Un casament en Picanya, en bicicleta

L'any 1859 s'estrenava Un casament en Picanya de Francesc Palanca i Roca. Fou la primera sarsuela escrita en valencià de la història i va triomfar als teatres valencians en la dècada dels seixanta del segle XIX. En esta època, cap al darrer terç del segle XIX, la burgesia de la ciutat de València adquiria terres de secà en Picanya per a convertir-les en el paisatge que coneixem hui. Un paisatge d'horts de tarongers amb vil·les senyorials al centre de l'explotació citrícola.

Estes majestuoses vil·les envoltades de tarongers ja no són el lloc d'estiueig de la burgesia valenciana, ara es lloguen per a celebrar bodes. Un lloc esplèndid on casar-se amb la bellesa del paisatge de tarongers, com van triar uns amics. Vaig assistir a la seua boda, ben valenciana, en un d'estos horts.

La matinada anterior havia plogut ben fort, però afortunadament el sol havia eixit per al dia del casament. Vaig fer el trajecte de menys de 3 kilòmetres en bicicleta, i quan arribí a l'Hort em parà un dels aparcacotxes que dirigia els cotxes cap a un descampat ple de xarcos. Va cridar per walkie-talkie al seu encarregat “Tenemos a uno que ha venido en bicicleta. ¿Qué hacemos?”. Dels 200 convidats, on la immensa majoria venia del poble a menys de 3 kilòmetres, sols jo havia anat en bicicleta.

A alguns els semblava esperpèntic o boig anar a una boda en bicicleta. Ni s'ho havien plantejat que es poguera fer i per això hi havien anat en cotxe. Però no hi ha mitjà més eficient per a fer un desplaçament de 3 kilòmetres. El que és ridícul és agafar el cotxe per a fer un trajecte tan curt. Un convidat em comentava que ja havia assistit a una boda en eixe mateix hort i havien tornat a casa 10 persones en un cotxe, per tal de no tornar caminant. Este mateix convidat em deia que ell es mou en bici, però que a una boda...

Doncs hem de fer un canvi sociològic i entendre que la bicicleta és el millor mitjà de transport per als desplaçaments pel nostre entorn més immediat, també a una boda. Un canvi de mentalitat que hem de fer la població, en este context de guerra i crisi energètica al nostre continent, però també l'han de fer els nostres polítics.

Per a les dones de finals del segle XIX, la bicicleta es va convertir en un emblema del camí cap a l'emancipació i la llibertat. La bicicleta amplià la mobilitat de les dones fora de casa, ja no depenien del tren ni necessitaven un cavall per anar i tornar quan volgueren i on volgueren. A més a més, la moda es va haver d'adaptar a les necessitats de les dones que es movien en bicicleta i encara faltaven dècades per a l'arribada del sufragi femení.

Este estiu veiem que la consellera d'Obres Públiques i Mobilitat, Rebeca Torró, arribava en cotxe al dia gran de les festes de Mislata. Tan sols hi ha 1,3 kilòmetres des de la Conselleria fins a l'Ajuntament de Mislata. Molt mal exemple ens dona la consellera. Com a bon exemple, tots coneixem a l'alcalde Joan Ribó, que fa en bicicleta la mateixa distància que la consellera fa en cotxe, des de sa casa fins al seu despatx en l'Ajuntament de València. Tenim una Conselleria d'emergència climàtica i estaria bé que no sols foren paraules que estan de moda, sinó que ens ho prenguérem seriosament i actuàrem en conseqüència. Hem d'encoratjar-nos cap a un renaixement de la mobilitat sostenible: per a trajectes curts, anem mudats o no, la millor opció és la bicicleta. Les dones, i els hòmens, de finals del segle XIX ja ho feien així.

Carles Marí Guaita és enginyer civil i militant de Compromís per Picanya