Christo Casas: “Si vols habitatge públic, vellesa digna i abolir fronteres, eres tan marica com jo”

VALÈNCIA. Poques frases encapsulen millor els intents de despolititzar la lluita LGTBI que un «Però, si ja podeu casar-vós, què més voleu?». Sobre eixe interrogant exasperat pivota bona part de Males Pècores (Sembra Llibres, 2024). Al seu primer assaig, Christo Casas (Henarejos, Conca, 1991) planteja com la legalització del matrimoni igualitari va contribuir a neutralitzar les reivindicacions del col·lectiu i convertir-lo en simple target consumidor.

El periodista i antropòleg – que va debutar en la novel·la amb El Power Ranger Rosa (Niños Gratis, 2020)- explora ací les possibilitats d'un futur embastat des de la dissidència i conjugat en plural. Així, enfront de l'ideal impossible de la ‘marica bona’ (que anhela ser assimilada per un sistema que mai la considerarà suficientment vàlida), l'autor reivindica l'"anormalitat" i celebra quan alliberador pot ser reconéixer-se en tant que “marica roïna, mala pècora”. Mitjançant figures com Paco Vidarte, Shangay Lily, Donna Haraway, Paul B. Preciado o Óscar Guasch, Casas proposa "amariconar" el món. I fer-ho, a més, teixint xarxes amb altres lluites com la del dret a l'habitatge, les cures o l'antiracisme. Traduït per Susanna Ligero, Males Pècores traça itineraris per a imaginar en comú altres horitzons de vida i goig més justos i lliures.

-La qüestió de classe travessa Males Pècores. Cartografies com les condicions materials conformen l'experiència LGTBI. Per què consideraves necessària aquesta perspectiva?

-La perspectiva de classe és fonamental per a la lluita LGBTI, ja que aquesta va néixer de la precarietat i l’exclusió a la qual les persones del col·lectiu són abocades habitualment. Quan algú pensa en un marica li ve al cap la imatge d’un home blanc i ric. Això ve d’un imaginari anglosaxó de ficció completament irreal: molts estudis demostren que ser LGBTI incideix en un pitjor accés a l’habitatge i més sensellarisme, discriminacions al sistema sanitari que deriven en una esperança de vida més curta, condicions laborals més precàries derivades d’una por a ser expulsats de l’armari en la faena i acomiadats… Desmuntat el prejudici del marica blanc i ric amb xifres, podem bastir ponts entre les mariques reals i la resta de la classe treballadora.

-Molt sovint l'homofòbia no es basa en ‘a qui estimes’ sinó en ‘qui eres’. Quins aspectes s’ignoren quan es redueix la lluita LGTBI a frases com ‘Love wins’?

-Els discursos del ‘love is love’ són estètics i ajuden a gent aliena a apropar-se, però tenen les cames curtes. Tenim dret a estimar com vulguem, en públic i en privat, però reduir la lluita a la qüestió afectiva desvia l’atenció de la violència laboral o escolar, la discriminació sanitària, la violència policial o la plumofòbia, que no té res a veure amb estimar sinó amb expressar-se. De què serveix dir-li a un ginecòleg ‘love is love’ quan denigra una dona lesbiana a la consulta? O a un empresari quan acomiada una persona per ser trans? De què m’hauria servit dir ‘I was born this way’ quan em van denegar llogar un pis amb la meva parella? No parlem d’estimar, parlem de de menjar i tenir un sostre independentment de si estimem algú, estem solteres o no volem formar cap família.

-Oposes l’Orgull mercantilitzat amb l’Orgull entés com a protesta i celebració de l’existència. Quin impacte ha tingut aquesta comercialització?

-Alguns Orgulls s’han convertit en una festa privada on fins i tot està prohibit reivindicar res: és el cas dels orgulls oficials de Madrid o Barcelona, entesos com un festival i on la policia s’encarrega de mantenir un ambient que no siga de protesta. Afortunadament, aquests orgulls no representen la totalitat de l’activisme: hi ha orgulls crítics a Múrcia, Logronyo, a barris de Madrid i Barcelona… O rurals com l’Agrocuir, la Folixa Cuir o el Serrana Cuir on la reivindicació, la convivència i la reflexió són protagonistes. I no deixen de ser divertits perquè a les persones LGBTI històricament se’ns ha prohibit ser felices, celebrar-nos. La festa forma part de la nostra lluita, però no només la festa.

