Cal ser valents

No escriure del virus pot ser interpretat com una boutade. O una inoportuna invitació, almenys, a la nostàlgia del temps, aquell en què eixíem, passejàvem, féiem vida social… Potser és necessari, saludable i fins i tot terapèutic escapar del bucle en què estem immersos, però és difícil. Tampoc és senzill com a lectors introduir-se en històries que no estiguen vinculades amb la nostra gran preocupació, des que ens alcem fins que ens gitem. Cal intentar-ho, en tot cas, a poc a poc. La vida, siga com siga, acabarà obrint-se camí.

Ha mort Uderzo, el pare d’Astèrix i Obèlix, però a penes li dediquem una mirada, de gaidó. I acceleradament tornem als testimonis i les notícies que ens confirmen el malson, l’escenari bèl·lic, el confinament, l’allau de dubtes sobre el futur. Ansiem respostes i bones noves. Les sanitàries, sobretot. Temps hi haurà de resoldre les incògnites de la postguerra, de la nova geopolítica planetària i de les conseqüències per als ciutadans d’a peu. I no obstant, ansiem respostes. Vivim amb ànsia cada instant. I encara hi ha qui pregunta a quin sant han deixat oberts els estancs.

Potser el virus ens deixa eixuts, ens destrossa la capacitat de concentració i de discerniment. Potser només és que el món ha detingut el seu ritme frenètic i ara els humans, trets del context habitual, pareixem cansats, lents, dispersos i apàtics, malalts d’astènia primaveral (sí, ja estem en primavera). I tot açò ens alimenta un cert pessimisme. Parles amb uns i altres. La mitat tenen el virus o creuen tindre’l. I esperen. A fer-se un test o a que els passen els símptomes, amb la vida en un recés. L’altra mitat viu atacada per l’ànsia, cavil·lant quan el tindran o visualitzant un futur apocalíptic. “Si el problema no té solució, no cal preocupar-se. I si en té, tampoc cal”, diu el proverbi, precisament xinés. El bitxo ha assaltat els merlets del jo, que pensàvem invulnerables i ens ha despullat. Se’ns han quedat al descobert la por, l’ànsia i l’estrés, que ens debiliten el sistema immunològic.

La valentia i la temprança tenen premi, però els vaticinis dels gurús de l’economia són terribles i difícils d’encaixar per a una immensa majoria de la ciutadania. També, per descomptat, les escenes de mort, aflicció i pena. Els vells emparats només per la carícia generosa d’una infermera abans de morir. La tristor i la ràbia. Pense en Ryszard Kapuściński, el gran croniste de la segona mitat del segle XX. Quin segle i quanta tinta tenyida de sang! Les seues obres mestres no traspuen ànsia. Ni por. Ben al contrari. Transmeten veritat i força. Cal ser valents. Com ell, per a enfortir amb el relat honest l’ànima dels supervivents. Com la infermera anònima que estreny la mà del moribund i ens fa plorar d’emoció i tindre esperança. Cal ser valents, com molts dels que estan anant-se’n, que sentiren les bombes damunt dels caps, de xiquets, i tiraren avant. Cal ser valents per a endreçar i reparar la nau, quan passe la tempesta. Per a que de les cendres puga renàixer un món millor, més just.