VALÈNCIA. Jaume Puchalt de xicotet jugava al riu amb un pal i unes pedres. D’adolescent el riu es va convertir en un refugi. Aquesta relació amb el riu va influir profundament en la seua manera d’entendre el territori. Des de la seua visió com a arquitecte, Puchalt ha desenvolupat projectes per restaurar espais fluvials i somia amb treballs de resalvatgització dels rius, que considera en perill d’extinció.
“L’arquitectura m’ha permés comprendre la complexitat dels processos administratius, socials, urbans i territorials. A més, m’ha donat una mirada àmplia cap a altres disciplines, com la gestió ambiental, social i cultural”, explica Puchalt. “Tot això és imprescindible per treballar amb ecosistemes fluvials, que no només són espais naturals, sinó que també tenen una gran càrrega immaterial i simbòlica”.
Des de la seua infància a Carlet, l’arquitecte va començar a dibuixar a la ribera del riu Magre. “Vaig començar a sentir curiositat per la història del riu i vaig perdre’m en els seus traçats antics, rius que ja no existeixen. Al principi, això em va generar una certa melangia, però després vaig comprendre que aquesta transformació forma part de la seua naturalesa”. Per això, va decidir situar a este ecosistema el seu projecte final de carrera: un edifici preparat per a desaparèixer en cas de riuada extrema.
“Volia entendre el concepte de Domini Públic Hidràulic (DPH) i proposar una nova eina territorial. Vaig crear una estratègia que s’havia de desenvolupar en un cronograma a 30, 150 i 4000 anys vista, per un equip interdisciplinari que treballaria en un edifici inundable a diferents cotes. L’edifici estava fet de terra i estava pensat per convertir-se en una ruïna. Si s’abandonava, l’aigua del riu el desintegrava progressivament fins a convertir-lo en part del mateix riu, sense deixar rastre”.
- Dibuix del pont del Magre a Carlet en 2017, col·lapsat per la DANA en 2024 -
Mentres estudiava Arquitectura a la UPV, Puchalt va desenvolupar els seus primers passos professionals amb la cooperativa Crearqció, des d’on impulsaren un primer projecte per al pas del Magre per Carlet. “L’Ajuntament organitzà un procés de pressupostos participatius, i la proposta per definir la continuïtat nord de l’albereda va ser la més votada. Al sud s’havien guanyat 12 metres de terreny al riu, però en la part nord ja no es podia fer el mateix. Com a solució, vam proposar un Parc de Ribera dividit en tres franges: una central amb de ‘bosc de ribera’, una altra amb usos urbans i una franja intermèdia flexible i compatible amb les inundacions. Per exemple, vam incorporar parcs infantils de fusta o compatibilitzar els camps d’esports amb la zona inundable.
“Després de redactar l’estudi de viabilitat, vam crear una plataforma ciutadana per protegir el riu Magre i amb associacions com Xúquer Viu i AEMS Ríos con vida. Vam organitzar campanyes de recollida de residus, plantació d’arbres i rutes pel riu. També vam coordinar la Taula pel Magre, on set ajuntaments van col·laborar per primera volta per a millorar la gestió del riu i presentar una Proposta No de Llei a les Corts Valencianes. Durant dos anys, per exemple, vam celebrar la Ruta pel Magre, on la gent dels set pobles caminava per dins del riu des del Marquesat fins a Guadassuar”.
— Creus que la percepció de la força del riu ha canviat amb el temps?
— Sens dubte. Abans la gent li tenia respecte. Sabien molt bé quin era el poder del riu i de la natura. Ara crec que tenim més por perquè som més inconscients. El concepte de riuada, a la Ribera, està molt present. Encara que les persones més joves no vam viure riuades com la pantanà, en tenim consciència perquè la gent gran sempre n’ha parlat. Hem confiat massa en unes infraestructures que, en molts casos, ja naixen obsoletes. Les infraestructures continuaran posant-se a prova amb fenòmens climàtics com aquests.
Els camins de l’aigua al descobert
“Abans, les séquies principals passaven destapades pel mig del poble, i la gent era molt conscient del cicle integral de l’aigua. Sabien perfectament d’on venia l’aigua, quants quilòmetres recorria i quin impacte tenia tot això que ara… està desterritorialitzat. La gent no sap ni de quin riu prové l’aigua que ix de l’aixeta. Els rius ja no tenen valor perquè, en molts casos, s’han convertit en espais inaccessibles. Aquesta inaccessibilitat ha provocat el seu deteriorament i abandonament, acumulant residus que acaben riu avall”.
Després, com activista fluvial, Puchalt va començar a implicar-se en processos participatius de la planificació hidrològica de la Confederació Hidrogràfica del Xúquer. “Prompte vaig veure que eren processos informatius on l’administració simplement informava les entitats ecologistes dels programes que desenvoluparien. En realitat, nosaltres fèiem de perits. La meua implicació inicial va ser bastant confrontativa. Era un jove inexpert, amb molta intuïció però molt bel·ligerant. Vaig entendre que el procés no era òptim. Si jo no m’estava assabentant del que passava, com ho faria la resta de la gent? Això em va portar a formar-me i a conèixer com es gestiona un riu des de l’administració. Vaig canviar la meua visió cap a una més propositiva”.
