Anar a rodar

VALÈNCIA. Afirmen que una de les desgràcies que té el nostre ecosistema és l’excés d’humans. Els experts ens aquieten dient que encara no som davant l’extinció massiva (sembla que seria la desaparició que fa sis). Sabem que vivim en una immensa àrea geogràfica amb molta deixadesa, que la Terra és rareta, carregada de punyetes, que es fa gran. L’oxigen a l’atmosfera ha animat el show terrestre amb infinitat d’espècies, organismes que s’adapten i evolucionen plantant cara a l’oratge, arramblant aliments, buscant un cau. El medi natural és laberíntic, massa embolicat i confós. Les relacions amb els elements de la natura i nosaltres són complexes, això és llei de vida. La connexió dels factors biòtics, els éssers vius, amb els abiòtics, l’espai físic, no és una fotesa. Poca broma amb el component físic (geogràfic o topogràfic, climàtic, edàfic i químic) que és els que talla el bacallà, la pedra angular. Els organismes vius i la interacció amb el medi són la peça clau en la configuració dels ecosistemes: la biosfera. Ací, és on rutlla la vida propulsada per l’energia del Sol. Un recurs natural inesgotable de 180 bilions de quilovats de potència, uns rajos de  llum i calor amb destinació a la Terra, on es donen les condicions ideals per a viure. Una mena de reclam publicitari ben turístic i desigual. 

Els humans ens fem de notar allà on anem, això és evident. Tots alhora fent petar la xerrada, muntant cataclismes als llocs tranquils, consumint a dos queixos, atipant-nos dels recursos que tenim al rebost. Les cares de patiment que incomoden el món es tapen en una mena de passamuntanyes, encobrint, camuflant, una caterva d’atrocitats que espanten. Les persones som imprudents, hem pressionat desmesuradament el planeta, ens hem passat de la ratlla. La Terra ens té avorrits, ja ens pren pel pito del sereno. Està en voga la cantarella de l’emissió de gasos d’efecte hivernacle, la contaminació de l’aigua, el canvi climàtic, la perduda d’espècies, els plàstics als oceans, el deteriorament ambiental... Commou els humans? I?!  Diuen que som la “nova” civilització incivilitzada, la que acaba amb tot, la que fa la guitza. La negligència deshumanitzada, temerària, dels ignorants ha imposat el costum i la tradició de desconèixer això del  savoir-faire, del know-how, del saber fer. 

Fa temps que es comenta que el ritme d’extinció dels humans va a tota castanya, a una velocitat cent vegades superior al que es consideraria normal. Un xup-xup de desídia es cou contra vent i marea. El bull està a punt d’esclatar. Hem alterat l’espai, l’hem abandonat per catàstrofes provocades, per guerres inútils, per conviccions fanàtiques, per una injustícia consolidada amb potència. I la natura abasta lluny amb tota força. Sense temor, menjant-s’ho tot, té el poder del peix gros. Està prou clar, haurem de mentalitzar-nos, que els humans sobrem. La Terra persistirà posant-se de panxa al sol, sense el nostre perfum tan poc silvestre.  

De debò estem abocats a desaparèixer? Tots a una veu direm bye-bye? Ens convé respondre a aquesta pregunta? Sobreviuran de la mateixa manera al cataclisme un ciutadà d’Oklahoma que un de Tórshavn? La vulnerabilitat no és uniforme. El fet de viure a una illa fa més infal·lible qualsevol organisme viu que a terra ferma? Qui determina, de vora a nou mil milions de persones, la part més feble, quin és el taló d’Aquil·les? Són preguntes a l’aire quan la filosofia d'estar per casa fa el seu efecte en aquest desgast de sobreexposició domèstica i pandèmica. Seria un drama que aquest planeta, amb tradició, es quedarà sense humans. Quin paper juguem pobres de nosaltres?! Si encara som portadors de gens neandertals per uns quants embolics! Si pràcticament no hem evolucionat gaire! Voldrem deixar net com una patena l’ecosistema abans d’anar a rodar? Cal aclarir que la naturalesa és prou moixa, també s’escalfa fent-se la innocent, capritxosament. Els humans som testimonis, i damnificats, dels múltiples rampells quan la Terra fa de les seues, de  tots els colors. 

Els sapiens no tenim la culpa de tot el que passa! Alguna cosa positiva, si més no, haurem aportat a aquest món! Com aquell qui diu, hem volgut, al llarg dels segles, entendre l’univers, buscar respostes mèdiques, científiques, acabar amb la fam, que brolle l’aigua... Hem apostat per les idees, escrivint, pintant, fotografiant, fent música, pel·lícules, programes de ràdio i televisió. Propostes infinites que vitalitzen els dies, que ens fan fràgils i sensitius. Igual el caos ens convé una estona. Tenim un fum d’històries que conten que aquesta “sessió contínua” s’acaba, n'hi ha per a donar i vendre. Ben pensat, en aquestes expressions la humanitat no s’esfuma del tot, sempre resta algú i la gent que queda evoluciona amb un aire de bones persones. Tal vegada d’un futurible cataclisme, i de la pandèmia, n’aprenguem alguna cosa. Una societat que s’amenaça a si mateixa no té sentit. A més a més, sabem que les catàstrofes naturals sempre poden sortir a la llum donant un “espectacle” carregat de vents huracanats, tsunamis, terratrèmols, volcans en erupció... Els “efectes especials” ens assalten la consciència, ens amenacen amb la fascinació d’allò inesperat que tant confon. És com si de cop ens assabentarem  que el gel de Groenlàndia, que fa mil·lennis que l’abriga, es fonés per sempre. Què diria Erik el roig, el viking? I nosaltres? 

Salta a la vista que cal fer anar el món de dalt a baix, que faça el pi. Cau pel seu propi pes que hem de capgirar el planeta, tal com és, defugint del desastre; aprofitar per espolsar el virus del segle, jugar-se el tot pel tot. Arriba l’hora de donar voltes al cap cercant la solució,  on la raó acabe amb l’amenaça de l’extinció de la humanitat, de l’adéu. Necessitem un canvi de mentalitat, una manera de pensar, que caracteritze la bona gent, que l’honestedat es mame amb la llet. Volem caps ben posats sense donar guerra, amb llibertat d’expressió, sense xantatges emocionals. Que demostrem un gran salt qualitatiu en la cadena evolutiva, amb el dret de ser lliures. La màquina humana no és perfecta, però és molt adaptable. De moment el món no s’acaba. Sempre hi ha un endemà.