X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información
Hoy es 17 de noviembre y se habla de policía local energía fotovoltaica VGP circuito del motor dealz
GRUPO PLAZA

'Terrassa Lumière'

'Cinema Paradiso' entre xufes

No voran el seu rostre en una gran pantalla, tampoc llegiran el seu nom en els títols de crèdit de cap llargmetratge. No dirigix festivals cinematogràfics internacionals ni desfila per catifes roges. Tanmateix, Enrique Riera porta quaranta-cinc anys dedicat al cine. I ho fa des d’Alboraia, des de la seua Terrassa Lumière, que és sa casa durant els tres mesos que dura cada temporada d’estiu

3/11/2019 - 

VALÈNCIA. Riera podria ser l’Alfredo de l’Horta Nord. Sí, aquell home que li va ensenyar a Totò què era allò del sèptim art en Cinema Paradiso. Sempre entre bambolines, pendent del projector o invisible darrere del mostrador, Riera roman, nit rere nit i durant els tres mesos que dura la temporada, entre les parets i el cel obert del Lumière. Ajuda si cal en la cuina, avisa els seus cosins quan la pel·lícula està acabant per a que es preparen per a la gentada que es dirigirà a la seua orxateria –a qui no li abellix una orxata fresqueta en eixir del cine?– i, sobretot, s’assegura que tot funciona. La prioritat és que el públic puga emocionar-se a gust amb el que s’injecten els seus sentits mentres estan asseguts davant eixa gran paret blanca que fa de pantalla. 

Riera mai no ha tingut vacances d’estiu. Porta així més de quatre dècades, però no li molesta: “Si saberes la de meravelles que he pogut vore sense haver de lluitar contra hordes de turistes… Tots els museus buits per a mi. A més, viatjar en temporada baixa és molt més barat”, explica satisfet. Recorda quan va anar a Nova York amb els seus amics per poc més de 40.000 pessetes. “He vist món, però en hivern”, remata. 

Un ritual d’estiu

Tal vegada sobrepasse un poc el paper d’Alfredo, perquè Riera no és només el projeccionista del Lumière, encara que no sempre es quede fins al final de la segona sessió: “Acabes sabent-te tots els diàlegs de memòria”. L’alboraier ha conreat durant quatre dècades des del vessant més cultural fins al més empresarial. Ha sigut productor quan encara no existia la vella RTVV i ha treballat en publicitat, amb les distribuïdores i amb els programadors. De fet, va participar durant els primers cinc anys en la Mostra del Cinema del Mediterrani. 

A dia de hui encara no pensa en la jubilació: “No tinc relleu”, lamenta. El seu particular Totò és el seu nebot, Josep Maria Riera. Però a diferència del protagonista al qual Giuseppe Tornatore va dotar de vida fa ja trenta-un anys, este Totò no està darrere de les càmeres, sinó davant i ha protagonitzat papers en films com Ocho apellidos catalanes (2015). Pareix, per tant, que el final no serà molt diferent al del llargmetratge italià. El relleu generacional tampoc està garantit en este cas. Qui seguirà els passos d’Alfredo al capdavant del Cinema Paradiso valencià? 

Foto: EVA MÁÑEZ.

És una pregunta que als amants dels cines d’estiu, i en concret del Lumière, ens preocupa. No voldríem perdre eixa familiar i confortable rutina que repetim quan arriba juny. Són milers les persones que passen per les cadires de plàstic blanques del Lumière cada any. Eixes cadires que ens transporten a la infantesa o a una comèdia romàntica d’eixes tan comercials que podrien fregar la sèrie B. Però també a eixe exitàs acabat d’estrenar o a eixa pel·lícula d’animació que, com les rantelles a la llum, atrau desenes de xiquets fins al pati d’Alboraia, per a glòria de pares i mares. I tot això allunyat dels espais amb efectes especials i 4Ds, roses multicolors i aires condicionats, cridats a substituir el clima polar quan arribe el moment. On estiga la màgia del cel obert, un dragonet que escala per la paret i trepa pel nas de Julia Roberts o de tant en tant un rat penat per la pantalla, que es lleve el dolby surround

I si existix això que anomenen amor d’estiu, confesse que el meu és i serà el cine al ras. El més vertader, del que m’enamore cada any, el que mai no em falla. I allà està el Lumière, amb els seus entrepans, les seues cerveses fresquetes i la seua doble sessió per a recordar-nos que, si no tenim vacances, almenys tenim un oasi de pau on no pot entrar l’estrés, i que si este t’acompanya, no hi ha lloc més bo on acabar el dia. 

El ritual sol ser sempre el mateix, encara que pot variar en funció de factors com la fam, la previsió o potencials tempestes d’estiu: bona cosa d’antimosquits –a casa sempre hem sigut bons clients d’Autan–, un mocadoret o rebequeta per si la nit refresca, la beguda i l’entrepà. Te’l pots endur de casa o pots tirar mà de la cuina de la terrassa, amb una extensa carta que va des dels clàssics –què faríem sense un bon xivito!– fins a les hamburgueses. I els gelats. Els gelats que no falten. 