-També critiques els perills del pink washing, el capitalisme rosa i la gaitrificació. Novament, la classe travessant la vida…

-Les empreses s’apropien de la lluita LGBTI perquè és lucratiu, no per compromís. D’una banda, es presenten com simpàtiques o compromeses; de l’altra, poden cobrar més al col·lectiu LGBTI pel mateix producte. Però no em millora la vida que una marca de roba pose la bandera LGBTI al seu logo en juny, em milloraria la vida que no violente les persones trans als seus provadors. Em milloraria la vida que una aerolínia no deporte migrants LGBTI, que Airbnb no expulse les veïnes en nom del col·lectiu… El pinkwashing és positiu per les empreses i negatiu per les persones LGBTI: es poden acabar relacionant les seues pràctiques -explotació infantil, expulsions forçoses, gentrificació- amb la imatge del col·lectiu i incentivar l'lgtbifòbia.

-Al llibre recuperes les lluites LGTBI de dècades passades i mostres com els seus posicionaments s'allunyaven molt d'aquesta visió comercial i burgesa.

-Si hui miràrem les reivindicacions LGBTI dels anys setanta, ens semblaria que venen del futur: abolir la família, habitatge públic per tothom, acabar amb la institució policial... Com denunciava Paco Vidarte, la cooptació de certs moviments LGBTI per part de les classes dominants ha buidat la lluita de contingut revolucionari, convertint-la en mer reformisme. No passa només amb les qüestions LGBTI: l’antiracisme, els feminismes, l’ecologisme i fins i tot la lluita obrera són susceptibles d’esdevenir maquillatge per garantir que el capitalisme es perpetue.

-Abordes també el cruising i l'estigma al seu voltant. Aquest estiu hem vist com eixe estigma perviu a partir d'un reportatge d’El País. Quina importància té el reconeixement d'aquestes pràctiques dissidents?

-La clau és reivindicar que el cruising és tan vàlid com les relacions romàntiques o heteronormatives. El cruising no és polític ni revolucionari per se, però pensar que és tan digne com un matrimoni és transformador: així entenem que l’amor romàntic i el sexe com acte sagrat i monògam són construccions socials que només es diferencien del sexe casual o amb desconeguts des d’una visió moralista o higienista. Un cop assumit que tan positiu -o negatiu- és follar al camp com a casa podem desmuntar les violències contra qui no folla segons la norma. El cruising és valuós perquè fa palesos els prejudicis que fins i tot les persones aliades o del col·lectiu tenen contra la dissidència.

-‘Soc un home gai, no forme part de cap col·lectiu’. Què opines d’eixes persones LGTBI que es volen allunyar de les reivindicacions compartides? (Com comentes al llibre, no tot allò LGTBI és revolucionari per se. De fet, alguns referents LGTBI són conservadors…)

-Malauradament, tenen tant dret a ser reaccionàries com les persones heterosexuals. Entendre que una marica, una dona o una persona negra poden ser reaccionaris és entendre’ls com a iguals i no com a subalterns: el dret a la maldat. I podem rebatre les seues postures, però per ser reaccionàries, no per ser mariques, dones o negres. Si no, sempre demanem més exemplaritat als col·lectius minoritzats i això és alliberador per l’home blanc i ric, a qui no exigim eixa exemplaritat. Els polítics gais de partits que es van oposar al matrimoni igualitari tenen dret a canviar d’idea i aprofitar-se d’un assumpte que van criticar. Dels polítics gais reaccionaris em molesta que no regulen els lloguers o perpetuen massacres com la del Tarajal, no que es casen.

-Descrius la figura de la "marica bona" com un ideal impossible i establert des de l’hegemonia heterosexual. Per què és inassolible i què implica intentar ser-ho?

-Ser una marica perfecta, com ser la dona o l’home ideal, són objectius inassolibles que ens tenen entretinguts tota la vida. Mentre estàs obcecat en millorar-te a tu mateix no mires al teu voltant i veus que tothom està en la mateixa carrera impossible. Intentar ser la marica perfecta és com el mite de Sísif: espentes una pedra fins al cim d’una muntanya i cau de l’altre costat. El seu poder rau en tenir-te entretingut tota la vida i que mai pares a reflexionar sobre per què o per a què vols assolir la perfecció. Abraçar el fracàs, ser una marica roïna, una mala pècora, un home fallit… aixó és alliberador. Ser perdedors és una identitat per la qual passem tots els cossos i una experiència compartida amb la que construir en comú. Guanyar és una experiència solitària.

