DE CATEGORIA
Costums valencians que s'estan perdent (2a part)
A la fresca
13/06/2017 -
VALÈNCIA. Una cosa que mai passa de moda és complir amb la teua paraula. M’havia deixat costums o tradicions valencianes en desús per contar. Així que recuperaré ací algunes de les tradicions que, com la columbicultura, l’arròs passejat, el xamelo, el tir i arrossegament o la sang i ceba, estan perdent-se. D’estes ja vaig parlar la setmana passada, i com vaig prometre, anem amb la segona tongada:
A la fresca
Ha sigut el tema més comentat i en alguns pobles com Cullera o Anna la tradició està molt viva, en altres ha desaparegut. Siga com siga, serà bonico això d’agafar una cadira i plantificar-se a la porta de casa hores i hores! Agafar un puestet al carrer és tot un art. Hi ha senyora que té a casa senyals de trànsit perquè no li aparquen a la porta, i poder així reunir-se a poqueta nit, tots els dies, a raonar amb les veïnes. Sopar a la fresca a l’estiu, parar una taula a la porta de casa i fer un sopar de sobaquillo amb els teus fills i els seus amics, o simplement agafar la cadira i anar a la plaça a vore la gent passar. Coses que amb Netflix disponible per 8€ al mes sembla que no són tan interessants per a les noves generacions. La gent jove ja no té temps de parar-se, seure, reunir-se amb els veïns i arreglar el món. Perquè quan raones a la fresca, a la lluna de València, acabes irremeiablement arreglant el carrer on has arrelat, el barri, la població i la política exterior de Donald Trump si es dóna l’ocasió. Això és així, quan estem a la fresca, sabem de tot.
Les discoteques
La majoria d’elles han tancat, i fa llàstima passar-se per aquells temples musicals que ara estan abandonats, i en molts casos totalment ruïnosos. Algunes com Arabesco prompte seran un supermercat, i altres com Bananas o Penélope (antiga Chivago) han sigut ja envaïdes per la natura. No queda pràcticament res d’aquella ruta del bakalao que va marcar tota una generació, els fills dels quals segurament no coneixeran la seua parella en una discoteca com sí que feren els seus pares. Perquè encara que queden algunes discoteques de ciutat, són més pubs que una altra cosa. L’alcoholímetre va acabar amb la possibilitat d’agafar el cotxe a la nit per anar a la discoteca, i també ha evitat milers de morts. L’oci nocturn s’ha adaptat en formats més reduïts i més propers als nuclis urbans i, per tant, ara anar de discoteca en discoteca és una tradició que ha passat a millor vida.
Safra en l’arròs
Açò és un mite molt estés, “la paella és groga perquè du safrà”, però en el fons la majoria de la gent li posa colorant alimentari i avant (que diuen a Castelló). De fet, la majoria de la gent jove que cuina paelles no sap com utilitzar el safrà, principalment perquè mai l’han gastat, i quan el posen directament a l’arròs li atorga un gust amarg. Passa com amb els caragols, que com a molta gent no li agraden, estan desapareixent de moltes paelles. En canvi, s’estan recuperant varietats d’arròs autòctones com la sénia i la gent comença a diferenciar el garrofó de Sud-america i el valencià, molt més gustós. Altres coses prou abandonades en la gastronomia són, per exemple, l’arrop i talladetes, l’arnadí o les meravelloses coques de carabassa (algunes amb anous i panses). Entenc que els gustos i les modes canvien, i així com ja no mengem el garum romà (salsa de peix podrit molt popular fa 2.000 anys), a este pas l’arrop o el safrà es convertiran a poc a poc en productes del passat.
Sambori
Els xiquets ja no juguen massa al carrer, i molt menys al sambori. Recorde encara el gran Joan Monleón repartint premis amb “El Sambori CIP”, i ho faig amb un somriure. Este joc que va inspirar Cortázar no està entre els favorits dels xiquets, tampoc la goma, les boletes o la trompa. Quantes hores hauré passat practicant el llançament de la trompa, arrepretant al màxim el cordell perquè agafara velocitat. Per no parlar de la punteria que teníem, cadascú amb el seu estil, per a colpejar les boletes de cristalls de colors. Així com ara als patis dels col·legis rarament es juga a estos jocs, jo tampoc jugava a les xapes, el pic i pala o el clau, jocs més de l’època dels meus pares. En canvi, altres jocs com l’amagatall, el pollito inglés o la corda encara tenen prou acceptació. Supose que això és com tot i la processó va per barris, però una cosa és indubtable, la tecnologia ha canviat la manera en què els nostres xiquets juguen al carrer. De fet, l’altre dia una amiga em va contar que havia vist com uns xiquets deien “conqueriré el teu castell, sóc un hacker i entraré al teu circuit de seguretat” i el xiquet feia com que teclejava un ordinador per conquerir el castell imaginari. Evolució?
Els oficis de carrer
Com l’esmolador i els venedors ambulants, o tots els comerciants que duien a la porta de casa productes com ous, llet fresca, llisses de l’albufera (a Catarroja) o papes a les places dels pobles. Ací també entren aquells que venien melons o taronges a les voreres de les carreteres. Des de figues de pala fins a mesuretes de xufa, abans es venia de tot pel carrer, i quan arribava, per exemple, el gelater o el xurrer, es muntava una festa al seu voltant. Diu la meua iaia que encara passa l’esmolador de tant en tant pel poble. Ara ja no va amb una Mobylette trucada, du una furgona més moderna, però “li vaig dur unes tisores bones, me les va afilar massa, i me les ha fotudes”, així que diu que ja no torna més a eixe esmolador.
Fiar
“Apunta-m’ho i t’ho pague demà, que ara no duc diners”, era una frase molt habitual en els ultramarins de tots els pobles. Per exemple, en el de Lladosa, a Benifaió, tenien una llibreta al costat de la caixa on apuntaven tot el que deixava fiat el veïnat. També als forns, a les drogueries, a la farmàcia, i fins i tot al bar del cantó et fiaven. Ara els xinesos que s’han quedat el bar no es fien de ningú, al lloc dels ultramarins han posat un Mercadona, i al Druni les xiques et donaran una mostra de colònia però no confies a deixar diners a deure.
El parany
Alguns caçadors de tords que utilitzaven este tipus de caça tradicional continuen lluitant per recuperar-la tot i la seua prohibició. Com que no és selectiva amb les espècies i en ser considerada massiva pel que fa al gran número d’aus capturades, està prohibida a tota la Unió Europea. Esta caça practicada especialment a la província de Castelló ha buscat subterfugis per justificar la caça de milers d’aus en perill d’extinció, excuses que van des de “la pràctica tradicional” als “estudis científics”. La seua abolició demostra que de vegades algunes tradicions paga la pena abolir-les, per molt arrelades que estiguen en la nostra terra.
I encara seran moltes altres les tradicions i els costums que ja no estan de moda. Recordeu el tamagochi, aquella mascota virtual, ara està de moda el fidget spinner, un girador que en uns mesos quedarà oblidat. Les modes abans duraven molts anys, ara inclús les tradicions s’han convertit en molts casos en objectes d’usar i tirar. Però el més important és que ningú s’apropie dels nostres costums i en faça un ús particular o partidista, perquè són patrimoni de tots, no només d’uns quants, i de tots es també responsabilitat que la pilota al carrer, la vela llatina o tantes altres coses no queden en l’oblit.
