Córrer la Seca i la Meca i la Vall d'Andorra

VALÈNCIA. És inquietant, molt atractiu, recórrer paisatges muntats al cotxe. Aquells llocs mig intuïts, desconeguts, identificats de lluny. Fer via. Fites quilomètriques a la vora, indicant la distància recorreguda des de la sortida. Accelerar la rutina, intercanviar sensacions rodant pel paviment. Té tant de cinematogràfic... Probablement som una generació fascinada per les roads movies, captivats pel mot i per fer quilòmetres. Fans dels bars de carretera, de benzineres enmig d’una “no man's land”. Sense trinxeres ni disputes. Perduts enmig del no-res. Ampla és Castella, diuen. Em ve al cap un munt de viatges embassats de rock and roll i melodies diverses, som eclèctics, damunt d’un Lancia. D’un Autobianchi Y-10, valent, creuant la península i també fronteres cap al nord. Cassettes a punt i sortides de matinada. Des d’un mar, en direcció a l’interior, literal, per atracar a un oceà, l’Atlàntic. “Menos mal que nos queda Portugal”, quina raó tenia Siniestro Total. I cap enllà  enfilàvem amb la macchina italiana. Rebusque, agafe una cassette TDK D60, de l’època, a l’atzar, i ací unes quantes cançons dels “hit frens” que sonaven al carro. Quilòmetres que es calculaven amb cintes Maxell, dos de C80, tres de C120... i minuts de sons. Moltes repetides cinc vegades seguides, per no rebobinar ni fer play. No teníem la comoditat al volant. Twistin’ In The Old Tonigth, Sam Cooke. Sylvie Vartan, L'amour c'est comme une cigarette.  Franki Valli & The Four Seasons, Big Girt Don’t Cry. Just One Look, Doris Troy. Love is Strange, Mickey & Silvia. Gabinete Caligari, Cuatro Rosas. Stubborn Kind of Fellow, Marvin Gaye. Baby It's You, Johnny Thunders & Patti Palladin. Le Sud, Nino Ferrer. If You Wanna Be Happy, Jimmy Soul. Surrender, Suicide, Alan Vega... Tot un repertori de moments. Chris Isaak, Silverstone. Prefab Sprout, Steve McQueen. Roy Orbison, In Dreams. Jonathan Richman & The Modern Lovers, Rockin' And Romance...i més, molt més. Música i gèneres convivint en l’habitacle rodant. Per què no? Seleccions escollides amb molts additaments. Quina eufòria aquells finalíssims 80. 

Carreteres secundàries, vies per desplaçar-nos, per anar més lluny. Conduint, transitant per un asfalt aclaparat de quimeres. Parant per proveir-nos. Veure i beure als tuguris de mala mort. Aconseguir la cassette més extravagant d’aquells expositors giratoris que oferien tot un ventall de propostes. Singulars caràtules. Inefables proposicions, Los Chichos, Nino Bravo, Las Grecas, Camilo Sexto, Camarón, María Jiménez, Pepe da Rosa, El Fari...  Risotades i cridòria. Alegria sense límit. Viatges amb molt d’ull, farcits d’objectius, per vestir aquella primera càmera Mamiya. Vídeos inicials amb la novíssima Sony. El verí de la imatge a la maleta, per deixar enregistrat el periple. Hem recorregut de la mà dels mapes de carretera ( no teníem mòbils) els indrets que ara són posicionats a la memòria. Com ens ha agradat perdre’ns per la península i per tot arreu. Córrer la Seca i la Meca i la Vall d'Andorra, amb aquesta predisposició a caure als districtes perifèrics, als més perillosos, al cul del món.

Trajectes alimentats als bars de la ruta. Sense ni un frame igual al de  les pel·lícules americanes. D’això res. Ací les propostes culinàries al taulell, si el viatge era passant pel mig, per l’interior profund, s’omplia amb oferiments mai no vistos a la costa. Molts furgadents i molt de budell de xai enroscat a un sarment. Mai no he tastat els zarajos, sí, amb zeta i jota, així es diuen, ni unes albergínies envinagrades, en cap aturada. A tots els bars que paràvem, hi eren protagonistes. Molts noms allunyats del lèxic habitual. Ajo mataero,  duelos y quebrantos, sesos a la porreta... Rialles. Noms com quixotescos s’han quedat gravats al magatzem del record, només allí. Res a veure amb l’itinerari de la costa. Ni saladura, ni fregitel·la marinera. Cada travessia té la flaire imposada, de bressol. 

Cotxes, rutes, recorreguts, associats al plaer d’aturar-te i seguir endavant, amb decorats naturals, amb els referents cinematogràfics seleccionats per la nostra memòria visual, sentimental. La carretera com a protagonista absoluta, com a senyal de pas. Com fugida  accelerada del que no volem. Peatge estimulat per l’eufòria, pel canvi de marxa encara no automàtic. La velocitat de la mà de Vincenzo Lancia, recorrent camins empolsegats d’alegria. 

La Commedia all'italiana també ha circulat moltes vegades damunt de la marca italiana. Ves per on! Brava, grandíssima cinematografia la de Dino Rissi. Il Sorpasso amb Jean-Louis Trintignant i Vittorio Gassman avançant els anys 60 a bord d'un magnífic descapotable, l’Aurelia B24. Pasta fresca surant a ritme de twist. "Guarda come dondolo" en la veu d’Edoardo Vianello. Carreteres amb ganes d'abandonar les seqüeles de la Segona Guerra Mundial. Un altre Lancia, l’Aurelia B10, ha estat també vehicle d’una altra fantàstica pel.lícula italiana. Recorde l’extraordinària fotografia de Gianni di Venanzo en I Soliti Ignoti, ací Rufufú, de Mario Monicelli. Vittorio, un altre cop, Totó, la Cardinale, el magnífic Marcello Mastroianni. Uns pispes, de pa sucat amb oli, ens acompanyaven entre localitzacions brutals. Exterior dia/nit.  Arquitectura com a fons i paisatge. 

Nostàlgia i màquines. Sons i diàlegs a la nostra particular road movie des de València. Intensitat sonant a tot volum. La llibertat en quatre rodes, marcant asfalt. Una dolce vita, al nostre Ferragosto particular, a la carretera. Un estiu, creuant la península. No buscàvem paquets de cigarretes, ni cabines de telèfon com a l’Escapada. Vist amb la distància, metàfores amb revoltes, canvis de rasants, pendents, pujades forçades, davallades. Pilotant el neguit i l’ànsia alhora. Viatges d’experiència, de camí al món adult. Carreteres d’independència dissenyades amb trànsit. La pel·lícula de fugida i tornada. 

La Road Movie del 2018 ja té poc a veure amb aquelles caloroses  rutes dels estius dels 80 i principis dels 90. Aquella  Commedia alla valenciana  queda reflectida com un trànsit del temps que s’esmuny per la via ràpida, un peatge obligat a l’asfalt domèstic. La destinació estimada i avorrida. Narrativa d’autopistes i autovies d’anys amb finals impensables, el by-pass de València. S’ensuma la pólvora al decorat. Contradiccions al volant, carreteres amb trams d’exaltació i melangia, de coneixements pseudoneorrealistes. Personatges que ens alimenten la retina i ens encoratgen a sobreviure amb sarcasme i ironia, que fan suar amb humitat la nostra ruta. Viatge amb retorn, al mar. Una llicència amb velocitat poètica, entre el record i el futur que engega la directa. Nosaltres, com a protagonistes, desafiant les revoltes. Guarda come dondolo! Que sone el twist! Com hi ha món!