Ancorats a una economia low cost de baixa productivitat

Aquesta setmana, m’agradaria fer un reconeixement a les bases de dades estadístiques que tenim al nostre abast. L’INE i l’EUROSTAT són dues fonts inestimables d’informació que, ben interpretada i utilitzada, poden permetre la presa de decisions encertades tant en l’àmbit polític com empresarial. El problema rau en que no sempre són les persones amb la qualificació tècnica adequada les que estan al càrrec de la presa de decisions. Així les decisions que es prenen, tot i disposar d’informació fiable, no sempre són les més apropiades perquè tan important és disposar d’informació com tenir la capacitat i el criteri tècnic per a interpretar-la. I així passen els anys, les dècades i diferents colors polítics. Però bé, per dir-ho que no quede.

Recentment, l’INE ha publicat les principals magnituds econòmiques pel que fa al primer trimestre de l’any 2019. La veritat és que són moltes dades i cal conèixer el significat de cadascun dels indicadors per tal de fer-se una foto de situació i extraure algunes conclusions. Anem a tractar de respondre a la següent pregunta: Seguim ancorats a una economia low cost i baixa productivitat?

En primer lloc, anem a parar atenció a l’evolució del que produeix l’economia de l’estat espanyol per sectors. La taula 1, que trobaran a continuació, mostra l’evolució de la taxa de creixement interanual del PIB des del primer trimestre del 2017 fins el primer trimestre del 2019 (última dada publicada) per sectors.

Com es pot observar en la taula 1, des del primer trimestre del 2017 la construcció ha tornat a ser un dels principals motors del creixement del PIB creixent molt per damunt de la mitjana de l’economia espanyola. També el sector serveis referma el seu creixement per damunt de la mitjana. El que resulta preocupant és constatar l’evolució del sector industrial que passa de créixer per damunt de la mitjana de l’economia fins el darrer trimestre del 2017 a fer-ho per sota a partir del primer trimestre del 2018. Totes eixes tendències juntes semblen indicar que l’economia espanyola ha tornat als mals vicis. Però per tal d’acabar de constatar-ho caldria que paràrem atenció a l’evolució de l’ocupació per sectors i a les dades de productivitat.

Anem a pams, la taula 2 mostra l’evolució de la taxes de variació interanual de l’ocupació per sectors, dades ajustades per estacionalitat i calendari per a poder comparar períodes de manera homogènia.

A la vista de les dades d’ocupació recollides en la taula 2, es pot observar com des de mitjans del 2018 l’ocupació al sector de la construcció ha crescut a taxes interanuals de dos dígits superant el 10% mentre que l’aportació d’aquest sector al PIB ha crescut a taxes interanuals molt menors. Així, per exemple al sector de la construcció li ha calgut al primer trimestre del 2019 un increment interanual d’un 11,8% d’ocupats (taula 2) per a fer créixer la seua producció interanual un 6,9% (taula 1). La qual cosa ens indica que, ara mateix, es tracta d’un sector altament ineficient amb baixa productivitat doncs l’increment en l’ocupació que requereix quasi dobla l’increment de la producció (11,8% vs. 6,9%). És d’assenyalar que és l’únic sector productiu de l’economia espanyola on açò ocorre, la resta de sectors amb més o menys xalada requereixen increments de l’ocupació inferiors als increments de la producció que són capaços de generar. Això no pot tenir altre resultat que el descens en la productivitat que s’anirà fent més gran a mesura que la construcció vaja tenint un pes major al PIB.

Anem doncs a veure l’evolució de la productivitat per al mateix període amb les dades que ens proporciona la base de dades de l’INE. La taula 3 mostra l’evolució de la productivitat i el costos laborals en taxes de variació interanuals.

Tal i com podem observar a la taula 3 la productivitat per hora efectivament treballada comença descendir a partir del segon trimestre del 2018 coincidint amb el període on el sector de la construcció guanya pes dins del PIB i els ocupats en l’esmentat sector comencen a créixer a taxes interanuals de dos dígits. És a dir, a més pes de la construcció en el PIB i en l’ocupació majors descensos de la productivitat. Tanmateix, a la taula 3 també s’observa un creixement dels salaris per sobre del creixement de la productivitat en el mateix període de temps que la construcció creix tant en termes del seu pes sobre el PIB com en termes d’ocupació. Com a resultat, el cost laboral unitari intensifica el seu creixement durant el mateix període. Els descensos en la productivitat que comporta un major pes del sector de la construcció ens estan fent perdre competitivitat a passos de gegant, tal i com va començar a passar a principis del S.XXI.

En síntesi, les dades anteriors mostren com l’economia de l’estat espanyol està ensopegant una vegada més amb la pedra de la construcció.No s’albira cap canvi en el model productiu i després d’una crisi de més de 10 anys estem tornant a la casella d’eixida. Estem ancorats a una economia low cost amb baixa productivitat que quan arribe una nova recessió tornarà ajustar per la via de la pèrdua massiva d’ocupació, salaris i pobresa. Senyores i senyors de la classe política, espavilen i deixen-se estar de lluites intestines que açò va de bo.