Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Política de Cookies Aceptar

GRUPO PLAZA

El tradicionalista i el republicà

Blasco Ibáñez a través de Martí Domínguez

26/07/2020 - 

VALÈNCIA. Farà d’açò uns deu anys. Fullejava distret als expositors d’una llibreria quan va caure a les meues mans un volum en valencià que em va cridar poderosament l’atenció. Es tractava d’una novel·la de portada sòbria, com de clàssic, mínim dibuix d’un entrador de palmeres i tarongers davall un títol obvi: Els horts. El meu paisatge, vaig pensar, i la vaig comprar. No sé si el mateix dia o un altre, per la nit, gitat en el llit, vaig fer-li el tast, encuriosit, i vaig començar a llegir. De seguida vaig quedar impressionat per la seriositat i l’ambició de l’obra. Era realment un clàssic, editat –i pel que es veu ràpidament oblidat– l’any 1970. Acabava de descobrir a Martí Domínguez Barberà. 

Des de llavors he rastrejat la figura i l’obra de l’algemesinenc, i he cregut vore en ella tantes de les doloroses incomprensions, malentesos, contradiccions i oblits que marquen el moviment valencianista. Els horts és, sens dubte, una de les obres contemporànies en què el valencià recuperat per a la literatura culta i per a la prosa ratlla a major correcció i altura. En qualsevol altra llengua seria referència indiscutible de narració compacta, redona, ambiciosa en el propòsit i en la forma, en l’arrel amb el medi, amb el paisatge i la gent que segrega l’idioma. Seria venerada i reconeguda. O, com a mínim, citada. Les vicissituds per les quals va passar el manuscrit, en canvi, són ben alliçonadores. No venen al cas. Només dir que van ser paral·leles a les del Bearn de Llorenç Villalonga, amb la diferència que, en contrast amb el mallorquí, al valencià mai se li va fer justícia. 

El mític discurs de Domínguez

Va ser seguint el rastre de l’autor d’Els horts com vaig arribar, anys després, a una de les seues obres més originals, un assaig en castellà que va dedicar a Vicent Blasco Ibáñez en tres volums editats entre 1961 i 1962 i que, atrevidament, va intitular El tradicionalismo de un republicano. La vida pública de Martí Domínguez havia quedat marcada, el 16 de març de 1958, pel discurs d’exaltació de la fallera major de València en què denunciava, davant les autoritats franquistes, l’incompliment de les ajudes promeses a la ciutat per la riuada d’octubre de 1957. La valentia li va costar el càrrec de director de Las Provincias i l’ostracisme dins del món conservador. Reclòs en el silenci, el periodista va donar via solta a seua vocació literària: poesia, teatre, assaig i, finalment, una gran novel·la en valencià. La proximitat de l’edició del llibre sobre Blasco al “desengany” de 1958 revela que es va posar d’immediat mans a l’obra. En ella es destapa una profunda inquietud pel país i el seu present, producte d’una història que tràgicament s’ignora. 

Domínguez no vol desaprofitar l’oportunitat de parlar de Blasco per a fer, al mateix temps, una reflexió històrica de tall revisionista sobre la trajectòria del Regne de València i la seua tradició política i cultural dins de la Corona d’Aragó i del conjunt espanyol. Cal no oblidar que ja en el famós discurs Valencia, la gran silenciada. Cuando enmudecen los hombres... ¡hablan las piedras!, que li costà el càrrec en 1958, va fer una ferma defensa de l’ús públic de la llengua valenciana i va desacreditar, amb paraules molt crues, el prejuí social a favor del castellà en les classes altes. Anys després, l’assaig sobre la tradició valenciana en la figura de Blasco Ibáñez tornaria a ser una revisió crítica de la pèrdua progressiva d’eixa tradició –llengua inclosa– entre els mateixos valencians. De fet, llegint els tres volums de l’obra u té la impressió que la figura de Blasco, encara proscrita i silenciada en aquella època, és només l’excusa, el fil del qual tirar per a traure a la llum un propòsit més ambiciós, gens innocent, el de la reflexió sobre la personalitat històrica valenciana en uns termes –“tradició” era la seua forma de dir “identitat”– que ningú en 1961 havia gosat tractar.

