Beatriz Alés: "El meu treball és impulsar la riquesa dels espais compartits"

VALÈNCIA. “Em vaig quedar enamorada de la ciutat i de les persones que havia conegut. M'agradava molt que la gent tenia interessos que se n’eixien del que és habitual. Cadascú s'especialitzava dins de l'arquitectura en alguna cosa, hi havia més rang d'elecció, perquè la situació era molt millor que a Espanya. El 2013 ja veia com estava la cosa a Barcelona amb el tema dels lloguers i vaig pensar que si eixia mal, sempre estaria a temps de tornar”.

Beatriz Alés va nàixer a Torreblanca (la Plana Alta), va estudiar arquitectura a Barcelona i a un Erasmus el 2011 es va fascinar per Berlin. “Tenia molt d'interès en la docència, volia fer classe i sabia que a Alemanya era possible, perquè a Espanya la universitat està totalment precaritzada. Tot això, sumat que a Berlín era tot tan interessant, es va obrir una finestra nova, també de despatxos amb pràctiques que se surten fora del comú. Em vaig quedar per a contagiar-me de tot”. 

I com es veu el context valencià des de la distància? “Ho veia tot bastant adormit al principi, amb prou feines hi havia moviment, tot el món feia només xicotetes reformes. Però des de fa ja tres o quatre anys veig molt impuls i despatxos molt bons. Les administracions estan movent prou, amb projectes d’habitatge social i espai públic. El que sí que trobe a faltar més discussió, més debat. Els nous projectes d’espai públic són positius, però cal obrir debats: hauria de ser aquesta plaça? Quins usos necessitem? Ens quedem només amb estes places? Com evitem l’impacte negatiu quan rehabilitem una plaça? A una escala més gran, necessitem més debat dins de la ciutat”.

“També estem vivint un canvi de paradigma de mobilitat, i les ciutats es poden preparar molt bé. Però què passa amb les comarques de l’interior? Quan necessites el cotxe, quina alternativa tenim?”. Després de participar en un concurs de rehabilitació de places amb ceràmica, des de fa uns anys, Alés està analitzant l’espai públic a l’interior de Castelló. “Mentres pensava el projecte, em vaig preguntar què passaria si no es feren bous al carrer. A Llucena, moltes intervencions que jo haguera fet no eren viables, perquè com una vegada a l'any hi ha bous al carrer, no es pot posar vegetació perquè s'omple d’arena tot el paviment, qualsevol peça de mobiliari s'ha de moure…”.

“Això està minvant possibilitats de mobilitat, lloc de trobada, oferir una ombra a través de la vegetació per mitigar l'efecte del canvi climàtic, tenir sòl permeable per gestionar bé la pluja i evitar inundacions… Res no es pot fer en aquesta plaça perquè es fan els bous. És com el futbol al pati del col·legi: ocupen la major part de l'espai i el monopolitzen. La meua recerca és visibilitzar com serien aquests espais si això no estigués passant, quin potencial tindria el centre de tots aquests pobles”.

“A Espanya l'arquitecte té més responsabilitat perquè signa tot, i en canvi a Alemanya hi ha molts especialistes. Tu no pensaràs l'estructura o els baixants perquè hi ha una altra persona especialitzada en això. Em sembla millor, perquè qui molt abasta, poc apreta. No es pot estar especialitzat en paletes de colors i en tot allò tècnic, és difícil ser el millor en tot: és com si un metge fóra anestesista i traumatòleg”.

De fet, el color és una de les ferramentes de treball d’Alés. Una casa de la primera promoció d’habitatge públic franquista a Madrid per a una família de huit membres —corral per a gallines inclòs— ha sigut completament transformada per l’estudi amb una vibrant paleta de colors. 

“Tenien tants objectes i joguets que per no sobrecarregar-ho vam decidir posar l'arquitectura en segon pla i intervindre només a través dels colors a l'espai, que anava fluint a través de les diagonals. A l'hora d'escollir quines peces van amb color, el meu treball va ser determinar quines tindrien color”.

“La segona fase del treball va ser la reflexió sobre com canvien els nostres estàndards de vida. Fa huitanta anys era una casa compartimentada per a una família amb molts fills. I ara és per a una parella que vol un espai fluid, on puguen convidar gent, amb espai exterior per gaudir amb una piscineta i molta vegetació… I abans el jardí era per tenir gallines i poder tenir ous o criar algun animal de matança. Aquesta casa és un exemple de com la societat va evolucionant”.

“El meu treball és impulsar la riquesa de l’espai que compartim. A Alemanya els clients se centren molt en la funcionalitat, però en arquitectura sempre cal deixar pas perquè passen situacions inesperades, i de vegades si intentem fer-ho tot tan summament funcional no té aquesta riquesa espacial. Perquè els teus problemes d'avui tenen resposta, però la nostra feina és anticipar-nos als canvis que la teua vida tindrà  i en conseqüència ta casa necessitarà”.

“Veig el futur amb un peu a cada país. Sóc optimista i fins ara ha funcionat prou bé. Espere seguir aplicant el que aprenc en un lloc i en un altre, amb ganes de seguir treballant en aquesta línia i amb projectes que són diferents, però segueixen una mateixa línia argumental. Crec que la riquesa espacial és el concepte del meu treball i fa igual en quin país siga. Al final és Europa i no som tan diferents. Alemanya ha d’aprendre del model de ciutat mediterrània i València del debat sobre mobilitat i privatització de l’espai públic. He tingut més diferència en el canvi d'escala entre Castelló i Berlín que en altres coses, no es fa arquitectura tan diferent”.