Em muic, em muic...
Per favor, que algú detinga açò,
se m’escorre la vida entre els dits
com un líquid viscós que s’evapora abans de tocar terra.
Al voltant de mi els xiquets naixen, obrint anques, trencant la carn.
Venen al món en imparables cascades de plor i meconi
i creixen com espigues daurades saludant el sol.
S’aferren als generosos pits de les mares fins a rotar enfits,
somriuen amb els seus diminuts dents de llet,
compartixen malalties a l’escoleta i s’omplin de puntets rojos.
Abrasixen en febra i tot en el dormitori són insomni i mocs.
Molesten les taules del costat, es creuen tot el que diuen els anuncis,
els creix el cap i els ix borrissol al llavi.
Dos cigrons dolorosos a elles, incipients pits.
Sexe lúdic abans dels vint, reproductiu als trenta.
I es repetix el cicle.
Cal deixar espai per als que arriben.
Vinga! Fora! Fora!
Comença a desfullar-se el quadern de la meua vida, passatges oblidats,
capítols sencers.
–Te’n recordes? Allò va ser quan...
–No, no... deixa que ho conte jo.
A vegades ells se’n recorden per mi, o bé jo evoque la memòria gastada d’altres.
S’acosten, s’acosten, els veig vindre: l’arruga, la cana, el desig minvat,
el gest cansat, un dolor imprecís, invisible, silenciós, astut.
Alguna cosa invisible i humida em xopa.
Ja no abrasisc com abans.
Tinc desgastades les cantonades, endurides les vores,
reblanides les formes.
Passa la joventut, rellampegant, encadenant cançons, hits de l’estiu,
memes, vídeos virals, personatges de moda.
Una ala de tauró talla la mar.
Un pardal s’estavella contra la finestra. Senyals.
No fa molt, ho jure, era menuda,
arrancava ales a les mosques i pelava taronges prop del meu nas per tal de respirar les seues aromàtiques i diminutes gotetes.
Tenia una millor amiga cada dos anys i em sabia de memòria el seu número de telèfon.
Fa a penes dos dies
que discutia amb mon pare per arribar a casa després de les dotze.
La meua primera besada em va fer gust a saliva i a cervesa. Massa saliva, massa cervesa.
Laca a la frangeta. Brillantor de llavis rosa nacrat, bresquilla a les parpelles.
Creia que els meus pares viurien sempre fins que vaig vore partir els pares d’altres
en caixes de fusta que els seus fills més jóvens portaven al coll.
Per favor, em muic, es moren, ens morim...
Algú pot fer alguna cosa?