LLETRAFERIT

Bangkok i el plaer

Enmig d’una plataforma de fusta, construïda a la vora del riu Chao Phraya, un músic tocava amb la seua guitarra els primers acords d’una cançó d’Eric Clapton. Al voltant de l’escenari algunes cadires estaven ocupades per parelles de jubilats occidentals, que havien decidit acomiadar la jornada en aquell entorn aquàtic, potser esperant que la frescor de la nit els llevara eixa suor permanent dels carrers de Bangkok.

19/07/2020 - 

VALÈNCIA. En el centre mateix d’aquell espai guanyat a l’aigua i reconvertit en centre comercial, davall un cel de capvespre puntejat de llumenetes de festa, el cantant s’apropava al micròfon per a pronunciar de manera acurada: “You look wonderful tonight”. Mentrestant, els passejants li treien alguna foto, l’acompanyaven discretament amb la lletra de la cançó o simplement, absorts, fatigats pel clima i la voracitat turística, feien glops de cervesa i passejaven la mirada pel curs del Chao Phraya, remuntant les aigües que s’endinsen en la ciutat, observant el tràfic dels vaixells i la desmesura dels gratacels que servixen de pulmó financer a tota la regió. 

Bangkok conreava eixa idea de relax total, de paradís per als sentits, d’estiu permanent per a estrangers vinguts d’Europa o d’Amèrica del Nord. Dones entrades en anys, bronzejades pel sol de Phuket. Hòmens amb pantalons curts, capell i sandàlies, amb les galtes unflades, roges, brillants. Executius amb la camisa oberta, els botons despassats i la corbata guardada a la butxaca de l’americana. Els únics autòctons del centre comercial eren els cambrers, que s’afanyaven a servir cerveses, i les dependentes de les botigues, com aquella en què es podien vore unes urnes transparents plenes d’aigua i de peixets que acudien a menjar-se la pell morta dels peus dels clients, quan s’assentaven a l’aparador i els posaven a remulla. Relax total.

Aquell lloc remot pertany a una constel·lació de ciutats fantasmagòriques a ulls dels occidentals. Tèrboles, perilloses, com Xangai, Saigon –el nom mític del que ara coneixem com a Ho Chi Minh– o Hong Kong. Sensuals. Sòrdides. Excessives. Ciutats construïdes sense orde ni mesura, obertes a l’oceà Pacífic. Llocs de pas. La fi del món. Ciutats separades de casa per sis, set, huit hores de diferència, on qualsevol cosa que hi passe romandrà en el més absolut dels silencis o en els records més inconfessables dels viatgers. 

Per a mi també aquella era l’última nit a Bangkok, després de molts dies de recórrer temples, palaus, barris populars, centres comercials i districtes financers. Havia avorrit el menjar picant, els sorolls dels carrers, l’olor de carns a la planxa que es mesclaven amb el fum dels cotxes, les motos que es colaven per qualsevol espai mort de l’autopista, el fred dels aires condicionats dels hotels, la calor apegalosa que envaïa els cossos des de les set del matí, els metros plens d’adolescents, de venedors, de turistes. 

Em trobava a deu mil quilòmetres de distància de casa i aquella desconnexió espaciotemporal em feia sentir lleuger, condemnadament anònim, impune. No podia telefonar a ningú, no podia deixar missatges en Twitter per a establir una conversa, els posts de Facebook no tindrien cap reacció fins a hores més tard. La circumstància donava un aire d’irrealitat al moment, de provisionalitat i d’inexistència que m’espentava a imaginar encontres furtius en bars de mala mort, experiències al·lucinògenes, activitats prohibides. 

A més, durant els dies de platja en aquell clima tropical havia devorat Plataforma, de Michel Houellebecq, una de les novel·les més pertorbadores que havien sacsejat França i la resta d’Europa civilitzada en els darrers anys. Una història inquietant en la qual dos francesos de mitjana edat decidixen fundar una empresa que organitza estades en paradisos tropicals dedicats a l’amor lliure, a la sexualitat voraç i a la prostitució. Una mena de paradís finançat per les pensions dels jubilats occidentals que es relaxen a la fi del món sense que ningú els demane explicacions sobre el sexe amb menors, la contractació dels servicis de xiques quaranta anys més jóvens que ells o d’espectacles sexuals a qualsevol hora del dia. 

Houellebecq havia imaginat la legalització de tot aquell circuit invisible que existia al país. El turisme sexual seguia sent un mite, revifat per casos com el del pianista rus Mikhaïl Pletnev, que havia sigut acusat de pedofília i detingut en una platja de Tailàndia, encara que mesos després seria absolt. I de mite havia esdevingut en una realitat aclaparadora. Relax total. La lectura de Houellebecq, estirat en una platja com les que apareixien en la seua novel·la, convertia tots els altres viatgers en sospitosos de les mateixes perversions que relatava l’escriptor. Observava els jubilats mentres sopaven, mentres prenien una copa al bar del resort o quan entraven a l’hotel i jugava a endevinar on havien passat el dia. Aquella sospita es va multiplicar a Bangkok, una ciutat abocada al Pacífic, desproporcionada, vibrant i impracticable. 

Durant dies vaig sentir aquella inquietud passejant pels mercats nocturns, els barris populars, els voltants de l’hotel on s’amagaven bars clandestins, o que jo imaginava que ho eren. I de sobte, l’última nit abans de tornar a casa, en aquella plaça de fusta sobre el riu Chao Phraya, com un jubilat més, em vaig sentir taral·lejant els darrers versos d’Eric Clapton: “I say, my darling, you were wonderful tonight”.