Artteràpia per a ser (del tot) lliures

VALÈNCIA. Si els hòmens i dones de les cavernes eren capaços de pintar i expressar les seues tasques quotidianes, nosaltres també podem. L’art és una forma de comunicació i totes les persones, de manera conscient o no, ens comuniquem amb l’entorn. L’artteràpia treballa amb les emocions i amb la capacitat comunicativa de les persones per reflexionar sobre aquelles coses que el llenguatge oral no aconseguix alliberar.

En 2018, l’associació Àmbit de suport a persones recluses i exrecluses amb malalties mentals greus fa 25 anys. En els darrers 18 anys, asseguren, cap dels seus usuaris ha tornat a delinquir i, per aconseguir-ho, l’art té una importància capital.

“La cultura i l’art són ferramentes bàsiques per a la recuperació de la persona. L’artteràpia permet als professionals treballar les raons, les situacions i les motxilles que les persones duen i els generen controvèrsia, amb l’objectiu de situar-los en una posició de reincorporació en la societat”, conta Javier Vilalta, director d’Àmbit. “Des de l’àrea psicosocial, l’artteràpia permet prendre consciència de la realitat i des d’ahí començar a treballar quines qüestions s’han de transformar”, puntualitza.

L’associació treballa des de fa tres anys l’artteràpia amb les persones de les vivendes tutelades Eolus, on viuen hòmens, i Papallona, on viuen dones, tothom amb trastorn mental greu. Una tasca que els permet anar abandonant la farmacologia. “El que s’ha fet sempre amb les persones amb trastorn mental greu és donar-los medicació i au. Però nosaltres treballem la col·laboració assertiva comunitària i també l’àrea creativa que els dóna una autonomia única: els permet ser diferents a tot el que han viscut i expressar el que no han pogut transmetre fins ara. El seu passat”, explica Vilalta. 

Despertar la consciència i connectar-se amb si mateix

En 2017, 18 persones han participat en este taller permanent. “Aprofitem que estan ací molt de temps per a generar un espai on estiguen còmodes i facen grup. Que tinguen un lloc segur no és només que tinguen un espai, sinó que se senten còmodes per expressar-se i per expressar sensacions complexes. És gent que ho ha passat molt malament per viure al carrer o a la presó, de vegades, per una malaltia mental que se’ls ha descontrolat. I és difícil trobar la comoditat per expressar-se”, explica Emili Martí, artterapeuta d’Àmbit i president de l’Associació Valenciana d’Artteràpia.

“Comencem amb un exercici de calfament físic, un joc per concentrar-nos en què estem al taller i no en cap altre lloc. Després parlem un poc sobre com ha anat la setmana i de vegades ahí  ja sorgixen propostes per a treballar. Després d’estar vora una hora pintant, ho comentem en grup. I cadascú diu a què li recorda, què li transmet l’obra dels i les companyes. Així no només ix el que l’artista vol comunicar, sinó el que la resta del grup projecta segons allò que veu en l’obra”, detalla. “En general és molt poc directiu, jo no dirigisc la sessió perquè que isca alguna cosa concreta sinó que espere a vore què és el que proposa la gent”, detalla.

Davant la la por a fallar, el taller els ensenya que tothom tenim capacitat artística. “Comprenem l’art de forma àmplia: no perseguim l’art clàssic on les coses estan bé o malament segons l’acadèmia. Ací tot val. I això els dóna permís per a equivocar-se. No hi ha bé o mal, perquè estem parlant de tu. És una metàfora de la persona”, interpreta Martí. “Explorem les etiquetes m’han posat, que són molt grosses perquè sóc un exreclús i sóc una persona amb malaltia mental. Treballem molt qui és cadascú, la poètica de la persona”, explica.

L’objectiu final és el seu apoderament. “Els ajudem perquè tinguen més capacitat de prendre decisions en un moment on, precisament, prendre decisions els ha dut a un lloc com la presó. Els ajudem a saber elegir de nou i que tinguen la capacitat de projectar què pot passar, les conseqüències. L’art els permet fer eixa projecció, pensar què passaria si es fa una cosa, sense arribar a fer-la per prendre després la decisió”, conclou l’artterapeuta. 

