VALÈNCIA. Repassem la nostra memòria gustativa més recent. Si us ve de gust, viatgeu també al passat fins a atènyer el sabor més primitiu. Aquestes primeres substàncies on el record tasta banquets exquisits, picants, agres, dolços... Les papil·les gustatives processen, cum mica salis, les relíquies que traginen els sabors incorporats amb el pas del temps. Moments que som capaços de conservar al nostre personal i deliciós àlbum de cromos. Nosaltres ja hem nascut havent superat el procés del technicolor més primari. La coloració sense degradar ja ha estat incorporada als nostres plats des de la infantesa. No hem hagut de menjar en blanc i negre, aquest condiment neorealista de postguerra que alimentaria les generacions passades. Fotogrames de brous aigualits i doblegats a l’economia domèstica.
A més, som ben salats ací, a casa nostra. No deixem la panxa al ralentí, la inflem de bon grat. Celebrem qualsevol festa amb fogons. Els àpats familiars i els dels amics ens reclamen al primer bull del Nadal. Salpebrem la vida a tota hora. La sal, explotada des de l’època preromana, ha regalat sabor en dècades sense substància democràtica. Anys on es governava sense raó, sense fonament i sense grans salaris. Una cosa com ara, quina ironia, si ens fixem en les notícies alarmants pel que fa al sou dels valencians, sempre per sota; si analitzem una economia bastant desequilibrada i amb molt d’atur. Diuen que els valencians tenim una gràcia jocosa, “resaladament” exagerada i diuen, també, que cada vegada som més pobres. La nostra renda per càpita fa figa des dels temps on la sal iodada adobava la mediterrània per rebre amb els braços oberts els estiuejants nòrdics. L’aigua del mar s’evaporava per a salar peix, carn i els primers turistes. Les platges encara no usaven un maquillatge kitsch. Vacances de sol i iode, de biquinis i pells molt blanques, de vikings que arribaven per amarrar-s'hi al sud d’Europa. Atansant-se les “naus” als caps i als golfs de la nostra geografia. El canvi de color i el gust reviscolava amb la sal i les espècies assilvestrades de la costa mediterrània. Encara, aleshores, impol·luta i marinera. Moments on ni Penélope Cruz ni Shakira promocionaven creuers, lliures de migrants, pel mediterrani amb la melodia de “Sapore di sale, sapore di mare...”, el tema que Gino Paoli, amb arranjaments d’Ennio Morricone, cantava i dedicava a l’actriu Stefania Sandrelli. Ara la cançó més salada dels seixanta acompanya aquesta publicitat prou barroera que navega a la televisió del 2018.
