Asteroides de proximitat

VALÈNCIA. Anar vagant per l’espai, guaitar la Terra en contrapicat potser ens donaria una nova perspectiva que tanta falta ens fa. Amb una bona pupil·la veuríem un món embolicat d’alarmants cataclismes humans, catàstrofes al·lucinants. De moment encara no podem viatjar damunt d’un asteroide. Aquesta possibilitat d’òptica, avui en dia, és impossible. Actualment han catalogat més de 2.500 asteroides i creuen que n'hi ha més de 400.000 amb un diàmetre superior a un quilòmetre. Ben segur, tan aviat com trobem la mida, pensat i fet, viatjarem a les pedrotes celestes. La majoria rutllen entre les òrbites de Mart i Júpiter i, fins i tot, alguns tenen satèl·lits. Quan aquests cossos rocosos s’endinsen a l’atmosfera, a gran velocitat, la fricció amb l’aire fa que s’escalfen i entren en ignició. No dissimulen la proesa, deixen un rastre brillant i efímer al cel: són els estels fugaços que provoquen torticoli als escodrinyadors noctàmbuls. Els meteoroides kamikazes, si cauen de morros a terra, canvien de nom, passen a dir-se meteorits. Uns bòlids, tot siga dit, que es volatilitzen, en gran manera, abans de gratar la Terra. Cada any s’estavellen al nostre planeta 3.300 meteorits que sumen unes 10.000 tones de matèria interplanetària. No és d’estranyar que tantes roques errants a la ventura estampen l’efecte del bac, canten victòria, vulguen tenir nom i cognoms.

No sé si té malnom aquell asteroide que fa 66 milions d’anys que va arrasar amb tot el que tenia al davant. Un desastre que va acabar amb el 75% de les espècies, que va alliberar mil milions de vegades l'energia de les bombes atòmiques d'Hiroshima i Nagasaki. Un incendi global, on es van cremar els boscos i no es recuperaren fins passats segles, fins i tot mil·lennis, argumenten el paleobiòleg Daniel J. Field i els seus col·laboradors de la Universitat de Cambridge. Els dinosaures s’esfumaren del mapa, els ocells que habitaven plàcidament al bosc mai més alçaren el vol. A la gran catàstrofe, a la fi del període Cretaci, sembla que tan sols van sobreviure les aus que niaven a terra. D’aquests ocellets, semblants als kiwis i emús, descendeixen els que avui practiquen el vol lliure, fan l’aleta pel món. L’impacte de l’asteroide va deixar pràcticament esborrada la fauna i la flora de la faç de la terra. Però el vent transportava, ençà i enllà, tones d’espores de falgueres i les plantes tornaren, toca! La vida terrícola evoluciona i  sobreviu amb aquesta planta que, segons la creença popular, floreix, grana i tira la llavor a mitjanit del dia de Sant Joan. A Mallorca hi ha qui creu que, en punt de la mitjanit, si es pot agafar algun gra de falguera dins un canonet de plata, cada gra es converteix en un dimoni boiet, que estarà al servei i disposició del qui l'ha agafat. Són les veus volanderes de les tradicions, inevitables en qualsevol cultura. 

Sabrem colonitzar altres llocs com insinuen els astrofísics que farem dins i fora del sistema solar? Em va impactar, fa anys, Joan Fabregat, catedràtic d'astronomia i astrofísica de la Universitat de València, quan va dir que la Terra, algun dia, seria un lloc inhabitable. Sort, que va aclarir que podria passar d’ací a uns 5.000  milions d’anys. No va fer falta cap glopada d’infusió de til·la o uns altres derivats sedants. Abans  l’atmosfera es degradarà i el canvi climàtic no durà mascareta, no dissimularà l’alteració irreversible. Aleshores, abans que el Sol ens diga adéu, haurem de mesurar, prendre consciència, de les guerres que mai no paren, de la  polseguera tòxica dels dies, de la manca de democràcia, de la pobresa insaciable, d’una humanitat desestabilitzada... Al pas que anem, traslladar-nos no serà una opció, caldrà buscar-se la vida. Una odissea sense retorn a casa. Serem uns altres Ulisses-Odisseus sense cap Ítaca a la vista. No estarem ni per a cants ni per a hexàmetres. L’aventura serà on trobar recursos, colonitzar planetes, asteroides o el que faça falta. El futur damunt de les roques que rutllen? Els japonesos ja han fet alguna missió de tafaneig. El falcó pelegrí pot arribar a fer un vol en picat a 300 quilòmetres per hora. És l'animal més ràpid del planeta. Inspirant-se en aquesta au, l'agència espacial japonesa (JAXA) va dissenyar un programa de sondes espacials, les Hayabusa, en japonès "falcó pelegrí", dissenyades per caçar asteroides i portar mostres a la Terra. Primer sondejaren l’Itokawa i amb l’Hayabusa 2, ja es van deixar caure a l’asteroide Ryugu.

La proesa d’anar a habitar un asteroide sembla que es desperta a poc a poc al Mediterrani i arreu. La sensació flota a l’ambient. Haurem de resetejar-nos. Cap remake de la vida terrestre, perquè després passa el que passa. Aquells llocs imaginaris esdevindran autèntics. Tindrem casa oberta, redissenyarem nous habitacles? Com lluitarem contra la natura? Defugirem del perill d’enfollir pel cant de les sirenes? Farem tragèdies i poemes postèpics?  Viure a un planeta menor igual ens convé. O bé per tal d’acabar amb rapidesa amb ell o bé per atresorar la vida, la civilització sense desigualtats geogràfiques. Nous escenaris sostenibles que no es precipiten sense aprendre.

Agrairem Giuseppe Piazzi que, l’any 1801, trobà el primer asteroide, Ceres. I de seguida descobriren Pal·las, Juno, Vesta... La mitologia grega i romana va saturar el catàleg amb noms de personatges femenins. L’astrònom Josep Comas i Solà ja va batejar, l’any 1921, l’asteroide Barcelona. I fins al dia d’avui una pila de noms cataloguen el món dels planetes menors. Asteroides n'hi ha per a donar  i vendre a l’engròs. Però la vida moderna, l’orgull, el comboi, han fet possible administrar “baptismes” sui generis. Un ventall ample i inesgotable de padrins, ronyosos o no, anomenaven aquests fragments que mai no arribaren a conglomerar-se per formar un planeta rocós. 

Tenim asteroides amb noms de tot pelatge: Einstein, Lennon, Elvis, Sinatra, Battiato, Erik Satie... No sé on triar, quin santoral més assortit. Lewiscarroll, Voltaire, Mark Twain, Vonnegut, Miguelhernández, Matisse, Lenin, Gagarin, Hitchcock, Kubrick, Audrey, Astèrix... Tan bon punt el Minor Planet Center verifica amb certesa l’òrbita d’un nou asteroide, ja se’n pot celebrar el bateig amb el vistiplau de la Unió Astronòmica Internacional. No patiu perquè també en tenim de més familiars, amb noms de proximitat, per si l’enyorança a l’hora de triar se’ns apodera. Gaudí, Llull, Mallorca, Paquifrutos (la dona d’un descobridor de Sogorb), Ebre, Casals, Catalonia, València, Copito (Floquet de Neu), Tramuntana, Josepbosch... 

“Posa un asteroide a la vida” podria ser el lema de la pròxima gesta dels humans, acovardits d’un món terrenal prou miserable. Mentre peguem voltes, estarem salvats. Si anem embogits, temptats per l’atracció de la Terra, caurem a velocitat còsmica com una pluja de meteorits. És quan no valdrem ni un xavo, els humans estarem tirats de preu.