X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información
GRUPO PLAZA

habitem en comú

Bofill té (part de) raó: els fracassos que van resultar bona arquitectura

Sí, hi ha bons arquitectes als qui se’ls cauen coses, com el mateix Bofill. Repassem cinc projectes problemàtics que són icones de l’arquitectura

8/10/2019 - 

VALÈNCIA. "Calatrava és un bon arquitecte tot i que li caiguen coses”, va amollar fa una setmana l’arquitecte Ricardo Bofill. "Fa coses insòlites i de vegades té problemes de gestió i construcció. Sobretot Esboç per a la reconstrucció del pavelló (Fundació Enric Miralles)és un problema de gestió de les coses, que pot ser que no estiguem a l'altura", va intentar aclarir. "Es calcula el preu com si fóra un negoci, però no el que cal després per mantenir-ho", criticant l’època de grans projectes al Cap-i-Casal.

Huit anys després de la inauguració parcial de l’últim edifici de Calatrava a València, la seua ombra tornava a planejar convocada ara per un col·lega de professió. Però estan lliures de problemes els bons projectes d’arquitectura?

1. La Casa Farnsworth de Mies van der Rohe

La història al voltant d’este projecte és tan intensa que fins i tot el 2017 es va rumorejar que Hollywood la portaria al cinema de la mà de Jeff Bridges i Maggie Gyllenhaal. La casa estava enmig del bosc i va ser pionera per introduir l’exhibició transparent en una societat conservadora.

Però l’arquitecte encara va acabar als tribunals -on va pronunciar la famosa frase de “Menys és més”- acusat d’incompliment del contracte i excés de pressupost. Farnsworth va acabar cobrint amb cortines els vidres i amb problemes de goteres i condensació.

2. El Pavelló Esportiu a Osca d’Enric Mirales

El projecte signat per l’arquitecte Enric Miralles havia guanyat un concurs internacional d’idees i després de la caiguda de la coberta, l’equip tècnic va fer de la necessitat, virtut. Una errada al muntatge de les armadures del formigó va provocar una caiguda -sense ferits- i l’equip va redissenyar l’estructura des de la ruïna.

“La ruïna és un procés paral·lel a la construcció, on el temps funciona d’una manera distinta. És un temps de molta major lentitud”, va escriure l’arquitecte mentres explicava com la nova estructura cosia les restes de l’anterior. Miralles sovint representava la destrucció dels seus edificis per a concretar els seus projectes i el cas d’Osca -finalment va obtindre diversos premis- li va servir per a altres cobertes espectaculars com el Centre de Tecnificació d’Alacant o el Mercat de Santa Caterina a Barcelona.

3. Cases per a vinyaters a Bordeus de Le Corbusier

Encara que ara els xalets de línies rectes i materials purs són sinònim d’estatus, un dels seus principals ideòlegs va experimentar als anys 30 amb façanes de vius colors. Le Corbusier va combinar el blanc amb el verd o marró a algunes façanes d’esta urbanització de Bordeus per a enganyar a l’ull: “porta a la simfonia arquitectònica elements d’extrem poder fisiòlogic”.

Però este complex per a treballadors de la vinya va ocasionar multitud de problemes: quan plovia naixien les goteres i les enormes finestres horitzontals deixaven passar massa el fred. El veïnat va anar transformant el projecte original i als anys 80 va ser nomenat Patrimoni de la Humanitat.

4. Les Torres Blanques madrilenyes de Saénz de Oiza

A pesar del seu nom, este gratacel residencial de la perifèria madrilenya és gris com el formigó. L’organicisme de les seues formes genera una imatge brutal al multiplicar-se per vint-i-tres grises plantes. Però el problema ve al seu interior: les formes corbes de la planta i la grandària de les habitacions va ocasionar més d’un problema per moblar les cases.

No seria el primer problema per a l’arquitecte navarrès: als anys huitanta va projectar el conegut “Ruedo de la M-30” per a reallotjats del poblat del Pozo del Huevo. L’arquitecte va visitar l’edifici i va escoltar el veïnat: “deixa la casa i fes-te arquitecte. A vore si tu ho fas millor!”, li va contestar l’arquitecte a un dels veïns.

Malgrat tot, les Torres Blanques van inspirar edificis com el Neguri Gane de Benidorm, un gratacel a la platja de Llevant on no hi ha problemes d’espai: cada pis té uns dos-cents metres de superfície.

5. El Jardí del Túria de Ricardo Bofill

El 1987 es va inaugurar el tram de jardí entre el pont d’Aragó i de l’Àngel Custodi dissenyat pel taller de Bofill. Una de les seues icones són les pèrgoles de traça clàssica que emmarquen les fonts del Palau de la Música. Però la idea no es va desenvolupar com estava als plànols: els pòrtics comptaven amb una coberta vegetal a la part superior que no va arribar a créixer.

Vint anys després, algunes bigues dels pòrtics estaven apuntalades i amb risc de despreniment per la desaparició del formigó i l’estructura de ferro. L’arquitecte es va congratular la setmana passada que València recupere l’esperit de l’urbanisme verd dels anys 80 a la presentació del seu nou edifici a la ciutat: un gratacel amb dos-cents tres apartaments.

Noticias relacionadas

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email