Crònica d’una devastació

VALÈNCIA. De societat malalta tenia prou la valenciana quan Eduardo Zaplana es va fer càrrec de les regnes de la Generalitat. Havien passat exactament vint anys des de l’inici de l’anomenada transició i el país dels valencians havia estat un dels camps de combat més intensos de tot l’Estat. Una guerra soterrada, interessadament esmortida més enllà d’Utiel pels poders fàctics, i presentada com un sainet propi de gent temperamental, primària, sempre enredrats amb els colors de les banderes (ja ho va dir Unamuno: “Levantinos, os pierde la estética”). Només una certa ressaca de la memòria d’aquella València republicana, moderna, progressista i un punt llibertina havia permés victòries de les esquerres en les primeres eleccions democràtiques. Però el conflicte de substrat identitari era més intens i determinant del que un observador poc hàbil podia deduir, i el resultat ideològic de la batalla abonaria el camp de cadàvers i la seua proverbial fertilitat, i sobre eixes ruïnes ubèrrimes, amb l’habitual olor de descomposició que només saben aprofitar els més llestos de la classe, alçaria la seua esplèndida figura Eduardo Zaplana Hernández-Soro.

Molt probablement Francesc Arabí siga el millor periodista valencià viu des del punt de vista de la crònica, eixe relat del present que es lliga amb el passat i que al remat conforma el plat nostre de cada dia. Ho va fer durant molts anys des de les pàgines del diari Levante - El Mercantil Valenciano i ara ho ha fet amb el llibre Ciudadano Zaplana. La construcción de un régimen corrupto (Akal, 2019). En realitat potser el títol o el subtítol més encertat hauria sigut Crònica d’una devastació, perquè el llibre és això, una llarga, memoriosa i apassionant crònica de les molt variades destrosses que un grup de persones (de tamany variable segons les temporades) perpetraren durant molts anys, i sense més interés ni ideologia que la d’enriquir-se en un clima d’impunitat absoluta. 

Però el títol és també un encert, perquè focalitza, marca i dona esplendor a l’autèntica estrela, a l’home providencial que alçant-se fulgurant des d’aquelles ruïnes va dir que ja estava bé de bovades de llengües, de noms o de banderetes, que la calma i la pau social són els millors aliats dels negocis, i amb una admirable capacitat de treball va ordir tot un imperi de complaences i afectes, d’estètiques triomfants (oh, aquelles corbates, aquells trages que li paraven com a un príncep!), d’adhesions tan fidels com remunerades i de simpaties i somriures d’alta gamma.

Als valencians no ens agrada excessivament preguntar-nos què ens passava durant aquells dies. Perquè més enllà dels fets concrets que seran jutjats (o no, en la seua immensa majoria), eixa és la pregunta. A banda de l’estat d’anestèsia moral que succeïx a qualsevol batalla, a l’inevitable atordiment post-traumàtic, de la lectura del llibre d’Arabí s’inferix, entre altres moltes coses, que bona part del treball ingent del protagonista i la seua gent va ser la de teixir intenses complicitats amb els mitjans de comunicació, els quals, a més a més, anaven prou més lluny dels estrictament públics com la Radiotelevisió Valenciana. Tot un art, dominar les vies d’eixida.

Comptat i debatut, i amb la distància benèvola que va donant el temps, tot el relat que Arabí alça pot llegir-se com una apassionant novel·la d’aventures, com aquelles narracions o pel·lícules d’emigrants italians que arribaven a Nova York sense haver vist mai res més alt que el campanar del seu poble, i per als quals la magnificència i les llums de la ciutat eren el millor esperó per a construir tot un món a la seua mida, sense prejuís, sense contemplacions, sense bovades.

Haurem d’agrair sempre a Francesc Arabí esta acta notarial que és Ciudadano Zaplana, esta crònica certa i esmolada que deixa sense alé i ens remou l’estómac per saber-nos part (passiva, però part) d’aquell gran i rutilant teatre de meravelles sense fi. Jo particularment sempre tindré este llibre en el mateix calaix on guarde el record d’aquella jornada electoral, probablement de l’any 1999, en què vaig acompanyar la meua àvia a exercir el seu dret. “A qui votaràs, iaia?”, vaig preguntar-li. Mentres buscava el seu document d’identitat, alçà el cap i em mirà: “Jo? A eixe tan templat, no? Com es diu? Zaplana?”. Aquella aparent simplicitat explicava l’èxit de tants mecanismes, tantes treballades inèrcies i tantes coses. El templat, la fascinació, el mite.