De cineclub durant el franquisme a terrassa d’estiu

El cine d’Alboraia és, junt amb el cine d’estiu de Serra –inaugurat en 1959– i el de l’Eliana –que porta quatre dècades en marxa–, una de les poques terrasses cinematogràfiques històriques que queden dretes en terres valencianes. Enmig de l’horta, en el bressol de la xufa, resistix a l’especulació urbanística i les ampliacions dels polígons industrials. El Lumière que coneixem a dia de hui es troba a tocar de la Via Xurra, eixe carril ciclista que recorre els pobles del nord de València en paral·lel a la carretera de Barcelona. Augmenta la pressió, però aguanta. Com el nostre Alfredo, Enrique lluita per mantindre el negoci en un món dominat per una televisió a la carta consumible des de qualsevol dispositiu digital: “És molt difícil fer eixir a la gent de casa en els temps de Netflix”, sospira. 

Riera recorda a la perfecció el dia que va obrir el Lumière on es troba ara. “Estrenàrem ‘Una jaula de grillos’, una pel·lícula molt trencadora en aquell moment. Fou un gran èxit, la primera comèdia del cine que ara s’anomena LGTBI. Vingué tot el món, tota la progressia valenciana. La projectàrem durant una setmana. Era d’estrena i havia tingut un gran èxit internacional. Tinguérem el cine complet tots els dies”, rememora. 

Però el Lumière no naix en un polígon, sinó que les seues arrels venen de molt abans. Del carrer Sant Pancraç, concretament: “En l’any 72 o 73 uns amics férem un cineclub. A les acaballes de la dictadura, volíem començar a portar cintes que se n’isqueren un poc d’allò que estàvem acostumats en els cines de barri o els cines parroquials”. No volien Pajares ni el destape, “tot allò tan antiquat”, explica Riera.  Buscaven alguna cosa diferent. I la trobaren.

Foto: EVA MÁÑEZ.

A Alboraia es van començar a visualitzar pel·lícules com El gran dictador (1940). “Portàvem cinema europeu. Tot allò que no s’havia estrenat a causa del franquisme”, detalla. Amb la mort de Franco la Transició es va berenar els cines parroquials. Va començar l’alliberament i en el cineclub van recuperar moltes pel·lícules que la censura havia desfet literalment. “Destrossaven guions sencers. Els tenia igual Fellini que Visconti”, recorda Riera en la seua versió més “alfrediana”, eixa en què els projeccionistes no són només els que controlen un botó o una manovella, sinó els que salvaguarden part de la nostra història mutilada, els que rescaten pedaços cinematogràfics per a guardar-los en caixetes de llanda que seran obertes anys després.

I, mal que bé, va arribar la democràcia. “Fou llavors quan evolucionàrem en qualitat. Organitzàvem cicles, però també altres coses. Eren també els principis d’Almodóvar, que trencava tots els models”. Es van passar cintes com La portentosa vida del pare Vicent (1978), de Carles Mira, o El crimen de Cuenca (1979), de Pilar Miró. Eixa pel·lícula fou tot un escàndol. Vingueren els de l’extrema dreta a rebentar els vidres on posàvem els fotocromos i ens apedregaren el mostrador”, explica Riera. El film narra uns fets reals, de tortura i assassinat, en els quals ni la judicatura ni la Guàrdia Civil ixen molt ben parades. “Foren anys molt durs per al món de la cultura. Tot allò que implicara evolucionar els pareixia malament”, lamenta l’actual propietari del Lumière. 

En el carrer Sant Pancraç les coses es complicaren. Estaven en el nucli antic del poble, tocant l’església i la cooperativa. En estiu, quan feien bous embolats, els “bouers” havien d’esperar que la projecció acabara i isquera l’últim dels espectadors. Així, el cine es va mudar en primer lloc a un solar propietat de la família Riera en una travessera de l’avinguda de l’Orxata. “Era més menut que este, però també tenia jardineres als costats. No només féiem cine, sinó també espectacles. En aquell moment les temporades d’estiu eren més llargues, l’escola acabava abans i començava més tard”, explica Enrique. 

La refrigeració que va matar els cines d’estiu

Durant els 80 van tocar a la porta uns convidats inesperats, els sistemes de refrigeració, que van pegar les primeres sacsejades importants als cinemes d’estiu. Les sales de tot Espanya es van inundar de l’equivalent al que hui serien els aires condicionats i les terrasses van començar a buidar-se a la mateixa velocitat amb què passen els refredats d’estiu. “Els anys daurats dels cines d’estiu són entre els finals dels 50 i els 70”, apunta Riera. “Era com en ‘Cinema Paradiso’, en eixa escena en què trauen el cine al carrer perquè dins de la sala fa massa calor”. 

També van arribar, a més a més, els centres comercials amb els seus grans complexos cinematogràfics. Més tard farien també acte de presència els devedés i Internet. I tot això es vingué a barrejar amb el boom urbanístic de les zones de platja, on es trobaven la majoria de cines d’estiu, que es van convertir en apetitosos solars on construir. El resultat ha sigut la desaparició de la major part d’ells, substituïts per edificis de deu plantes o supermercats. De menudes, la meua germana i jo aguaitàvem entre els barrots del balcó de l’apartament dels iaios a la Pobla de Farnals per a vore La Mòmia. Hui és una finca amb piscina. 

Ara tot està en Netflix als tres mesos”, lamenta Enrique Riera, que ha hagut d’adaptar la cartellera a la força. “M’agradaria fer cicles o programar altres activitats, però costa molt moure els col·lectius culturals. Fa vint anys féiem una selecció: una pel·lícula més forta i després una de qualitat que haguera destacat durant l’hivern. Però tot això ha desaparegut. Ara els films han de ser recents. La vida d’una pel·lícula és molt més curta”. Esperem que no ho siga la dels “paradisos” valencians. 

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email