Carsten Jensen — “Marstal és un lloc minúscul, però conté tot el món”

Carsten Jensen (Marstal, 1952). Escriptor, crític literari, viatger, periodista compromés amb els drets humans i columnista polític. Entre les seues novel·les més conegudes a la seua Dinamarca natal, Jeg har set verden begynde (Yo he visto empezar el mundo, Península, 2005) i Den første sten (The First Stone, Amazon Publishing, 2019), va publicar Vi, de druknede (Nosotros, los ahogados, Salamandra, 2010), que està considerada la gran novel·la danesa de les últimes dècades i una de les millors que s’hagen escrit mai sobre el món de la mar. Parlem amb ell a propòsit d’esta obra mestra.

Com naix l’idea d’escriure la història de Marstal? Jo soc d’allí, hi vaig passar part de la meua infància i adolescència i em vaig criar enmig de l’ambient dels ports i els mariners. Després la vida em va dur per uns altres llocs, però ja en els anys 80 vaig fer un primer intent de novel·la. Estava convençut, com després he pogut constatar, que el poble era una autèntica mina d’or d’històries que estaven esperant-me. S’ha de tindre en compte que estem parlant d’un racó perdut del nord d’Europa, que actualment només té 2.000 habitants, però que durant dècades va tindré la flota mercantil més important de Dinamarca, que comerciava amb mig món. El seus hòmens van navegar per tots els continents i van retornar amb un fum d’històries. Històries que a poc a poc anaven conformant una espècie de patrimoni familiar primer i col·lectiu després. Marstal és un lloc minúscul, però conté tot el món. En tot cas, aquell primer intent no va quallar. Ho vaig tornar a mamprendre ja en els 90 i vaig descobrir que tampoc estava preparat; va ser encara després, a la tercera, quan per fi vaig poder escriure la novel·la que jo volia i fer així justícia a les històries que havia escoltat. La prova que per fi ho vaig fer bé no és només l’èxit que va tindre la novel·la a nivell internacional, sinó que va agradar al mateix Marstal. Quan van llegir el llibre estaven segurs que estos eren els seus records o històries de la infància. Els futurs historiadors m’odiaran perquè ja no es podrà distingir la ficció de la realitat.

Com va ser el procés de recol·lectar els relats? La gent es va portar meravellosament bé amb mi. Quan van saber que estava recopilant històries per a escriure-les em van obrir totes les portes. Anava a les cases, em servien café i pastes i em contaven tot el que volia saber fil per randa, fins i tot superant les meues expectatives i descobrint-me alguns episodis absolutament increïbles. Eixa és la part positiva, de la qual estic més agraït. La negativa, per dir-ho d’alguna manera, és que la gent dels ports quan fa el relat de la seua vida se centra només en les aventures, no en el que era el dia a dia, perquè pensen, i és lògic, que eixa és una cosa que coneix tot el món. Per això després vaig haver de reconstruir per la meua banda una espècie de quotidianitat que fera de costellam del relat. Si no, haguera acabat escrivint una novel·la estrictament d’acció i no era el que volia. L’altre problema és que parlem d’una comunitat menuda i quan es va saber que estava buscant material per a una novel·la, la gent m’abordava pel carrer i em dia “ei, tinc un besiaio que va córrer aventures fantàstiques i es precís que isca en el teu llibre”. Ahí sí que em vaig haver de plantar algunes vegades i dir que jo era el capità del barco i decidia a qui enrolava i a qui no.

»Els futurs historiadors m’odiaran perquè ja no es podrà distingir la ficció de la realitat.

Una de les virtuts del llibre és la força poètica de les seues imatges… Partixen de fets reals? Totes no, però moltes sí. Per exemple, la de les desenes de milers de palometes prenent un vaixell enmig de l’oceà no només es certa, sinó que li va passar a mon pare. Unes altres, com la mort d’un personatge de peu sobre un mar gelat, són invenció literària. També alguns passatges de la part de la Segona Guerra Mundial, que responen a necessitats narratives. No sabria dir-te ara mateix quin percentatge he inventat, però et puc garantir que no és la majoria. La vida dels mariners danesos en l’època de la vela va ser tan extraordinària com s’explica en la novel·la.