Un decalatge implacable

No en 1961, però sí en 1962. Perquè Domínguez va quedar ràpidament eclipsat no només a causa dels complexos seculars de la seua classe social, sinó per la formidable eclosió que el 1962 va tindre la figura de Joan Fuster. És l’any d’El País Valenciano, Nosaltres, els valencians i Qüestió de noms, la data que marca el capgirament d’amplis sectors polítics i culturals valencians cap a un canvi de paradigma de conseqüències històriques –en ocasions dramàtiques– que va deixar descol·locada l’obra de Domínguez i soterrada la seua figura en una tradició que venia directament de la Renaixença, de Faustí Barberà, d’Ignasi Villalonga i la Dreta Regional Valenciana sense cesures ni esmenes a la totalitat. El mateix Fuster, en el seu assaig de 1979 Un país sense política, se’n lamentava: “Al llibre de Domínguez no se li va prestar l’atenció que mereixia, en part, encara que involuntàriament, per culpa meua”. També l’oblit injustíssim d’Els horts té, segurament, la mateixa causa: que l’autor, la seua època i els seus temes havien quedat implacablement demodés.  

L’ambiciosa obra de Martí Domínguez sobre Blasco Ibáñez mereix, això no obstant, una nova i atenta mirada. Una segona oportunitat. Costa de trobar i només és assequible en llibreries de vell o exprimint Internet. En molts aspectes és d’eixos llibres que –cal reconéixer-ho– es poden qualificar a primera vista d’exòtics. L’editorial Montejurra, sevillana, presidida per l’intel·lectual carlista Francisco Elías de Tejada, es podria considerar hui un dinosaure. Defensora del legitimisme i la tradició foral, és en aquell marc ideològic on Domínguez va inserir la seua obra, probablement per necessitat. I no només això; en contrast amb la prosa inspirada i directa –i en català– de Fuster en Nosaltres, els valencians, el castellà de Domínguez en el seu assaig és sovint retòric, recarregat, encara no desempallegat del tot d’aquell florit i quasi còmic estil mussolinià que va caracteritzar el seu anterior Alma y tierra de Valencia, de 1941. Al lector modern caldrà demanar-li una primera absolució: estilísticament, el llibre no ha envellit bé.

Però el seu interés no cal buscar-lo en l’estil –fins i tot en moltes pàgines és ja l’estil mesurat i pulcre que anuncia l’autor d’Els horts–, ni tan sols en l’audàcia de recuperar la figura llavors maleïda de Blasco, sinó en relacionar l’autor de Flor de Mayo amb el tradicionalisme valencià i, sobretot, explicar en què consistix eixe tradicionalisme. 

Dividit en tres toms, amb els títols successius de Vicente Blasco Ibáñez, La tradición valentina i Valencia fuera de órbita, sumen en total un recorregut de 650 pàgines per la vida i obra de Blasco i al mateix temps, en extensos excursos en els quals arriba a esborrar-se del tot la figura del polític i novel·lista, per la història valenciana des de Jaume I fins al segle XIX. El plantejament és original, inclús arriscat. Domínguez vol esbrinar quina és l’essència més genuïna del pas dels valencians per la història, quina la seua aportació a Europa i Espanya, com ha estat valorada –o com no ho ha estat– i més tard distorsionada, i com eixa tradició distorsionada, polar, és la que explica a Blasco, la seua obra, la seua fantàstica projecció internacional i el seu descrèdit dins dels cercles intel·lectuals espanyols.   

