Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Política de Cookies Aceptar

GRUPO PLAZA

ressenya

'Animula, vagula, blandula': l’Adrià de Marguerite Yourcenar

4/02/2020 - 

VALÈNCIA. “Els déus ja no estaven, i Crist no havia arribat encara, i de Ciceró a Marc Aureli hi hagué un moment únic en el qual l’home estigué a soles.” Esta frase de Flaubert, llegida en una de les seues cartes, va ser l’espurna que va encendre en una jove Marguerite Yourcenar l’ànsia per narrar un temps determinat, i que anys després es concretaria amb l’encert absolut d’encarnar l’esperit d’eixa època en la persona de l’emperador Adrià (76 d.C. – 138 d.C.), qui condensaria tota la brillant constel·lació amb la qual l’autora volia deixar el retrat d’eixe home solitari i al mateix temps connectat amb tot.

Marguerite Yourcenar (Brussel·les, Bèlgica, 1903 – Bar Harbor, Estats Units, 1987) semblava des de la seua infància predestinada a escriure una obra de les ressonàncies clàssiques, la magnitud narrativa i la densitat poètica de Memòries d’Adrià. Filla d’una família aristocràtica amb branques belgues i franceses, la seua educació es va dur a terme sense anar a escola, a casa i amb diferents preceptors, com una jove emperadriu de temps més remots. Eixa educació, completada amb les valuoses aportacions de son pare (un home de fondes fílies literàries i marcat per la mort de l’esposa arran del naixement de la mateixa Marguerite), va provocar-li la passió per les lletres i molt particularment per autors com Aristòfanes o Virgili, de forma i manera que als deu anys la jove Yourcenar ja es defenia amb el llatí, i als dotze amb el grec. Tot un llegat clàssic que mai havia d’abandonar, que la marcaria a foc i que conformaria les seues preferències vitals i literàries, situant-la en la posició privilegiada per a escriure, anys després, l’obra més capital d’entre les de la seua producció i una de les més perdurables de la literatura europea del segle XX.

Però abans de tot això encara havien de vindre l’espant de la Primera Guerra Mundial, les lectures colpidores del pacifista Romain Rolland, l’acomodat pelegrinatge amb son pare per Itàlia (assistint entre altres episodis a la mussoliniana Marcia su Roma) o per ciutats d’ambients luxosos com Ostende, Montecarlo o Lausana, l’enlluernament literari per Gide, Rilke, Maeterlink o Flaubert (i aquella frase), l’abandonament del seu cognom real i l’adopció del Yourcenar (anagrama de l’autèntic, Crayencour, però sense una de les “c”) creat conjuntament amb son pare. I el dolor immens de vore morir, en 1929, a eixe pare i millor instructor a qui tan unida estava i que per poques setmanes no va tindre a les mans la primera novel·la publicada de la seua filla, Alexis ou le traité du vain combat.

Amb eixe buit a l’esquena Yourcenar decidix dedicar-se exclusivament a la literatura i als viatges (ajudada pel bon passar que li procurava el patrimoni familiar), i farà d’Itàlia –Roma i Nàpols particularment– la seua llar durant anys. Publicarà nous llibres, amarà dones sense massa ocultacions, coneixerà Grècia en els estius i establirà amb eixa terra un vincle espiritual que li retornava les essències clàssiques de la seua infància i que es confirmarà amb el descobriment i fascinació pels poemes de Konstantin Kavafis, els quals traduirà al francés. Després, en 1939 i fugint d’una Europa embogida per la guerra, es traslladarà als Estats Units convidada per Grace Frick, traductora de la seua obra i amb qui encetarà una relació amorosa (amb ella i amb eixe país) que només trencarà la mort, prop de cinquanta anys després.

Tot eixe bagatge i l’arribada a les terres americanes on va trobar la seua tranquil·la llar, el seu lloc en el món, van deixar a Marguerite Yourcenar a les portes de Memòries d’Adrià (La Butxaca, 2007), la seua obra mestra. Publicada inicialment per lliuraments en la revista francesa La Table Ronde entre 1948 i 1950, la versió completa s’editarà un any després, en 1951. Serà un èxit fulgurant, una obra que mai ha deixat d’acumular crítiques elogioses, prestigis, reedicions i traduccions, i que roman encara en l’imaginari col·lectiu com un dels més potents paradigmes de l’anomenada novel·la històrica, tot i que la monumentalitat de l’obra i la seua qualitat intrínseca superen amb escreix les misèries de les taxonomies per a mantindre’s com un exercici incontestat de la més alta literatura.

Memòries d’Adrià pren la forma d’una llarga epístola que l’emperador Adrià dirigix a Marc, que no és un altre que Marc Aureli, el seu successor, i a qui aquell havia adoptat com a net. Un text on la veu cadenciosa i extraordinàriament brillant del ja ancià emperador fluïx a través del temps rememorant infància i joventut, les relacions amb les estructures del poder i les bastides corruptes i també refinades que les sostenen, o reflexions constants sobre la vida, l’art o les misèries i les glòries del propi cos. Però també sense oblidar les campanyes bèl·liques, la percepció teoritzada de la romanitat com a àmbit de civilització, l’herència i la devoció grega, tot un humanisme avant la lettre que eixe pensament torrencial va destil·lant sense ànsies, rancors ni exabruptes, amb l’acceptació calmada de les coses i de la mort que ja s’intuïx com un horitzó inexorable.

Eixa mort pròxima que tot arrasa i a tots iguala és l’esperó més intens per a la remembrança dels dies més feliços, del goig i l’esplendor dels plaers del coneixement però sobretot de l’amor inextingible pel jove grec Antínous, amb qui va viatjar i passejar la seua calmada passió sense cansament per tots els racons de l’imperi, i que va morir ofegat en el riu Nil, com una ofrena de dolor que farà a Adrià instaurar obsessivament el seu culte i homenatge, i la construcció de temples en honor seu, i centenars d’estàtues. Tot això i molt més s’allarga, com un relat hipnòtic,  en estes falses i glorioses memòries construïdes amb les paraules i la minuciositat d’orfebre que Marguerite Yourcenar va gastar per a perpetuar el nom d’Adrià com a sinònim de mesura i saviesa, de serenitat i carnalitat intensa, d’amor per la vida i per la joventut, i també com un arravatament remotament místic, potser com eixos primers versos del poema que diuen va escriure Adrià poc abans de morir, i que donen títol al primer capítol d’este llibre excels i imprescindible: Animula, vagula, blandula / hospes comesque corporis… Mínima ànima meua, tendra i flotant / hoste i companya del meu cos…

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email