Com van nàixer les Fogueres de Sant Joan d'Alacant? - Rafael Andarias

ALACANT. Les Fogueres de Sant Joan d'Alacant —declarades Festa d'Interés Turístic Internacional i Bé d'Interés Cultural Immaterial— van tindre un inici que, en opinió de qui signa, és poc conegut i per això he decidit recordar-lo en estes breus línies que eixiran a la llum mentres es festeja l'edició d'enguany. Les fogueres en la nit de la vespra de Sant Joan són una tradició que algunes poblacions alacantines, igual que en altres llocs del món, s'ha celebrat des d'antic per a commemorar l'entrada de l'estiu. No obstant això, no va ser fins a 1928 quan va onejar la banderola d'eixida de les nostres Festes de les Fogueres de Sant Joan. El seu començament va ser verdaderament sorprenent.

Un andalús aplega a la terreta

Un alt funcionari de correus gadità, després de passar un temps a València i amerar-se de les seues Falles, va ser destinat a Alacant a principis de la dècada de 1920. Sens dubte, poc després d'aplegar no tardaria a preguntar-se: «Per què estes gents no tenen unes festes d'autèntica categoria d'acord amb la seua meravellosa ciutat?». Pegant-li voltes a l'assumpte, no tardaria a dir-se: «Podrien alçar uns monuments fallers, però creats amb la seua idiosincràsia, que és diferent de la dels seus germans del nord». I no seria d'estranyar que un dia, passejant pel Postiguet o l'Esplanada, immers en les seues cavil·lacions, es diguera: «Però no haurien de celebrar-se en l'equinocci de primavera, sinó en el solstici d'estiu per a diferenciar-se dels valencians… Això és, i així coincidirien amb els ancestrals focs de Sant Joan!». De camí a sa casa d'Alfons El Savi continuaria debanant-se els cervells: «I com es podrien anomenar estes festes?..., En castellà, en valencià?… Ací tots coincidixen a dir que viuen en la millor terreta del món...». Probablement, intuint que l'eureka el tenia pròxim es detindria uns moments i, mentres s'igualava els bigots amb la mirada perduda, de sobte li irrompria a la ment: «Les 'Fogueres de San Chuan!'», que va ser el nom de les primeres festes de 1928.

José María Py, que així es deia este enamorat de la nostra terra, de seguida es va entrevistar amb les personalitats més rellevants d'Alacant per a exposar-los la seua proposta i convéncer-los que seria beneficiosa per a la ciutat en tots els àmbits. Autoritats municipals, periodistes, advocats, metges, comerciants i el més granat de la societat van rebre encantats el projecte. El cas és que amb el seu entusiasme va brindar als alacantins unes festes que amb el transcórrer dels anys serien les més identitàries i de projecció internacional.

Però al ser una festa de nou encuny, ja que no hi havia tradició com a València, les comissions foguereres van sol·licitar la col·laboració dels artistes plàstics més destacats, i com era d'esperar tots es van implicar. Pintors com Gastón Castelló, Emilio Varela, Lorenzo Aguirre, Heliodoro Guillén, Francisco Hernández, Adelardo Graella, Manuel González Santana i Melchor Aracil; escultors com Miguel i Adrián Carrillo, Juan Esteve i Rafael i Fulgencio Blanco López; el dibuixant Juan Such, i el tallista Manuel Gallud van abandonar els seus cavallets i els seus estudis i es van posar a la faena.

Gastón Castelló va confessar en el seu moment que els artistes desconeixien el procés de construcció d'una foguera i que van haver de contactar amb un mestre faller perquè els tirara una mà en aquella primera edició. Després de passar per no poques dificultats, les noves festes van vore la llum en 1928 amb la plantà de dotze fogueres; i dos anys més tard es va constituir la Comissió Gestora de les Fogueres, sent triat José María Py com el seu primer president. Desgraciadament, va morir en 1932 als 51 anys de manera sobtada. La primerenca mort del fundador i impulsor de les Fogueres va commocionar els alacantins, que li van dedicar un carrer pròxim al seu domicili, i en 2011 —amb prou de temps de retard— va ser nomenat Fill Predilecte d'Alacant a títol pòstum.

La llavor de Py continua germinant

Els artistes alacantins es van mostrar cada vegada més captivats per este art efímer que els obria les portes de la creativitat. Gradualment es van anar allunyant de la concepció barroca i de la sornegueria de les Falles i van començar a experimentar amb elements de l'art modern, com els volums i la incidència de la llum sobre les formes, però sense desprendre's de les arrels populars alacantines.

Però el regal del bo de don Emilio al seu barri preferit no va agradar al personal: «No té ninots, ni sentit de l'humor!». Per aquelles dates, un il·lustre alacantí va comentar: «És possible que els honrats veïns la cremen abans d'hora». Afortunadament, no va ser així.

Camí del centenari

Les Fogueres navegaven vent en popa, i l'arribada de la República va suposar un formidable impuls per a la seua continuïtat. El llavors alcalde Llorenç Carbonell va publicar en 1931 un article en el setmanari satíric El Tio Cuc en què afermava de manera vehement el seu compromís amb la nova festa: «Les fogueres les ha creades l'ànima popular i són exclusivament del poble (…). L'alcalde declara la guerra sense quarter a tots els enemics de les Fogueres». La creació de comissions foguereres va anar en augment i tres anys més tard eren trenta-quatre, elevat nombre que només es va superar a principis dels 70.

L'Ajuntament d'Alacant, pioner al nostre país en la promoció turística, va decidir difondre les excel·lències de les Fogueres mitjançant la creació del Foguerer Major, una figura vinculada a cada comissió, que va recaure en personalitats de reconegut prestigi que van exercir el paper d'Ambaixadors de la Festa. Entre els seus noms podem destacar els de Manuel Azaña, Mariano Benlliure, Carlos Arniches o Rafael Altamira, entre altres.

I d'esta original manera van nàixer les nostres Fogueres de Sant Joan, que en cinc anys celebren el seu centenari.