Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Política de Cookies Aceptar

GRUPO PLAZA

Concubinat i adulteri en la Gandia del Segle d’Or

El testament de la saragossana Toda Gil d’Avarques és el punt final d’una història d’infidelitats, violència i amor en la qual hagué d’intervindre el mateix duc de Gandia, Alfons el Vell, a començaments del segle XV. Una història que ens mostra alguns dels mecanismes que vehiculaven els enllaços entre dones i hòmens en època medieval

5/07/2020 - 

VALÈNCIA. A poc que u s’haja foguejat en els testaments medievals, el de Toda Gil d’Avarques li cridarà poderosament l’atenció. La monodia habitual que imposen les reiterades fórmules notarials es trenca amb unes poques línies que deixen entreveure la seua història personal. En este sentit, els testaments són, a l’edat mitjana, instruments per a preparar el traspàs definitiu no sols en un sentit espiritual, sinó també i sobretot material. Per tant, l’encàrrec de misses i les deixes pietoses s’alternen amb qüestions més prosaiques com el pagament de possibles deutes i el repartiment dels béns propis que s’hagen pogut acumular al llarg de la vida. Tanmateix, els nouvinguts, com Toda, poca cosa tenen de què disposar: tot són, per contra, mancances materials i mancances de lligams que els arrelen a la comunitat local. 

La concubina

En conseqüència, només són quatre les disposicions que Toda dicta al notari aquell 7 de febrer de 1406. Després del preceptiu pagament de deutes, establix el seu lloc de soterrament, encarrega misses per la seua ànima i nomena l’hereu universal dels seus béns, que no és un altre que el mateix marmessor que haurà de complir les seues darreres voluntats. Fins ací res té de singular el testament de Toda, propi d’una dona d’orígens humils com ella. Heus ací, però, que el notari dona a entendre quina és la singularitat del cas amb una sola paraula: “Toda Gil d’Avarques, natural de la ciutat de Saragossa e ara habitant en la vila de Gandia ab en Simó Terol pus jove, vehí de la dita vila”. 

D’aquella concreta partícula es desprén que Toda i Simó no estan casats, però viuen junts. De fet, el notari registra el testament en el mateix “alberch del dit Simó Terol”, en sa casa. I, precisament com a fruit d’eixa convivència, Toda nomena a Simó marmessor únic del seu testament i hereu universal dels seus béns, això sí, “sots tal forma, manera e condició, emperò, que com lo dit en Simó Terol haja muller, [Caterina Sanç,] e sia agermanat ab aquella, que la dita muller del dit Simó Terol no haja ni puxa haver ni aconseguir neguna cosa ni part per rahó de la dita germania”, és a dir, que la dona de Simó –perquè en té, de dona– no puga obtindre res de la magra herència de Toda.

Del contingut del testament, doncs, resulta evident que la relació entre Toda Gil d’Avarques i Simó Terol va més enllà de la simple coneixença. El fet de viure junts i el despit explícit contra la dona de Terol deixen poc lloc al dubte: Toda és la concubina de Simó. No debades, tot i que en el testament no es presenta com a tal, ni hi ha cap paraula d’afecte cap a ell, en un altre document, d’un any abans, Toda es reconeix explícitament com la “concubina” de Simó. 

En este sentit, les raons que l’havien portada des de Saragossa fins a Gandia se’ns escapen, però probablement tenien a vore amb la busca de faena. Igualment, resulta difícil precisar en quin moment s’havia convertit en la concubina de Simó Terol, però fa la impressió que entorn de 1403, quan apareix en el primer testament d’ell, en el qual preveia deixar-li, quan morira, 200 sous i el llit domèstic, atesos els “molts, grats i idonis servicis” que ella li havia procurat. Al respecte, més que en el valor econòmic de la donació, que era modesta, cal incidir en el seu significat simbòlic: el llit era on, en condicions normals, es concebien els fills, on estos naixien i on u moria. Era, en definitiva, la memòria de la família. 

Representació d'una parella en el llit en el segle XIV_Frescos del palau del podestà de San Gimignano.

La muller

Però què hi havia de la dona de Simó, Caterina Sanç? La primera referència que tenim dels dos no és directament d’ells mateixos, sinó dels seus respectius pares: Simó Terol, major de dies, i Joan Sanç, ja que els dos apareixen en el cens fet en 1381 pel duc de Gandia, Alfons el Vell, per a repartir entre els seus vassalls els diners necessaris per a pagar el rescat del seu fill Alfons el Jove, presoner dels anglesos en aquells moments. És per això que sabem que Simó Terol, major de dies, era un llaurador benestant, acostumat a ocupar alguns càrrecs en el Consell municipal de Gandia, modestos però que atorgaven cert prestigi entre la comunitat. En definitiva, els Terol eren una família coneguda i reconeguda pels veïns de la vila. 

