Arqueo-gastronomies de la terreta

VALÈNCIA. La darrera setmana, dins del cicle de conferències sobre arqueo-gastronomia que està duent a terme la Seu Universitària de Dénia de la UA, el catedràtic de Prehistòria Mauro Hernández ens va apropar als nostres avantpassats prehistòrics donant-nos a conéixer quina era la base de la seua alimentació. I quins van ser els ítems que van fer possible introduir canvis en la seua manera de viure i menjar que van facilitar una eclosió demogràfica de la que, qui sap, potser alguns de nosaltres encara en formen part.  

Al cap i a la fi si Dénia-Marina Alta és ciutat creativa de la Gastronomia els seus orígens alimentaris han de copsar la nostra atenció. Hi ha qui diu que som el que mengen. I a la nostra societat menjar i cultura sempre han anat de la ma.

Quina ha estat la nostra cuina al llarg dels temps?. Com  hem evolucionat? És cert allò que deia Hipòcrates que l’aliment es la teua medicina i la medicina el teu aliment? 

Endisent-nos en el túnel del temps. Des de l’home paleolític carronyer que competia en desavantatge per la carn amb animals més grans, i que engullia de ben grat les restes putrefactes, crues, i en descomposició, fins aquells que havent descobert el foc, l’utitlizaven per escalfar però també per rostir i fumar per primer cop els aliments. La vida entorn al foc. Aquest va ser un pas essencial en el que es coneix com l’etapa més llarga viscuda per l’ésser humà. 

Coves com la de Bolomor a Tavernes de la Valldigna o l’assentament del Salt a Alcoi ens remeten a aquesta època on els neandertals -ja desapareguts davant els sapiens- encara subsistien a les darreries del Paleolítc. Osos, cèrvols, rinoceronts, urs (antepassats del bou) i molt de conill eren la base de la seua alimentació. També queda constància de consum de carn de tortuga terrestre. 

La gran revolució arribaria per l’home i també la dona al Neolític amb l’inici de l’agricultura i la domesticació d’alguns animals que donaria pas a la ramaderia. Si el rostir la carn va fer possible que molts dels microbis desaparegueren, el fumat va permetre allargar la conservació dels aliments. El canvi en la dieta alimentícia va donar un altre pas de gegant amb la introducció de la llet i sobretot de les farinetes pels infants. Això va fer possible que la dona destetés abans i pogués tornar a ser mare més sovint afavorint aixina una major natalitat. 

L’aparició de la ceràmica encara que no ho sembli també va ser força important. Recipients on poder guisar, estris per menjar, vasos on emmagatzemar aliments.

D’altra peculiaritat que ens detallen troballes arqueològiques de fa aproximadament uns 10.000 anys abans de la nostra era és que es practicava ocasionalment l’antropofàgia. És a dir, el canibalisme. Almenys així va quedar constància a la cova de Santa Maira a Castell de Castells i també a la Cova del Comte a Pedreguer.

Ja en temps menys remots però encara llunyans, aprofitant l’incipient regadiu els antics pobladors  de les nostres terres van introduir fa uns 6.000 anys les lleguminoses, com les faves. Els primers colonitzadors van fer el mateix amb els cereals farà uns 7.000 anys. Implantaren el blat i la civada que tenen el seu orígen primigeni i silvestre al desert Sírio-Palestí. Arribaven també amb cabres, ovelles i porcs senglars. En aquesta època els primers agricultors van començar a deforestar les muntanyes mitjançant el foc per tal de a posteriori plantar i pasturar. El formatge arribà una miqueta més tard, fa uns 5.000 anys, a l’edat de Bronze. 

De plantes i arbres d’ací que es van domesticar -per dir-ho d’alguna manera- tenim l’olivera, a partir de l’ullastre o olivera salvatge. La vinya salvatge també. D’altra cosa és que més endavant arribessin d’altres modalitats amb nous colonitzadors (grecs, fenicis, romans….) El moscatell d’Alexandria n’és un clar exemple. I el Giró, que portaren els mallorquins després de l’expulsió dels moriscos també. 

Pel que fa a la sal, està comprovat el seu ús a Villena farà uns 3.500-3.200 anys. Es feia servir sobretot per fer engreixar els animals. 

D’altra fet que no hem d’oblidar és que els nostres avantpassats sempre han mariscat en el litoral. I pertant suposem que també s’han menjat allò pescat. Amb les petxines es feien adornaments pel cos i la vestimenta que contribuïen a identificar a quin grup pertanyien. També s’empraven per fer detalls en la ceràmica cardial. Cal recordar però que la línea de la costa ha canviat i molt. I que coves com la de les Cendres (Moraira) que estan a tocar de mar llavors quedaven kilòmetres a l’interior. 

Al Collado d’Oliva sense anar més lluny les petxines també van jugar un paper important, en aquest cas funerari. La necròpoli, que té entre 9.500 i 8.500 anys, ens remet a l’epoca dels darrers caçadors-recol·letors del Mesolític que en morir eren enterrats en conxers.

Les empremtes de l’alimentació queden marcades en els ossos. I la ciència i l’antropologia tenen encara molt a dir. I a explicar … sobre com hem evolucionat. I en aquest sentit, l’alimentació és essencial.