Blasco com a excusa per al ser dels valencians

El tom I presenta un itinerari vital que poc pot aportar a biografies més autoritzades. El to discursiu, més propi d’un orador, tampoc no acompanya. Però de seguida això queda en anècdota davant l’atractiu de l’obra: resseguir la força de Blasco –“dimoni d’home”–, la plasticitat de l’artista en contrast amb la pólvora del polític. I sobretot el seu marc vivencial, la seua “tradició”, la València del mercat, cor de la civilitat petit-burgesa i foral de la Ciutat Vella, on van convergir la seua sang aragonesa amb l’horitzontalitat secular d’arrel medieval i afluència catalana. Es nota de seguida com ha envellit el llibre –caldria dir “com l’han envellit”– en el seu catalanisme innocent, previ a la Batalla. Domínguez gosa de dir amb naturalitat que la comprensió de València i la seua tradició reclamen una intel·ligència honesta i viva d’Aragó i de Catalunya, particularment d’esta última, o que l’essència de la senyera són les quatre barres i la corona, no el color blau, simple fons afegit per a ressaltar la corona. O que la realitat civil de la València clàssica va ser desnaturalitzada per l’acció uniformadora de l’Estat centralista. Idees, totes elles, òbvies, però que hui serien considerades heretgies en el seu medi social.  

Però és en el tom II on es revela el moll de l’os de l’obra. Un ampli recorregut per la història del Regne, de Jaume I a la Nova Planta, arriba a oblidar a Blasco, protagonista absolut del tom anterior. Traça la qüestió de primer antuvi: la constitució de la València regnícola és catalano-aragonesa, però València ciutat és una sòlida realitat premedieval. Ho és també la consciència? Ho dubta. No així la unitat de l’idioma. Tampoc que el pes cultural, lingüístic i jurídic de Catalunya en València és decisiu, i fa unes observacions de sorprenent actualitat, premonitòries, respecte de Catalunya. Critica la política dels Trastàmara i centra en la Germania el principi de la desfeta que confirmaria més tard la batalla d’Almansa. Particularment lúcid sembla l’anàlisi de la Germania; diu que va produir per primera vegada “de manera subconsciente, pero profunda, la identificación en la conciencia valenciana de lo forastero como elemento salvador y de lo autóctono como elemento peligroso y perturbador”.

El tom III és ja la història “fora d’òrbita”Ho il·lustra bé amb els exemples de Gabriel Ciscar i Antoni Aparisi i Guijarro. I torna a Blasco per a introduir el tema de les revolucions i el tradicionalisme del segle XIX, els dos ja completament desviats de l’òrbita valenciana. Especialment interessant és l’apartat dedicat a la qüestió de l’idioma. Encara se li fan retrets a Blasco per no escriure en valencià. Domínguez ho té clar: Blasco va escriure en valencià. Ho va fer íntegrament en els seus primers contes i circumstancialment després: el valencià és omnipresent en les seues novel·les del cicle valencià, les impregna i s’esgola en tota la “incorrecció” del seu castellà, que tan cínicament li van reprotxar a Madrid. ¿O és que algú encara es pensa que el valencià estava, en la dècada de 1890, en condicions de segregar una prosa de la minuciositat i fluïdesa de les cinc novel·les valencianes, i a la velocitat increïble a què van ser escrites? A Domínguez Els horts li dugué una dècada, amb Sanchis Guarner darrere.

Al remat, Blasco no va ser un “tradicionalista”, però conscientment o inconscient, va estar impregnat de la més pura tradició del seu poble, amb totes les seues arrels profundes i contradiccions insolubles. En un temps en què pareix que estes tornen a flor d’aigua, la revisió del llibre de Domínguez constituïx un sa exercici retrospectiu, una aportació més a la copiosa –però insuficient– bibliografia sobre Blasco Ibáñez i un alé sobre l’encara més afluent –però sembla que mai acabada– literatura sobre el ser dels valencians.

Noticias relacionadas

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email