-Enfront de les narratives de l'assimilació reivindiques habitar l'anormalitat com un espai de celebració. Però admets que no és fàcil mantindre eixa lluita constantment…

-És cansat fer activisme les 24 hores. Em preocupa veure una xiqueta trans de set anys explicant al Parlament d’Extremadura per què és trans i per què mereix drets, quan hauria d’estar jugant. Són els adults cis d’aquella cambra els que cobren per informar-se sobre drets humans. Posar la càrrega pedagògica sobre l’oprimit té conseqüències pèssimes: lleva als opressors la responsabilitat de revisar-se i millorar i fa a les víctimes responsables de les violències que pateixen, per no ser prou pedagògiques. Les xiquetes i xiquets queer no haurien de viure amb un llibre de teoria queer sota l’aixella.

-Fa uns mesos,  Enrique Aparicio, comentava la necessitat d'una comunicació intergeneracional entre persones LGTBI de diferents edats i amb vivències distintes. Com podrien aquests diàlegs ajudar a imaginar horitzons o recuperar reivindicacions oblidades?

-Les persones queer són totes orfes: cada generació és privada de contacte amb la generació prèvia i ha de començar de zero. Les relacions entre mariques vells i joves són observades amb recel pel prejudici de la pedofilia. Hem de teixir la genealogia en la clandestinitat. Les reivindicacions tenen més embranzida quan podem dir alt i clar que això que exigim ho exigim des de fa dècades i ho fem en nom dels qui van existir abans.

-Quin rol juguen les cures en les vides i narratives LGTBI? Pense en persones joves expulsades de casa, majors que en la residència tornen a l'armari…

-Com defensava Engels, el capitalisme se sosté gràcies a la família, que garanteix que sempre hi haurà una persona, generalment una dona, disposada a cuidar de la resta a canvi de res. Quan no existeix aquesta família heterosexual (perquè eres una persona LGBTI, has envellit soltera o has migrat sola) l’esquema capitalista de cures es trenca. Aquestes persones exemplifiquen que la privatització de les cures en la intimitat és un fracàs. Necessitem cures col·lectivitzades, intergeneracionals, que garanteixen el dret a viure dignament fins a l’últim dia. Hem de superar el concepte de família per garantir que ningú mor sol.

-El cos està molt present a Males Pècores: fas al·lusió al cos de ta mare, recordes cossos represaliats i perseguits… Com es construeix la corporalitat en el context marica i com es relaciona amb eixe capitalisme que s'apropia de tot?

El cos és la cara visible de les lluites socials, un mapa on s’inscriuen cicatrius i traumes de les opressions. Ma mare patia una malaltia que, si no hagués treballat precàriament a la indústria de la taronja, es podria haver detectat i curat a temps. Va morir per pura qüestió de classe: treballar mata. Com ser marica, dona, migrant, discapacitada o neurodivergent. Però el cos és també l’eina amb la qual sobrevivim i ens recuperem d’aquestes ferides. I amb la que curem les ferides d’altres. Som éssers dependents i, en aquesta dependència, hem de trobar punts en comú per edificar discursos de classe. Dependre uns d’altres és la nostra major fortalesa.

-Parles del ser ‘marica’ com un horitzó de possibilitats, una identitat oberta. Proposes que ‘marica’ pot ser qui vulga ser-ho. Què implica aquesta aposta? En quin sentit pot ser una identitat política i cultural que transcendeix límits tradicionals?

La lluita per l’habitatge digne, per abolir fronteres o per un sistema de cures públic són lluites LGBTI. Fins a un 40% de les persones sense llar són LGBTI, el 52% de les sol·licituds d’asil denegades a Espanya en 2022 ho eren per lgbtifòbia, 8 de cada 10 persones grans LGBTI tenen por de sol·licitar serveis institucionals d’acompanyament o salut… Això no impedeix que també siguen problemàtiques de la resta de la classe treballadora. De fet, ha de servir per a bastir ponts entre una classe treballadora diversa, però amb els mateixos objectius. Si vols habitatge públic, abolir les fronteres i envellir dignament, eres tan marica com jo.

Tota política LGBTI és política de classe i tota política de classe és política LGBTI. Les lluites LGBTI han d’agermanar-se amb les kellys, les temporeres de Huelva, els escorxadors d’Ossona i les persones que cullen taronja i arròs en condicions infrahumanes a València. L’agermanament de la lluita LGBTI amb els miners britànics durant l’era Thatcher és un exemple famós, però hi ha un altre que m’agrada més encara: Sylvia Rivera i Marsha P. Johnson, a més d’iniciar Stonewall, van fundar una associació per okupar pisos i donar llar a la població sense llar. Els Sindicats de Llogateres són una lluita històricament LGBTI, hem de reivindicar-ho.