La presó, l’amor, la por o l’espiritualitat com a temes

“Les persones solen estar ací un any o un any i mig. Després entren en un itinerari perquè s’independitzen en pisos tutelats de dos en dos. Este programa és pioner a Espanya perquè un dels temes que més els preocupa és tindre casa i sustent, alimentació. Què passarà en el futur”, explica Javier Vilalta, director de l’associació. L’artteràpia no els posa límits.

“Ara estan eixint molts temes espirituals, amb relació a déu. Al principi, quan treballàvem només amb els hòmens i eixia molt la presó. Però enguany hem provat a mesclar hòmens i dones i ha canviat moltíssim la dinàmica. Com que elles no han estat a presó, ja no té sentit quedar atrapat en aquell tema”, explica el terapeuta Emili Martí.

“M’impressiona molt vore com tornen recurrentment al tema de presó perquè, més enllà de les raons que els hi han dut, que de vegades són històries dures d’assassinats durant un brot psicòtic o coses així, és la duresa mateix de la càrcer el que els ha traumatitzat. El fet de no tindre gens de llibertat, tindre temps permanentment, haver d’estar vigilant i cuidant-te sempre...”, explica el terapeuta. 

Respecte de l’amor, Martí explica que els artistes començaren reflexionant sobre la necessitat sexual i han acabat reflexionant sobre la necessitat de rebre amor, de ser estimats. El director d’Àmbit explica que les dones amb qui treballen han sigut, a més víctimes de violència de gènere i “es troben amb un doble estigma: dones amb trastorn mental greu, víctimes de violència de gènere i que es troben en un punt d’alta vulnerabilitat per poder estar en situació de carrer”. “L’artteràpia amb les dones treballa també per a desmuntar els elements del patriarcat als quals han estat sotmeses. Que siguen capaces d’apoderar-se i fer front a una societat patriarcal”, detalla Vilalta. 

Obrir nous canals comunicatius és catàrtic i en el taller pot passar qualsevol cosa. Moltes vegades és el mateix artista qui se sorprén. “Hi ha un cas que em va impressionar molt. Una persona que es va posar a dibuixar un paisatge lluminós, d’una mar tranquil·la amb una illa paradisíaca amb dos palmeres, tot molt clixé. I a l’hora de posar el color, allò va anar fent-se marró, gris, ennegrint, anaven apareixent els núvols, que finalment es varen convertir en una tempesta i en un huracà. Segons avançava, esta persona cada vegada estava més tranquil·la però estava sorpresa pel que anava eixint. És una persona molt amable, que li agrada satisfer sempre els altres i no es permet enfadar-se. I al final va dir: “És que en el fons, crec que sí que estic enfadat per algunes coses”, explica l’artterapeuta. “Amb este treball va adonar-se que també té dret a estar enfadat”, detalla. 

Dibuix, animació... una tècnica, un repte

Dibuix, pintura, animació, cinema... tot val com a eina d’expressió. “Hem fet un curtmetratge, que és molt més social. És obert, no és de fons, i el benefici que té és que com que el guió el férem entre totes, van poder elegir i parlar dels temes que són importants per a ells, que això ja és terapèutic en una persona que està marginada. A més, com que tenim un enllaç amb el festival de cinema i drets humans Human Fest, la van projectar allí i va ser la primera vegada que van tindre una oportunitat així”, conta Emilio Martí.

“Vam fer també dibuix animat, que té avantatges i inconvenients. Exigix dur càmeres, trípodes, projectors... i requerix que aprenguen a animar, que això ja és laboriós. Però té un avantatge: es pot treballar la frustració, la necessitat que les coses siguen immediates”, explica Martí. “Es necessita fer 12 fotos per tindre un segon de vídeo i això fa que siga poc gustós perquè calen moltes sessions per vore un treball acabat. Així que, com que els avorria, ara estan pintant, que els agrada més perquè hi ha qui en una sessió fa 5 quadres o altres que no tenen cap pressa i en fan un”.

L’estimulació artística està obrint-los els ulls cap a altres llenguatges. “Anàrem a una exposició d’art abstracte a l’IVAM i diverses persones van manifestar interés per fer obra escultòrica gran. Així que ahí tenim un repte! Estic veient com puc aconseguir que ho fem. Aconseguir troncs grans o escaiola... ja vorem!”, riu l’artterapeuta Emilio Martí. 

El director de l’associació, Javier Vilalta, assegura que en 2018 ampliaran encara més la vessant artterapèutica: “Enguany durem l’art a l’interior de la presó per treballar l’artteràpia amb persones recluses”.