Assessors, eixa administració en paral·lel

En les darreres setmanes sembla que la posada en marxa del govern del Botànic II és un ball de nomenaments de càrrecs de confiança, assessors/es i demés personal eventual unit a una demanda de flexibilitat retributiva per a tot eixe personal.

Per això, com que sembla que aquest tema alça tanta expectació en algunes latituds voldria que en parlàrem amb un poc de tranquil·litat, no siga cosa que els principals perjudicats de tot això sigam la ciutadania.

En primer lloc trobe a faltar alguns programes en diferents formats que es solien veure/escoltar/llegir en els temps més àlgids de la crisi. En diferents mitjans se’n va parlar bastant, però recorde un “Salvados” de Jordi Évole que li va posar el fil a l’agulla moooolt encertadament, pot ser vostès també recorden eixe programa.  En eixe programa l’equip va aconseguir entrar en una Diputació i va entrevistar a una funcionària i a una assessora del polític de torn. Es veia clarament que la funcionària, com tot el personal que ha guanyat la seua plaça mitjançant un concurs-oposició públic, no depenia del polític de torn per a conservar el lloc de treball. Per eixe motiu, la funcionària si li havia de dir que no al polític sobre alguna decisió d’aquest que no s’ajustara a dret li ho deia i si havia de reportar algun comportament no ajustat a les normes vigents per part del polític ho podia fer sense que això li suposara perdre la feina.

D’altra banda, en el cas d’un/a assessor/a, càrrec de confiança i/o altres tipus de personal eventual, eixa persona sap que està ocupant un lloc de treball públic per decisió d’un polític o de la direcció d’un partit polític en el govern. El que significa que sap a qui li deu el lloc de treball i el salari. Per això, la probabilitat que una persona que ocupa un lloc de treball en l’administració pública en aquestes circumstàncies li diga que no a un polític o al seu partit és quasi nul·la. Amb això la ciutadania (tota) perd capacitat de control sobre el poder polític una vegada la legislatura està en marxa. A més, caldria que recordarem que en el cas dels càrrecs de confiança, assessors... els nomenaments són, com es sol dir, a dit atès que no hi ha cap criteri de selecció més enllà que la proximitat a un partit polític i/o als seus líders en eixe moment.

Al món anglosaxó tradicionalment sempre han considerat que la democràcia és un sistema de contrapesos molt feble i delicat, el que significa que a un determinat poder de prendre decisions ha de contraposar-se un poder efectiu de control. En el cas de la gestió pública eixe control el duen a terme el personal funcionari de diferents cossos i escales que no deu el seu lloc de treball al polític o als partits polítics en el govern. Personalment, compartisc eixa visió anglosaxona.

Per a il·lustrar l’abast d’aquestes pràctiques en totes les administracions públiques (AAPP) de l’estat només cal que li donem un cop d’ull a aquests gràfics que he extret del Boletín Estadístico del Personal al Servicio de las Administraciones Públicas elaborat pel Registro Central de Personal. Les últimes dades disponibles són de gener del 2019. Al gràfic 1 que trobaran a continuació, es pot veure com el major percentatge de personal al servei de les AAPP correspon a les comunitats autònomes (CCAA) que ocupen un 51,92% del personal. El pes sembla lògic atès que són les CCAA les que proveeixen els serveis principals de l’estat del benestar (sanitat, educació i serveis socials).

On vull que parem atenció és dins de les diferents administracions quin percentatge del total del personal son funcionaris. Al bloc de gràfics que trobaran a continuació (gràfic 2) es mostren els percentatges de funcionaris de les diferents administracions.

Així, per terme mitjà, el 56,66% del total del personal al servei de totes les AAPP són funcionaris. Però eixa mitjana no reflecteix la realitat de les diferents AAPP. En l’administració de l’estat el 81,55% del personal és funcionari, en les CCAA només el 58,45% del total del personal és funcionari. A les entitats locals el percentatge de personal funcionari es redueix al 34,43% i a les universitats a un 42,24%. Els percentatges de les CCAA són preocupants, però el de les entitats locals i les universitats són alarmants.

Tota aquesta situació de la pèrdua de pes del personal funcionari sobre el total d’empleats públics va començar fa dècades, però s’ha vist agreujada amb les retallades i la taxa de reposició des de l’any 2012. Donant lloc a unes plantilles cada vegada més envellides que van sent pot a poc substituïdes, quan el personal funcionari es jubila, per personal laboral (fix o eventual) en el millor dels casos. En el pitjor dels casos per personal de confiança, assessors..., en aquest últim cas creant una administració paral·lela on s’han perdut els contrapesos del poder polític. En eixe moment la ciutadania perd la seua capacitat de controlar l’acció política en mig de la legislatura i només li queden les urnes cada quatre anys. Això, sense dubte, afebleix la democràcia i posa tots els ingredients per a que es produeixen abusos de poder.

Per tot el que he intentat raonar al llarg d’aquesta columna, espere que comprendran que advoque per a que els polítics en el govern (de qualsevol ideologia) limiten al mínim els càrrecs de confiança, s’aposte per unes plantilles basades principalment en personal funcionari i no convertisquen els nomenaments de càrrecs de confiança, assessors... en una subhasta per a premiar als seus adeptes amb càrrec als fons públics. Perquè, benvolgudes i benvolguts Botànics II, no era això el que la gent esperava de vosaltres.