VALÈNCIA. Arquitecte de formació i artista per intuïció, Ricardo Ruiz (València, 1991) s’ha mogut durant l’última dècada entre les falles i la Ruta. “Estudiar arquitectura va ser una decisió, com supose que la de quasi tots, que tampoc ho tens tant clar en aquell moment”. Varios anys de pràctica professional després, els seus projectes han condensat un altre rumb fins ser premiat com a Arquitecte Emergent 2025 pel COACV . “Preferisc una escala més comedida de les coses, perquè les disfrutes més simplement. En escales grans et pots perdre en una nebulosa”.

Eixa escala humana el va conduir cap a l’univers faller. “Sempre em va cridar l’atenció el món de les falles, és un somni de fantasia, color, alegria i naturalesa. Clar que també sóc valencià, tot això des de menut ho he viscut. Però tenia una inquietud entre, diguem, allò popular o intel·lectual —no sé si hi ha una diferència possible entre tot això—, però volia  que la falla del barri al qual jo pertanyia oferira un producte realment cultural en un sentit ampli”.

Des d’eixa inquietud va començar a treballar amb els llibrets de falla (2015–actualitat), publicacions que mesclaven art, literatura i comunitat. “Portar la gent que escrivia al casal amb gent que d’una altra manera mai s’ajuntaria segurament: sempre hem generat espais amb una relació molt sana, molt popular, molt de respecte, molt bona de tota la gent, molt d’aprenentatge, molt pròxima”. Eixe contacte amb allò popular també va ser una forma d’aprenentatge. “I eren projectes molt divertits, perquè al final van acabar barrejant moltes coses que m’interessaven”.

Ruiz reflexiona sovint sobre la manera d’estar davant d’una peça o un monument. “Quan fas alguna cosa des de l’atenció plena et permet disfrutar-la més. Si estàs en una altra cosa, o en una nebulosa, no acabes d’estar viu davant de la peça.” I també sobre la importància del lloc compartit: “En el casal o al carrer passen coses que no passen en cap altre lloc, perquè estàs ahí, atent, compartint. I això et fa agafar impuls.”

Aquella pràctica local acabaria portant-lo a l’IVAM. En 2022 va presentar El llibret de falla: una oportunitat cultural, un projecte que traslladava al museu l’energia del casal. “Eixe món sí que m’ha permés eixa cosa que tu comences fent com una intuïció o una vocació, i després sí que m’ha portat a treballs que m’han deixat, com qui diu, guanyar-me el pà”. “També em venia de gust que un dels projectes de l’IVAM servira realment per a fer coses a l’espai públic, perquè estem parlant tot el temps d’espai públic i és un àmbit que atravessa pràcticament tots els meus projectes, independentment del format”.

Un any més tard comissarià i dissenyà Alfredo Ruiz. Camins cap a la modernitat en les falles (IVAM, 2023). “Va ser una exposició que va tindre moltíssim èxit. I a més va culminar d’una forma molt bonica, que va ser cremant la peça d’Alfredo, el ‘Bosc geomètric’”. En 2024 va tancar eixa etapa amb Pólvora, cos, so, una investigació sobre la pirotècnia des de l’art sonor. “Vaig estar anant a visitar pirotècnies, a conéixer un poc tot el procés de fabricació i tota la composició que duia a terme una mascletà. I vaig gravar individualment tots eixos petards. I els artistes sonors ho van usar com a material per a peces més experimentals tipus Nvcli, fins a cançons de pur tecno’.”

El projecte va derivar en un documental, en accions al carrer i a la discoteca Spook. “Es va fer un documental d’aquest projecte, que va dirigir Andreu Signes, d’uns 45 minuts, i va quedar molt bé, perquè mesclava moltes veus distintes, molt diferents entre si, però que en conjunt anaven narrant un fil conductor del comú”. A la intervenció urbana, amb Llorenç Barber i Marti a Arrancapins, “hi va haver campanes, hi va haver petards reals o ficticis… una mica d’imatgeria absoluta, però va ser una performance enmig del carrer xulíssima. Guarde molt de carinyo d’eixe moment, perquè la veritat va ser molt màgic i vaig sentir-me com un xiquet.”

Per a Ruiz, la pólvora és un símbol ambivalent. “És un material molt interessant per la seua pròpia dualitat, en el sentit de… no sé, és un element que es pot associar al més alegre i, al mateix temps, al més destructiu; segons el context potser el pitjor que existeix o pot representar alegria i comunitat. Tot depèn de com es mire des del espectador i és en la seua mirada on agafa significat. 

“Dins de l’art sonor, no conec una expressió més impressionant al mon que la de la mascletà de la Plaça de l’Ajuntament: una peça d’art sonor a eixa escala, que convertix tota una plaça en un instrument.”

Del techno a la ciutat

L’interés pel so i per allò col·lectiu el va portar també a explorar la relació entre arquitectura i música electrònica. “Realment sí que hi ha una cosa que unix els dos mons, no?, que a mi m’interessa, que són com mons generalment fora de la institució en què les persones tenen, jo crec, amplis marges de llibertat i creen coses jugant i compartint amb la resta.”

En 2020 va presentar Eròtica Techno en l’arquitectura valenciana (Las Naves / COACV, 2020), una investigació que creuava estètica industrial i cultura musical. “Va ser un procés divertit, en el sentit que també em va permetre unir alguna cosa que genealògicament tenen eixes dues realitats, fins i tot a nivell estètic, per la seua cruesa o sinceritat, i divertir-me i establir també un diàleg entre moltes coses”. “Era una forma també un poc divertida de posar en valor cert patrimoni industrial i de tècnica, però no a través dels canals habituals, sinó precisament amb gent que segurament ni els conega.”

Eixa connexió entre so, espai i comunitat es va prolongar amb el disseny expositiu en La Ruta. Modernitat, cultura i descontrol (Bombas Gens Centre d’Arts Digitals, 20245). “Una de les sales és un laberint que guarda una sèrie de creatius i inspiradors de la ruta. I això, que és un poc l’arquitectura laberíntica, la que fomenta el joc, el caos, el misteri… Crec que són totes coses relacionades amb la llibertat i la creació”. 

Ruiz troba en tots dos mons —falles i techno— una mateixa arrel. “Tant la música electrònica com les falles tenen un imaginari que ha anat agafant força, ha anat canviant. Hi ha una tradició, però alhora és una cosa que la gent ha creat del no-res.”

Eixa creació col·lectiva, explica, continua sent una forma de resistència. “Continua sent un món extremadament potent, en el sentit que, al final, és un poc modificar el funcionament enfocat a la vida productiva que té una ciutat, que per desgràcia és el que té, i de sobte posar el festiu damunt i parar-ho per complet, no? I a més, a través de l’art. I a més, a través de l’art crític. I a més, a través de l’art popular, en contacte amb la gent corrent”. “Al final, pareix que tot passa per filtres, que tot es queda com dins d’una estructura, i quan veus coses que continuen vives dius... bé, menys mal.”