- Territori fluvial del Magre al terme municipal de Carlet -
I també ha inclós la pràctica artística per a entendre la seua relació amb els rius. “Va començar amb un projecte al riu de Betxí. Els passejos pel riu estaven bé, però vaig pensar: què passa si fiquem uns micròfons per escoltar el riu? O si dibuixem les plantes i les convertim en personatges, com fem amb els microinvertebrats per avaluar l’ecosistema? Així va començar la idea d’explorar els residus del riu. Els recollíem i jugàvem a endevinar d’on provenien. Vaig preguntar si podia introduir aquesta visió més artística en el projecte”.
“Al cas de ‘Túria el loco’ és una obra en primera persona on el riu conta la seua història. Es va estrenar a l’octubre, i deu dies després va arribar la DANA. L’obra qüestiona la necessitat del Pla Sud, que està completament obsolet. Té el seu origen a una residència artística que els dramaturgs uruguaios Claudia Campos i Claudio Burguez van realitzar al projecte Estètiques Transversals d’Idensitat i el Consorci de Museus. La dramatúrgia es qüestionava el judici on el riu va ser declarat culpable i sentenciat a canviar de rumb, i s’invocava la seua veu. ”.
“Qui diga que el Pla Sud ha defensat València no entén el que ha passat. Les aigües que han inundat l’Horta, buscaven els seus camins naturals i no els han trobat, s’han trobat amb polígons i infraestructures associades al Pla Sud. Eixes barreres, com les motes que suposen les autovies, els han tallat el pas cap a l’Albufera i la mar.
Recuperar el delta de València
“El Pla Sud és una infraestructura calculada per a un cabal de 5.000 m³/s, però el que va passar el 29 d’octubre demostra que això, pel que sembla, no és cert. El cabal de la riuada del 1957 es calcula que van ser uns 3.800 m³/s, i pel que sembla, foren motius econòmics i no tan hidràulics, els que promogueren l’obra. Calia construir amb formigó, i moure el riu per ampliar el port. Heretem una infraestructura obsoleta i sort hem tingut que la pluja es va concentrar entre Xiva i Torrent. Com bé va dir el professor Portugués al cicle Dana i territori organitzat per Per l’Horta: Si ploguera com ha plogut a Yàtova i Buñol al marge esquerre del Túria, a les capçaleres dels barrancs que baixen de la Calderona i els Serrans, la situació a la ciutat haguera sigut una altra. Eixe és el vertader risc per a la ciutat”.
— Quines solucions proposes per a aquest problema?
— El Pla Sud ja està fet, però cal trobar solucions mixtes. Cal recuperar antics traçats de séquies i generar nous espais de drenatge i zones de laminació de crescudes. No podem continuar pensant a canalitzar l’aigua: cal escampar-la i desaccelerar-la. Estem parlant d’un delta, un territori inundable.
“El Pla Sud és una solució egoista que ha trencat la connectivitat del territori, trencant el vincle entre el riu i l’horta, col·locant polígons industrials en zones baixes. Això ha deixat molta gent aïllada i incomunicada, i dins dels cotxes durant la riuada”.
- Obertura de la senda fluvial al riu Sec de Betxí -
Calen solucions basades en la natura. “Els rius no són canals. Hem d’entendre la mobilitat i la connectivitat de les aigües, i això implica solucions integrals. Necessitem ciutats que no siguen trampes d’aigua. Pot ser que ningú haja vist que la mitjana de la Pista de Silla genera un dic de contenció de 8 km que augmenta un metre la cota de l’aigua? Hem de recuperar els camins de l’aigua amb zones de transició que amb usos compatibles amb les inundacions, generant franges de seguretat. Això és compatible amb la propietat privada, sempre que deixe d’ofegar els rius. Cal ajustar els límits jurídics i legals, i flexibilitzar la gestió, per garantir que eixes zones segures absorbeixen i mitiguen els efectes de les crescudes”.
“La participació ciutadana ajuda a generar solucions més sostenibles i adaptades al territori. A Betxí per exemple, amb la Senda del riu Sec ‘hem ampliat’ el riu, facilitant l’accés, la visibilitat i les cures, reduint la perillositat i augmentant la connexió amb l’ecosistema. A més, des de fa 10 anys i gràcies a l’aprofitament de la séquia històrica i la custòdia del territori, s’han recuperat parcel·les d’horta tradicional generant un espai d’emprenedoria agrària amb l’Espai Test Agrari Horta del Rajolar. Aquest tipus d’intervencions protegeixen el territori i fomenten la sostenibilitat i la resiliència enfront el canvi climàtic”.
