VALÈNCIA. Quan un marge de pedra s’ensorra, les pedres cauen però el mur no desapareix del tot: queda la ferida, queda la memòria del que sostenia. Aquesta imatge és el punt de partida de Paisatge en solsida, el nou curtmetratge de Fermín Sales, que s’estrena en L’ETNO en diàleg directe amb l’exposició Solsida. Dues peces que es miren de cara per pensar el món rural valencià des de dins, des de la generació que l’habita —o que dubta si quedar-se— i des de les contradiccions d’un present que oscil·la entre l’èxode i el retorn.

“Dic que és una pel·lícula manifest, però no és un manifest de tesis; és un manifest que evidencia contradicció”, explica l’artista. En lloc de respostes tancades, “done veu a una generació, plantejant qüestions que crec que, en realitat, no tenen resposta”.

El centre del projecte parla de la dicotomia que travessa a molts joves dels pobles: marxar o quedar-se. “A la meua generació la condiciona molt la idea que, si et quedes al poble, és que no has triomfat”, apunta. Però, al mateix temps, el vincle amb el lloc és profund: “Estàs molt vinculat al poble, això forma part de qui eres, del teu bagatge”. 

Ara mateix conviuen dos fenòmens que impliquen coses oposades; per una banda, el discurs del retorn postcovid, el decreixement i la realitat material de les expectatives laborals; d’altra banda, el risc extrem de despoblament: “Tot és molt gris en esta vida, i més en esta contemporaneïtat tan fluida i complexa que ens ha tocat travessar”, valora Sales.

Paisatge en solsida es construeix, principalment, amb imatges d’arxiu, però aquest plantejament no implica, necessàriament, nostàlgia. De fet, el cineasta rebutja que la imatge il·lustre un discurs previ: “Les meues imatges no il·lustren. No parlem del passat: les imatges són present. T’estan contant ara mateix el conflicte”. Per això les imatges poden reforçar o contradir el que diuen les veus joves: “Han de qüestionar, han de cremar”, afirma, en un temps saturat de pantalles. “La imatge ha de ser resistència dins del femer visual en què vivim”, diu també.

El film combina entrevistes amb joves, materials d’arxiu dels anys seixanta del territori i la filmació d’un ritual —la transformació, la màscara, la comunitat— que apunta a la idea de pertinença. Tot travessat per un poema de Gabriel Aresti traduït al valencià, com a detonant —Quina és la casa que hem de defensar i per què?. La pel·lícula avança així entre esperança i la desil·lusió, entre fogueres que pugen i s’apaguen, sobretot fent visible que el paisatge també són les persones.

El projecte dialoga amb altres línies del treball de Sales, com Kintos, on també parteix dels rituals i el marc culturals i socials de la ruralitat per a preguntar-se sobre la identitat.

Davant la nova mirada urbana cap al camp, Sales alerta del perill de la idealització. “És positiu que es parle del rural, però no n’hi ha que idealitzar-lo. No n’hi ha que ser pessimistes del tot, però tampoc vendre solucions màgiques”. I deixa clara l’única tesi que defensa sense matisos: “No n’hi ha que apostar pel turisme rural com a salvació del món rural”.

En eixos marges de pedra que són la solsida, Sales situa la seua generació: mirant el territori, mirant-se a si mateixa, aprenent a habitar la complexitat de l’àmbit rural, que és diferent de la que hi era fa unes dècades, però que en tot sempre se li ha intentat simplificar.