Foto: JOAQUÍN REINA/EPLa història política del País Valencià és realment apassionant. Ho ha estat des de la nostra fundació com a estat medieval, sempre amb un conflicte social permanent, com a tots els països del món. Ho hem vist a episodis com les Germanies contra l’oligarquia, maulets contra botiflers, liberals contra carlins, i tants altres. A partir del segle XX veiem una pauta més o menys fixa: parts suficients de les classes populars i mitjanes empenyien cap a la modernitat i el progrés... ma non troppo. Amb resistències de les classes dirigents, clar està, però amb un cert fil conductor que podem considerar en diversos graus progressista. En aquesta línia al segle passat vam parir el blasquisme com a fenomen local i intransferible, vam ser republicans sense ser revolucionaris i vam esbossar una certa modernització mediterrània després del franquisme. Aquesta era la pauta: avanços socials i polítics amb visió progressista, però sense passar-nos-en. Les traques per a la festa.
La tendència social progressista es va començar a trencar en els anys 80 a base d’algunes bombes i molts silencis. L’anomenada Batalla de València no era una lluita contra l’autogovern o el que ells anomenaven «pancatalanisme»: era una lluita contra la modernitat. Una versió local del que deia Margaret Thatcher: l’objectiu eren les ànimes. I va funcionar. A mitjans dels noranta una societat civil dissolta després d’anys d’anestèsia institucionalitzada va caure rendida als encants del zaplanisme social i econòmic. Fer duros fàcils i mirar cap a una altra banda com a model social, els fruits del laboratori del corrupte Rafael Blasco. Les classes mitjanes que abans empenyien cap al progrés s’havien convertit en estomacs agraïts i pits unflats per l’èxit col·lectiu que ens portaven bòlids pagats per requalificacions indiscriminades. La guerra cultural iniciada en la Transició havia donat els seus fruits. Una societat tradicionalment progressista convertida en un banc inesgotable de vots per la dreta antimoderna, en la punta de llança del nou conservadorisme de gomina. Els vint anys de règim popular, i les brases que encara en queden, també formen part de la nostra història política apassionant.
Però el règim va acabar engolit per la corrupció i la manca de futur dels fills de les classes mitjanes. Tants anys d’escola de monges per a acabar posant cafés a Londres. I en el pitjor moment, els valencians i valencianes ens vam inventar un altre fenomen polític innovador: una coalició d’esquerres que funcionava. Després de les eleccions de 2015, el gran partit de centreesquerra tradicional veia com estava obligat a compartir el poder amb una creixent esquerra transformadora de matriu valenciana i una altra de matriu madrilenya, que al seu torn tampoc havien estat capaços d’arrabassar el primer lloc de l’esquerra als socialistes en un moment d’efervescència. Però tots els protagonistes van fer de la necessitat virtut i el primer Botànic va ser, amb les seus alts i baixos però sense por a equivocar-nos, el millor govern de coalició a gran escala de la història espanyola contemporània. I el País Valencià recuperava el camí de la modernitat i el progressisme recosint una xarxa social que havia quedat soterrada baix de l’asfalt de l’individualisme.
De fet, la coalició va anar tan bé que a les següents eleccions no només l’esquerra va reeditar la majoria parlamentària sinó que els tres espais electorals dins l’esquerra continuaven vius, tot i que redimensionats. Tornava a haver-hi obligació d’entesa. Retruc de l’electorat valencià, que li ha agafat el gustet als governs de coalició on les coses es raonen i no s’imposen, on s’exigeix un esforç d’empatia i capacitat d’acord. Els valencians i valencianes han triat cogovernança, no cap majoria absoluta ni res que se li acoste.
La cogovernança és ara mateix l’únic camí i donar-li l’esquena és la millor manera de fallar a un electorat que no va poder parlar amb més claredat: tan indiscutible és que el PSPV-PSOE va ser el partit més votat com que sense Compromís i Unides Podem representen poc més que una quarta part de les Corts, amb el segon pitjor resultat de la seua història i un nombre de vots inferior a la suma dels socis. I també va decidir que no hi ha cap majoria alternativa que no passe per un tripartit sui generis entre el centreesquerra i la dreta. En resum, un missatge clar: o cogovernança botànica o abisme.
Cal de tant en tant recordar aquesta successió dels fets i com són les coses en realitat, com estan les majories possibles i què va votar la gent en unes eleccions unilateralment avançades en abril de 2019. Cal recordar-ho per damunt de miratges interessats promoguts per entorns que juguen a ser Maquiavel sense haver llegit El príncep.
Perquè mai podem perdre la perspectiva: l’alternativa al Botànic és ara mateix la dreta més reaccionària des dels anys setanta. Un trifachito antivalencià amb la involució com a principi que vol suprimir qualsevol política pública de justícia social i soterrar-la baix d’una bandera gegant. No estem per anar experimentant amb dinamita ni geometries variables fictícies. La gran majoria de gent de les tres formacions polítiques que formen el Consell ho saben perfectament i treballen des de la voluntat de cogovernança per seguir en el camí de la transformació social i el progrés. Per això no podem deixar que uns quants estrategues de copa i puro, llanterners amb l’uniforme ple de greix d’utilitzar-lo tants anys, juguen al cesarisme apel·lant a la suposada bellesa del vestit de l’emperador. Perquè després de la desfilada grotesca ens espera el neofranquisme que crida a la porta.
Escoltar, compartir, negociar, acordar. Això és la cogovernança, la nostra principal innovació política del segle XXI. I ara mateix, més enllà de la cogovernança només queda l’abisme.