Joan Sanç, per contra, era un nouvingut originari de Cocentaina que s’havia instal·lat a Gandia com a carnisser. Però, donada la importància estratègica de l’ofici, que abastia la vila d’un aliment bàsic, i els capitals que podia arribar a moure aquell negoci, la seua aparició en el cens per al rescat del fill del duc el mostra en un rang econòmic encara un poc superior al dels Terol. Al remat, doncs, les diferències entre les dos famílies no devien ser excessives, la qual cosa explicaria que emparentaren a través del matrimoni dels seus respectius fills. 

En concret, pareix que el casament es va produir cap al 1388, ja que aquell any la mateixa Caterina va vendre per 2.750 sous la casa familiar, atés que son pare, l’esmentat Joan Sanç, havia mort i segurament necessitava els diners per a materialitzar l’enllaç matrimonial. De fet, la venda es feia amb el permís de sa mare, Elvira, de son tio, Domingo Sanç, i del mateix Simó Terol, amb qui ja devia estar compromesa. I el règim econòmic acordat per al nou matrimoni seria, com hem vist adés, el de la germania, que suposava que les dos parts, l’home i la dona, havien d’aportar béns pel mateix valor, que romandrien en comú fins a la mort d’un dels cònjuges, moment en el qual serien dividits per iguals entre el supervivent i els hereus del difunt. 

Així, poc després Simó i Caterina van tindre una filla, a la qual van anomenar Mansella, qui temps més tard es casaria amb el pintor Joan Pelegrí i els donaria dos netes, Caterina, casada amb el batle de Vilallonga Francesc Munyós, i Francesca, casada amb Blai de Blasi, un mestre sucrer d’origen sicilià establit a Gandia arran de l’embranzida de la canyamel. Però molt abans d’això la unió entre Simó i Caterina havia quedat trencada en algun moment concret...

Representació medieval d'una parella en el llit

L’adulteri

En setembre de 1405 el duc Alfons el Vell dictava una sentència de perdó a favor d’un llaurador de Gandia, Joan Ramon, en la qual s’afirmava que uns anys abans havia sigut sorprés “dins casa d’en Simó Terol, menor de dies, laurador, vehí de la dita vila, e, cometén crim de adulteri ab na Caterina, muller del dit en Simó Terol, nafràs lo dit en Simó de hun colp de punyal per los costats, del qual isqué molta infusió de sanch, e del qual colp aquell, lo dit en Simó Terol, cuydà morir”. És a dir, que el llaurador Joan Ramon estava fornicant amb Caterina, la dona de Simó Terol, qui en l’enfrontament quasi va morir per les ferides rebudes. 

De fet, després de l’incident Joan Ramon encara es va endur amb ell a sa casa “la dita na Caterina, muller del dit en Simó Terol, tractant e tenint aquella desonestament e en pecat de adulteri per alcuns dies”. Però al remat Caterina “partís de vós, en tant que del temps a ençà aquella ha habitat e habita separadament del dit marit seu”, és a dir, que la parella d’amants no va reeixir, però ella, evidentment, ja no va poder tornar amb Simó i degué anar a viure a casa d’algun parent. 

D’altra banda, les ferides de Simó no van ser únicament físiques, sinó també morals i de prestigi. El mateix duc no s’estava d’afirmar que “per les quals coses lo dit en Simó Terol ha sostenguts molts afanys e dampnatges en sa persona, béns e casa, cuydan aquella venir a punt de total destrucció”. Però, com que finalment Joan Ramon i Simó de Terol havien acabant fent les paus davant de notari –segurament a canvi d’una compensació econòmica–, el senyor de la vila, Alfons el Vell, concedia el perdó a Joan, això sí, “sots tal condició, retenció e salvetat: que d’aquí avant vós, dit en Johan Ramon, no tornets ab la dita na Caterina en lo dit pecat de fornicació, ne ab aquella cohabitets ensemps en hun loch o habitació dins la dita vila nostra de Gandia, terme d’aquella ne altres qualsevol parts”. 

El desenllaç

Tot i la pau de 1405 entre Simó de Terol i Joan Ramon, la dona del primer, Caterina, va continuar apartada, vivint pel seu compte, malgrat no haver-se produït formalment cap anul·lació matrimonial. Per contra, ara pren tot el sentit la donació que Simó de Terol havia fet a Toda Gil d’Avarques en 1403... Després de descobrir la infidelitat de la seua dona i de ser agredit per l’amant d’esta, Simó va restar a casa recuperant-se de les ferides gràcies a les atencions de Toda, que o ja treballava com a serventa en la casa dels Terol o va ser contractada expressament per a tindre cura del malalt. I a partir d’ací entre els dos, Simó i Toda, un llaurador benestant i una humil serventa, degué sorgir la complicitat, i potser l’amor, de manera que van acabar vivint junts en concubinatge en la Gandia ducal de començaments del segle XV.

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email