En la narració la figura del pare (o la seua absència) juga un paper essencial. És una conseqüència de la classe de vida marinera. Els hòmens se’n van i els xiquets es queden amb les mares fins que tenen suficient edat per a embarcar-se. Al final també és el relat de l’absència d’una família clàssica. Davant de la carència del pare, acaben per crear-se matriarcats en els quals, excepte els càrrecs dirigents del poble, que continuen sent hòmens, les dones són les que ho controlen absolutament tot.

I els xiquets han de buscar-se la vida i créixer pel seu compte, com es conta en la part que la novel·la dedica a la formació escolar, que és una espècie de preparació per a la duresa de la disciplina en la mar. Exacte. Els xiquets acaben buscant-se, agrupant-se en bandes, fent front comú als reptes que els envolten a falta d’una figura masculina que els ho ensenye. Per això, a voltes, són tan violents. Perquè la violència és una forma d’escapar, de fer-se hòmens i de preparar-se per al que els espera quan pugen a coberta i deixen el port.

Parlem de les botes. Funcionen com un amulet familiar que recorre tot el relat. Qui té les botes, té el poder. Des de la primera frase del llibre assumixen la condició de símbol de vida, masculinitat i continuïtat. Són també una encarnació de la consciència. Per això en una nit de tempesta uns personatges creuen escoltar les seues petjades en el pis de dalt a on no hi ha ningú. Per això en la banda dels xiquets es lluita per la possessió de les botes i per això també quan el seu propietari es retroba amb el seu fill en l’altra part del món –quan pareixia impossible– està més preocupat de recuperar-les que del que vol el fill.

»Mai conegues el teu escriptor favorit perquè sempre et decebrà, queda’t amb el llibre.

La novel·la s’inscriu en la tradició de la literatura èpica americana, a l’estil de Melville o Mark Twain. Molts crítics nord-americans ho han assenyalat. De fet, s’han centrat més en este aspecte que en cap altre del relat. Jo també la considere hereua de Melville i de Twain, però també de Conrad, Stevenson, Jack London, l’Odissea… En el text es poden trobar alguns referències a estes obres. Però concretament la gent l’ha comparada amb Moby Dick pel que té de novel·la fundacional. Igual que la indústria de la balena va convertir en superpotència econòmica els Estats Units d’Amèrica i això va marcar la vida i el destí dels mariners i armadors de Nantucket, la indústria tradicional marinera va fer de Marstal el que va ser i va permetre el seu desenvolupament, alhora que va ser fonamental per a entendre el naixement de la Dinamarca moderna. És un passat del qual els danesos estan orgullosos. De fet, ara que aquell temps ha passat, lluny de donar-li l’esquena es conserva un extraordinari museu marítim a Marstal, que cuida la memòria dels hòmens i les dones que van gestar tot allò a bord de les naus o des de terra ferma.

