Corrupció i costos d’oportunitat, més de 20 anys perduts

Aquesta setmana al territori valencià hem vist detencions  relacionades amb presumptes casos de corrupció durant l’etapa de govern del PP a l’Ajuntament de València. Els darrers dies hem pogut veure a la televisió pública valenciana uns reportatges en torn a la corrupció lligada al cas Blasco, per cert l’enhorabona al tots els i les professionals de periodisme i als mitjans de comunicació que heu fet possible que la ciutadania n’estiga informada. Per la meua banda, moltíssimes gràcies.

Tanmateix, també estan apareixent notícies en premsa que parlen de l’existència de presumptes càrtels que sembla ser que amanyaven contractes de l’AVE resultant en grans sobre-costos per a l’administració pública. És a dir a costa dels impostos que vostès i jo paguem. Comence a entendre per què es dedicaven quantitats de diners ingents a línies d’AVE deficitàries mentre no es dedicava el que calia a les rodalies, els regionals i les mercaderies (això inclou el corredor mediterrani). Pot ser, també aquestes qüestions puguen explicar per què tenim davant les costes del Baix Maestrat una plataforma marina que es suposa que anava a emmagatzemar gas, que va ser construïda amb costos desmesurats, i que diferents enginyers independents manifesten que no entenen amb quins criteris tècnics es va decidir construir eixa plataforma allà. El cas és que allà segueix, havent costat un quantitat de diners als contribuents (ens segueix costant el seu manteniment) i amb el corresponent impacte ambiental. Qui se’n fa responsable? Ningú, això ho paguem entre tots.

A estes altures ningú dubta que la corrupció és, de fet, un gran forat en la butxaca de la nostra societat i els polítics corruptes i els corruptors que els paguen “las mordidas” a costa dels nostres impostos, uns carteristes. Eixa ha sigut la crua realitat. Però quin és el cost de la corrupció per a la nostra economia? El passat mes de desembre del 2018, el grup European Free Alliance del parlament europeu feia públic un informe en el que havien fet els càlculs de quant era el cost de la corrupció per estats. En eixe informe, es refereixen tant a costos directes (el que s’ha pagat de més en la contractació pública) com indirectes (el que es deixa d’ingressar per frau fiscal). Doncs be pel que fa a l’estat espanyol, eixa xifra estimada ascendeix al 8% del PIB. Quasi res, sense la corrupció no hi hauria dèficit si no superàvit en els comptes públics. I això que aquest càlcul no té en compte els costos d’oportunitat.

A més, hem de tenir en compte que d’acord amb les dades del Observatorio de la Contratación Pública, la contractació pública suposa el 20% del PIB de l’estat espanyol. Això que significa? Que de cada 5€ que es mouen en l’economia espanyola, 1€ té a veure directament amb la contractació pública. Si incloguérem els efectes indirectes d’aquesta, el pes seria major. El que implica que la contractació pública és una palanca poderosa en la configuració del model econòmic i del teixit empresarial. Així, una contractació pública amb casos com els que els he nomenat anteriorment implica que al menys en els casos on hi ha pràctiques corruptes s’ha restringit artificialment la lliure competència. El resultat és que quan predominen les pràctiques corruptes, NO són les millors empreses les que obtenen els millors resultats i això fa que el mercat no assigne eficientment els recursos. De manera que acaben predominant empreses que no innoven, baixos salaris, inestabilitat laboral, no competitives a nivell internacional, sectors de baix valor afegit... Això és el que Acemglou i Robbinson (professors del MIT) anomenen economia extractiva, la versió local d’aquest concepte seria el “capitalismo de amigotes”.

El més preocupant, però, és interrogar-se sobre quin tipus de teixit productiu haguerem tingut si no s’hagueren donat aquestes pràctiques corruptes en la contractació pública. És a dir quin ha sigut el cost d’oportunitat de tenir aquestes pràctiques corruptes operant a la nostra economia? Doncs si la competència en la contractació pública haguera sigut sempre neta (en el 100% dels casos), això seria en absència de corrupció, les empreses més innovadores i sostenibles hagueren acabat imposant-se en la contractació pública al llarg d’aquestes dècades. D’aquesta manera, al teixit productiu hagueren anat guanyant pes les empreses realment més competitives (sense dopatge) i ara tindríem un teixit empresarial més robust des del punt de vista qualitatiu per a fer front als reptes de la inestabilitat i els mercats híper-competitius. És a dir empreses especialitzades en crear alt valor afegit, que requeririen de personal més format i estarien disposades a pagar millor salaris i retenir el talent. Què ens vareu fer als joves dels 90’s, als dels 2000’s, i als actuals joves? La corrupció està condemnant a generacions senceres a l’exili econòmic i ens condemnarà a ser ancians pobres als que ens quedem ací. Amb la corrupció, tolerància zero. La riquesa dels corruptes és la misèria i la falta d’oportunitats per a la majoria, no importa si eres treballador assalariat o xicotet empresari, amb corrupció si no eres de la famiglia no tens res a fer.