possible l’escriptura a l’oralitat. Tot sense traspassar el marc lèxic i gramatical que marca l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, però amb algun excés col·loquialitzant –si més no als ulls del lector català– com la locució adverbial de repent. En qualsevol cas, i malauradament, perquè no és res més que una mostra de desarticulació en termes de mercat de la comunitat lingüística, el català i l’illenc no són el públic objectiu al qual s’adreça el llibre. A hores d’ara, el policentrisme convergent de Sanchis Guarner encara ens queda lluny.
Per últim, a banda de les il·lustracions d'Alba López Soler i el bestiari preparat per Natxo Sarvatxo, cal destacar que la publicació d’Aitana Torrent, caçadora d’espantacriatures és també una fita perquè ajuda a la normalització lingüística en un terreny que, més que inhòspit, ha estat poc explorat: el de la fantasia històrica en valencià-català. Mostrar als joves que no hi ha cap gènere vedat a la nostra llengua és una bona manera de caçar mentalitats diglòssiques que proliferen amb persistència intergeneracional. Per refermar-ho, l’autor ja passa hores davant de l’escriptori preparant la seqüela i deixant fluir la imaginació. I si estem parlant, sense saber-ho, de l’inici d’una saga?