Hi ha alguns conceptes en la novel·la que semblen fonamentals: la por a la mar, el coratge que necessites per a enfrontar-te a ella i una sensació evanescent de culpa que d’alguna manera recorda a l’Ismael de Moby Dick i la seua necessitat de fugir. Sí, això és molt cert, però en el cas d’Ismael mai sabem de què està fugint. Mai sentim parlar de la seua família ni de res. Hi ha hagut gent que ha especulat sobre si realment té una família, si tenia fills, perquè mai no se sap. Hi ha una miqueta al voltant de sa mare, que l’assotava perquè, segons sembla, havia pujat per un fumeral, un símbol que encanta als freudians, clar… però en la meua novel·la sí que existix una relació prou ferma amb la gent que es queda a casa i una relació especial amb les mares, entre els xiquets i les mares. Hi ha un passatge del llibre en què es descriu el moment en què es fan a la mar per primera vegada i es diuen adeu… això és com si s’estigueren clavant un ganivet al cor l’un a l’altre. Les mares estan sospirant i tement pel que els pot ocórrer, perquè saben, per experiència col·lectiva, que alguns d’ells s’ofegaran i no tornaran mai; i els fills tenen eixa sensació de culpabilitat de què parlàvem perquè saben que estan fent mal a les seues mares en anar-se’n. Però ho han de fer. No en tenen una altra. Vull dir, això és la llei de la seua vida: els xics es fan a la mar, les mares es queden i tenen una existència solitària, de constant patiment. És per això que en una part de l’obra hi ha una espècie de rebel·lió de les dones contra eixe estil de vida…

»Vaig escriure la novel·la per raons purament literàries, no per amor a la mar.

I tracten de destruir-lo. Sí, ho intenta una mare, que decidix utilitzar la seua recent fortuna per a destruir Marstal com a port de navegació. Això mai va ocórrer en la vida real, m’ho vaig inventar, perquè, per la forma d’escriure la novel·la, em vaig sentir molt lliure a l’hora de crear personatges i històries. En tot cas, pense que vaig ser molt fidel a la història general de Marstal, que sí que va entrar en davallada i no va sobreviure com a port de navegació, com a poble de mariners, però perquè no va poder sobreposar-se a la fi de l’era la navegació a vela. Hi hagué diversos motius: el canviant mercat mundial, el desenvolupament tecnològic…, coses que no són tan interessants de trobar o d’explicar en una novel·la però que volia incloure d’alguna manera. Per això vaig triar personificar-ho en una dona que es rebel·la contra l’estil de vida dels mariners tradicionals.

Quina relació tens amb la mar? Doncs realment no en tinc… Quan era un xiquet mon pare era mariner, així que navegava amb ell durant les vacances de cada estiu. Després, com que la seua embarcació era molt menuda, tenia dificultats per a trobar hòmens que navegaren amb ell: la paga era molt reduïda i les comoditats inexistents, de forma que quan era adolescent el vaig haver d’ajudar, molt al meu pesar perquè jo no tenia gens d’afició a la mar. De fet, m’avorria molt. Per això tinc ara, després d’haver escrit el llibre i del seu èxit internacional, una sensació estranya. Hi han mariners de Dinamarca que han llegit el llibre, i normalment no lligen novel·les, però es van acostar a la meua i quan me’ls trobe en un tren, en un bar o pel carrer, em diuen: “Ei, he llegit el teu llibre i és fantàstic”. Llavors volen parlar sobre la mar i descobrixen que jo no navegue. Que no tinc barco. De fet, trobe que la mar és un puto avorriment. Això els decep. Ja sabeu, hauria d’existir eixa norma: Mai conegues el teu escriptor favorit perquè sempre et decebrà, queda’t amb el llibre. I és una espècie de paradoxa, perquè he conegut mariners de Marstal que m’han dit: “Penses com un mariner de veres. Tens ànima de mariner”. Pot ser que siga així, no ho sé, però per descomptat no tinc res que s’assemble a una vida de mariner o un interés actiu per la mar en la vida real. Literàriament clar que és meravellosa com a metàfora, com a material amb el qual treballar i com a símbol de moltes coses bàsiques de la vida: la lluita de l’home contra la natura, la lluita de l’home contra si mateix, l’enfrontament amb allò desconegut, amb allò exòtic i així successivament. Però vaig escriure la novel·la per raons purament literàries, no per amor a la mar.

Josep Vicent Miralles (Xàbia, 1979) és periodista, professor i escriptor. Ha publicat diversos llibres, com l’adaptació del Tirant lo Blanch il·lustrat per Paula Bonet, La cuina de la Marina Alta o El mag de Montrose.

@jvmiralles