Clàudia Serra conta la tragèdia del càmping dels Alfacs a partir d’un drama familiar

VALÈNCIA. El càmping dels Alfacs, situat a la platja d'Alcanar, va ser escenari d'una de les tragèdies més impactants de la història recent d'Espanya. L'11 de juliol de 1978, una gran bola de foc provocada per l'explosió d'un camió cisterna carregat de propilé va arrasar el lloc, deixant 226 morts i més de 300 ferits. Aquesta catàstrofe la fa servir la dramaturga Clàudia Serra en Un estiu, on explora l'esdeveniment a partir d’un drama familiar i esdevenint una reflexió política.

“El que em cridava l’atenció era eixa barreja entre la catàstrofe i l’estiu, un temps que, sobretot quan eres xiquet, és infinit”, explica Serra en una entrevista amb Culturplaza. Per a ella, el contrast entre la innocència d’unes vacances estiuenques i la devastació que va seguir aquell fatídic dia va ser el punt de partida per escriure aquesta obra: “La imatge d’un estiu idíl·lic que queda completament destrossat era el que més em commovia”.

Un estiu es divideix en tres parts ben diferenciades. Comença retratant la quotidianitat d'una família que estiueja al càmping —rialles, basca, uns veïns que als quals conéixer. “Volia mostrar la vida quotidiana i com era un estiu normal per a una família”. En aquestes primeres pàgines, la vida passa; i els xiquets de la família protagonista ja prenen la paraula: “Són capaços d’entendre el que està passant, però alhora no poden evitar mantindre un punt positiu que els permet continuar. (...) La seua visió no oblida el joc, malgrat que hi haja una tragèdia. Això forma part de la seua innocència, però no és una innocència buida".

En la segona part, l’explosió succeeix. Sense efectes especials sobre l’escenari, sinó donant per fet el que la gent coneix i guarda en la seua retina. “Posar la catàstrofe en escena era necessari per a transmetre amb exactitud la dimensió del desastre i la implicació que havia tingut en les víctimes i en la societat”, apunta Serra. La posada en escena d’una tragèdia d’aquestes dimensions també suposa un desafiament. Serra, però, defensa el potencial infinit del teatre: “Pots posar qualsevol cosa sobre l’escenari si les decisions que prens són coherents: una bomba, una guerra, aliens… El que vulgues. No necessites un gran pressupost, el so i la llum ja poden fer molt”. I afegeix: “La veu de l’actor i les decisions adequades poden recrear qualsevol cosa”.

L’obra en temps de la dana

Finalment, Serra escriu una tercera part a mode d'epíleg —anomenada Els responsables—, on ofereix una reflexió necessària sobre les responsabilitats darrere de l’accident: “El càmping dels Alfacs no va ser un accident inevitable, sinó conseqüència de la negligència i del cinisme d’un sistema que posava el benefici econòmic per damunt de la seguretat de les persones”, subratlla l’autora. 

En termes més dramatúrgics: “L’última part de l’obra és com un debat, mai resolutiu, però ple d’aquestes idees i preocupacions. És un moment en què ja s’han destapat moltes coses i ens situem en un espai abstracte, un no-lloc".

Precisament, encara que l’obra es va estrenar abans de la dana i el llibre tenia una data de llançament clara prèvia, el text de Serra ha coincidit amb una altra tragèdia. La recepció de l’obra ha canviat significativament? “La gent ja va eixir plorant de l’estrena, però ara, després de la dana, sí que crec que la lectura és molt diferent. Tot ens recorda el que hem viscut: les negligències polítiques, les dificultats per gestionar el desastre… El lector pot criticar el present a partir del passat, encara que aquesta no era la meua intenció inicial”, admet Serra.

La vida d’un llibre text teatral 

Clàudia Serra ha aconseguit consolidar-se com una de les veus més destacades del panorama teatral valencià. I més concretament, ha fet lloc als textos teatrals en les llibreries —en el cas dels seus últims dos textos, gràcies a Sembra Llibres. “He tingut molta sort; he publicat tots els textos que he escrit, cosa que és molt poc habitual”, confessa. “Una de les coses que més m’agrada és que no classifiquen per gèneres les seues col·leccions. Això posa tots els gèneres al mateix nivell, siga teatre, poesia o narrativa, i els dona la mateixa importància. Això ajuda a trencar prejudicis en el públic, que de vegades pot pensar: Ah, no, estic llegint teatre. Crec que molts d’aquests problemes venen dels prejudicis”.