Contacte visual directe

VALÈNCIA. Mirar és un verb ple de connotacions i significats; de moltes lectures, frases fetes i locucions. Nosaltres mirem, observem,  amb la ment per sentir, discernir i jutjar. Ens deixem examinar per saber de nosaltres. Mirar ens fa considerar i reconsiderar. Sentim amb les mirades la intensitat de la gent que ens estima i estimem. La vista posa els “llums llargs o curts” cap a les persones o les coses segons l‘impuls i el desig. Cada dos per tres explorem el món de fit a fit. Mirem de reüll la duresa urbana, la que fereix els ulls matiners. Clavem els ulls al damunt d’allò que ens interessa, quan ens alimenta la retina. Nosaltres, només amb un esguard, detectem les gambades, observem els moviments dels amics, dels enemics i dels estels.

Ens passem l’estona guaitant sense treva per l’escletxa del dia; ens llevem d’hora i parem atenció, sense mirament, a l’entorn conegut de dilluns a diumenge, de gener a desembre. Els nostres posats es desplacen repetits a força d’anys, de memòria insistent. Al carrer, mentre caminem de bon matí, fitem els desdejunis al taulell dels bars autèntics i genuïns; escorcollem a través dels vidres durant l’hivern i quan el sol caldeja escodrinyem les terrasses. Olors d’esmorzars al bar Alhambra, farcit de truites de bon matí, al barri de la Petxina i que tant agrada a la meua amiga Carme Morera; també als meus estimats bars Congo (quan estava en esplendor) i Goya (el d’abans), uns clàssics molt matiners de l’Eixample. Temps era temps! 

Són les 6 del matí. El despertador, un cub blanc amb ràdio de Sony, tot un clàssic dels anys 80, fa anys que no m’espavila. En aquells moments sintonitzava el “Diario Pop” de Jesús Ordovás quan la jornada estava a punt d’acabar. Cada dia l’aparell sonoritzava les hores intenses d’estudi perquè els exàmens marcaven el ritme, també quan els escrits s’apoderaven a les nits d’inspiració. Ara aquest venerable despertador és un dels meus fetitxes vintage favorits. Encara ens indica l’hora en un blau digital a la tauleta de nit. A les llars els objectes quotidians, com aquest estri, també han estat reemplaçats pels mòbils! I ves per on, ara ens despertem abans que sone l’alerta, molt abans que la telefonia esvalote el galliner. És la vida ara i ací!

Tot comença d’hora. L’acció matutina ineludible ens atrinxera entre el costum i les novetats previsibles. Aguaitem amatents, del matí a  la nit, el que puga passar. Un dia intens probablement per a molts de nosaltres. Pugem al tram, hi ha molta gent adormida. Una dona matinera, atractiva i lleugera, també hi puja; fa un bot i s’asseu amb ganes. Veig uns ulls ben desperts que sembla que diguen: “ací estem, picant pedra i de mala llet, com sempre”. Reconec la frase i la mirada: és l’escriptora i periodista Tona Català. Sort que de moment no m’ha vist. Encara com perquè hauríem fet unes rialles ben nostres amb una abraçada plena d’emocions i haguérem despertat a la brava a la clientela del tramvia. Tona i jo hem treballat juntes a la ràdio pública dels noranta, allí ens férem amigues. Les nostres complicitats-tresor ens uneixen ja per sempre, amb una estima indissoluble. Avui duu una bossa gran farcida de moments, els d’una vida transitada amb intensitat generosa. Una taronja sanguinelli està a punt de caure entre els seients. Són dos quarts de sis del matí.

Tona Català és una biaruda intel·ligent, astuta, llesta i ben humana. S’assembla al seu poble. És com un patrimoni històric (en jove), artístic i cultural. El comportament feiner no es dissenya, això va en el pack o en l’ADN, sempre l’he coneguda sense parar de pencar. Probablement aquesta predisposició a la feina és intrínseca a la seua població: Biar, a l’Alt Vinalopó. Un lloc privilegiat digne de ser malcriat, adaptat al medi, que té aigua al costat del secà que l’envolta, que fa connexió amb els contraforts de la serra de Mariola. Un paisatge que marca el tarannà de la gent, que ha fet indústries amb olis, dolços, joguines, calçat i més, molt més. El castell de Biar ens vigila, mira als ulls i protegeix la frontera entre el País Valencià i Castella. Un poble que defensa la cultura, la llengua, la particularitat genuïna de la història i ací és on també reconec l’amiga. Tona té una cara i uns ulls sincers i vitalistes com els seus llibres, com els que fa amb Carme Morera i Català, la seua filla.

L’any 2016 l’editorial Vincle llançava una pregunta al món literari en forma de llibre: “A mi que em passa?”. Carme i Tona presentaven un nou univers literari original, directe i modern, allunyat del tuf carrincló i coent que tant s’estila en la literatura juvenil d’aquest territori. Mai no he entès aquesta tossuda i mal interpretada  tendència i menys quan es tracta d’estimular la lectura entre els estudiants. Els adolescents no són brètols, ni són fans dels diminutius tan diatòpics, ni de situacions suades entre les subordinades. S’estimen els bons llibres, la bona literatura, com la que valoren els grans. Carme Morera (només tenia quinze anys) i Tona Català van aconseguir hiperconnectar amb l’espai literari dels joves i dels adults. Van saber trencar amb l’estil antiquat, previsible i cursi tan arrelat, malauradament, a la literatura juvenil del nostre país. S’iniciava amb totes dues un periple llarg com el de Marco Polo, perquè no han deixat de fer bolos presentant les seues propostes literàries. Un nou corrent entrava amb el vent a favor, que no ha parat de bufar i fer quilòmetres de carretera de nord a sud. El #BonitaonTour estava en marxa. Aquell primer llibre interrogava, a base de bé, els moments quotidians d’una vida que des del primer moment ja intuïen els pares que seria diferent. Ara, la Carme s’ha fet gran i encara és més autèntica.

Aquesta primavera, a la Fira del Llibre de València, es presentava amb calor i color Mira’m als ulls (de Vincle editorial, amb il·lustracions de Cristina Durán). Aquest llibre serà un longseller com el primer (“A mi, què em passa” ja duu 5 edicions) de la literatura feta des del País Valencià, un èxit assegurat. Els dos llibres es retroalimenten, ens empapussen de vida als lectors. Dues escriptores sinceres, cruels, sarcàstiques, combatives, modernes amb el llenguatge, gràfiques i sintètiques. Pròximes, urbanes i cosmopolites, d’Oliva, de Biar i del món. Carme Morera i Tona Català tornen on the road, arreu de la nostra àrea lingüística amb un seductor relat farcit d’històries, amb patiments, preguntes i respostes, amb eufòries i desficis. Un microcosmos literari de somnis que inspiren i respiren en construcció constant. Un llibre personal i únic que mira directament als ulls.