Construir un timó per construir un país

Si he de buscar un punt d’inici del Compromís que som avui i de la meua pròpia militància política, segurament el trobaria a la primavera de 2009. Aquell any havia de ser el de l’esclat de Gürtel i el mateix en què vam comprendre que la crisi era profunda i seria de llarg abast; vist en perspectiva, l’inici del final del llarg domini del PPCV. Però aleshores no ho sabíem: les forces de l’esquerra apareixien més desgastades que el propi govern després de la desfeta de 2007. Aquell any van aparèixer dos llibres clau per explicar qui érem i on anàvem: De l’èxit a la crisi, del professor -ara conseller- Manuel Alcaraz; i un de molt més modest, Ara País Valencià: reflexions i experiències de la generació que ve, on ens preguntàvem la causa dels èxits del PP i si de veritat no podíem fer les coses de forma diferent

La meua reflexió en aquest darrer llibre era sobre la “futbolització” de la política valenciana, molt dependent del resultadisme pragmàtic a qualsevol preu. Eren els temps de Jorge Alarte “100% a favor de la Fórmula 1”, entre altres perles. Eren moments en què calia haver llegit molt més a Lakoff i el seu No penses en un elefant. La meua hipòtesi era que si construíem una força política que transcendira les institucions i fóra capaç d’encarnar els valors i pràctiques de l’associacionisme i els moviments socials podria generar il·lusió i generar un cercle virtuós. Un moviment cívic més que un partit polític com els del bipartidisme. 

Els valencians assajàvem amb aquesta i altres moltes propostes l'eix polític de la regeneració com a eix paral·lel als tradicionals equerra-dreta i espai nacional

Aquell experiment de política més enllà de les institucions, que desenvolupàrem a mitges entre novells i veterans, s’acabaria anomenant En Moviment. En aquest espai, compartíem reflexions i estratègia el conseller Alcaraz, Diego Gómez, Rafa Xambó, Josep Nadal o el també conseller Vicent Marzà, entre molts d’altres referents del partit. No va deixar de ser un espai revulsiu reduït, modest,  amb accions de carrer i reflexions sobre el que després rebria l’etiqueta de “nova política”. Parlàvem de primàries obertes, de poliètica, de glovalencianitat i acompanyàvem al president Camps allà on anara amb la campanya On són els meus diners. Els valencians assajàvem amb aquesta i altres moltes propostes l'eix polític de la regeneració com a eix paral·lel als tradicionals equerra-dreta i espai nacional. El sistema és el missatge, dèiem. 

Recorde també el temps en què intentàvem explicar a les direccions dels partits la nostra iniciativa: la majoria de les reaccions oscil·laven entre l’escepticisme i l’oberta prescripció del mal de què ens havíem de morir. Tanmateix, una persona va cridar-nos l’atenció en la visita al Bloc Nacionalista Valencià per l’interès que va mostrar i les preguntes formulades; es tractava d’una jove regidora de l’Olleria que exercia més aviat d’oposició interna a l’executiva del BNV el moment. Es tractava, ja ho haureu deduït, d’Àgueda Micó. La seua reacció distava molt d'altres dirigents del mateix partit, alguns dels quals ja estaven al capdavant de la formació i els veig ara, amb sorpresa, sostenint el paraigua de "renovadors".

Als qui vam entrar més tard a la política institucional, per construir el Compromís que som avui ens ha costat de reconèixer i entendre la importància de la política orgànica, clau en el dia a dia d’una organització que vulga superar el voluntarisme. L’evolució des del Bloc de 2003, obsessionat amb la maleïda barrera del 5% després de tants anys de travessia del desert al que deixa Enric Morera en 2016 és indubtable. 

Per això ha fet falta saber llegir els moments polítics: el Bloc i Compromís vam saber entendre la importància que tindria la crisi de representació, la importància de la societat civil i el significat de moviments com el 15-M o la PAH. En els darrers anys hem afrontat, no sense sotracs, coalicions de diversos tipus, la construcció no exempta de tensions d’una particular cooperativa política i la mena de primàries obertes i plurals que només eren una quimera en 2009. I la gestió d’Àgueda Micó al front d’Organització ha estat decisiva per arribar on som. Al contrari del que proclamen alguns derrotistes, el Bloc estem millor que mai: no només en l’esfera institucional sinó també en la interna, on completem una renovació generacional sense descuidar l’experiència. On apareixen les noves cares sense oblidar que estem ací gràcies als regidors i regidores de poble que han resistit tants anys.  I fer això sense tensions no és fàcil.

Això, però, només és l’inici. Com diu el lema de la candidatura d’Àgueda Micó a la Secretaria General, jo també crec que el País està encara per construir. Queden molts sectors socials a qui arribar, molts territoris on implantar-nos, molts reptes per ser -part de- la força política on es vegen reflectits la majoria dels valencians i valencianes. Com un vaixell menut de riu que ara navega en alta mar, ja no en tenim prou amb un rem fent de timó: per això crec un encert que separem els càrrecs orgànics i institucionals; que construïm un timó robust que mire cap al futur. Necessitem un equip que mire el llarg termini que els qui treballem cada dia a les institucions no podem planificar per les pròpies exigències de la feina. Ens cal un partit i un Compromís que mire, pense i parle a 10 i 20 anys vista, molt més enllà de les eleccions i del Botànic. I en això, treballant i pensant més enllà dels tempos mediàtics, crec que Àgueda és la millor garantia.

Sóc dels qui pronostica llarga vida a Compromís, i per això no veig altre camí que caminar cap a una organització amb unes pautes democràtiques definides. No cal dir que ens queda molt de treball per davant perquè la militància de Compromís en general i la del Bloc se senten partícips de la democràcia interna d’este  projecte compartit. Certes decisions que han ferit la participació de tothom qui forma Compromís requerixen proposar alternatives, i per això cal lideratge. Crec que Àgueda Micó i el grapat de gent visible i de base que li hem expressat el nostre suport estem en disposició d’aconseguir-ho.

També tenim un repte important discursiu, és obvi dir que no podrem complir amb la ciutadania si no obtenim el finançament que mereixem. La línia discursiva de Compromís pot ser una arma de doble tall d’ací pocs mesos si no tenim mecanismes de finançament per governar realment per a les persones. Si no tenim èxit en aquest punt, Mónica Oltra haurà de lluitar contra la seua hemeroteca, ens veurem presos del nostre propi discurs. Ara, allò que és important no és només demanar un finançament just a la premsa i a Madrid, allò que és obligat és traslladar el debat de les elits polítiques a la societat, el greuge del finançament ha d’esdevenir un moviment cívic potentíssim i transversal. Que ningú pense que eixint tots els dies a la premsa a parlar del tema es genera una xarxa ciutadana al respecte. Cal que siga realment un moviment. A nivell polític, pocs ciutadans i ciutadanes dubtaran després que Compromís és en essència el corrent polític millor situat per liderar la reivindicació.

A Compromís sabem tot el que ens uneix i sabem que hem de buscar les fórmules creïbles per conviure i avançar junts amb el que tenim per davant estos anys. No serà fàcil.. Per això crec que un timó robust per al Bloc és la millor garantia de l’èxit de Compromís, i la millor persona que conec per pilotar-lo es Àgueda Micó i el magnífic equip que l’acompanyarà a la tripulació. Bon viatge, que tenim un país per construir.

Gerard Fullana, miembro del Bloc y portavoz de Compromís de la Diputación de Alicante