GRUPO PLAZA

'A Supposedly Fun Thing I’ll Never Do Again'

De luxosos creuers vacacionals i altres inferns contemporanis

Ostentació estomacant, oci obligatori, hiperestimulació, servilisme constant, felicitat forçosa, alienació disfressada de placidesa… En A Supposedly Fun Thing I’ll Never Do Again (1997) David Foster Wallace convertix la seua setmana a bord d’una embarcació fastuosa en un relat hilarant i terrorífic sobre els excessos del consumisme i les misèries de la postmodernitat.

| 24/11/2019 | 9 min, 45 seg

VALÈNCIA. Des de fa alguns anys resulta impossible no topar-se amb ells si u deambula pels retalls més cèntrics de València. Sempre caminen en grup, la seua mirada es perd en algun punt imprecís de l’horitzó. Amb una mà capturen instants insulsos per a Instagram, amb l’altra subjecten un gelat qualsevol o potser un got de plàstic que porta orxata en el seu interior. Probablement duen en la seua motxilla un imant amb forma de paella o una nina vestida de fallera –o de sevillana, tant és–. Són els creueristes zombis, eixa subespècie del turista extrem que envaïx els nostres carrers per unes hores: el suficient temps per a fer-se notar, però mai tant per a impregnar-se amb l’essència de la ciutat que els acull. Sabem com es comporten en el traçat urbà, però, com és la vida del creuerista de tornada al seu cau nàutic? Quines incògnites amaguen eixes megaembarcacions que solquen les mars prometent felicitat suprema amb tot inclòs? És realment el creuer la quintaessència del gaudi vacacional, tal com resen els seus fullets publicitaris?

L’escriptor novaiorqués David Foster Wallace (1962-2008) es va encarregar de donar una resposta mordaç a totes eixes preguntes i a algunes altres més. A finals dels anys 90 la revista Harper’s li va demanar que fera una travessia en el Nadir, un creuer de luxe que oferia set nits de gaudi suprem al Carib, i plasmar-ne el resultat en un assaig. El periodista –autor de culte convertit en mite després del seu suïcidi en 2008 i ara qüestionat per les acusacions de maltractament fetes per la seua exparella, la poeta Mary Karr– venia precedit per un antecedent triomfal: el seu text de 1994 sobre la Fira del Llamàntol de Maine, publicat també en Harper’s, que havia sigut tot un èxit. Per a l’ocasió que ens ocupa, Foster Wallace va anar un poc més enllà i va acabar convertint la seua estada a bord d’una d’eixes opulentes embarcacions en una sorneguera crònica de terror. Oblideu l’hotel d’El Resplandor, l’autèntica paüra es troba en alta mar.

Una odissea de tints kafkians

 © Peter Hansen

D’aquella manera va nàixer l’hilarant i fabulós “Una cosa teòricament divertida que no tornaré a fer”, un dels textos que ha quedat inclòs en la recent compilació He ballat (breument) la conga (Edicions del Periscopi, 2019). Així, l’experiència –buida, frívola, prefabricada– va servir al periodista per a realitzar una radiografia de la classe mitjana estat-unidenca i els seus deliris aspiracionals; i, per extensió, per a traçar un retrat immisericordiós de la societat postmoderna. Una esmena a la totalitat d’eixe turisme depredador en el qual la identitat individual queda diluïda en la massa del viatger anodí i tirànic. Foster Wallace aconseguix posar-nos davant l’espill de les nostres pròpies mediocritats col·lectives, i ho fa emprant per a això les seues eines habituals: humor àcid, ironia corrosiva i una prosa aguda i precisa com el bisturí quirúrgic més eficaç del mercat.

Durant les seues eixides de la cabina 1009 –únic refugi davant l’alienació grupal que impera en el Nadir–, l’escriptor es camufla entre una tribu de congèneres de mitjana edat que destinen bona part dels seus estalvis a habitar durant una setmana un paradís de cartó pedra en el qual una cohort d’empleats sinistrament explotats –que treballen enmig d’un “regnat del terror”– s’encarregaran d’acaronar-los fins a límits que freguen la vergonya aliena. La quintaessència de l’esperit vacacional esdevé per al cronista una odissea de tints kafkians de la qual no és possible escapar. Jornada a jornada va teixint una bitàcola que es desplaça del sarcasme a l’estupor, passant per la paròdia, la incredulitat i la paranoia. A vegades, l’infern pot adoptar la forma d’unes vacances eternes entre fastuosos sopars de gala i desballestades sessions d’aeròbic davall el sol.

El lector que s’acosta al text acaba navegant entre dos aigües –capteu el simpàtic joc de paraules que s’ha marcat una servidora!–. D’una banda, resulta impossible no gaudir sorneguerament amb els contrasentits i les penúries grotesques de l’autor. Però, segons avancen els paràgrafs, les riallades que provoca la prosa de Foster Wallace es van entremesclant amb certa angoixa existencial. I és que, camuflada en la lleugeresa vacacional del creuer de luxe, s’hi arrepleguen molts dels mals de la societat contemporània: consumisme galopant, maneres de vida alienadores, desclassament, neocolonialisme a colp de souvenir regatejat, oci embafador i cronometrat que fa les delícies de la dinamo capitalista. El creuer es presenta com una evasió temporal del món real i les misèries més íntimes. Una fugida que solament és possible per estar edificada, precisament, sobre les misèries alienes dels qui treballen al seu servici en condicions nefastes. La indústria de l’hospitalitat professional… Ens sona d’alguna cosa?

Napoleó ballant zumba al Carib

Tres eixos fonamentals vertebren el descens als inferns del turisme a colp de talonari: la sumptuositat desmesurada –no siga cas que algú oblide per un moment que es troba en una embarcació de primera–, la diversió obligatòria com a forma de control social –ja ho deia Barbara Ehrenreich: somriu o mor!– i l’obsessió per mantindre atesos i cuidats els passatgers amb cada nou minut que marquen les caselles del rellotge. Una minuciosa i asfixiant servitud encastellada per la màxima “El client sempre té la raó” que l’estat-unidenc resumix amb un grapat de paraules: “En una setmana he sigut objecte de mil cinc-cents somriures professionals”. Un viatge en el Nadir comporta l’oblit de la vida anterior durant uns quants dies per a després tornar a ser el mindundi habitual. La rutina posterior s’aveïna grisa i anodina, però a bord del vaixell has pogut exercir com un bronzejat Napoleó oceànic, un xicotet dictador que arrasa en la classe de zumba, just després del desdejuni continental però abans del curs d’smoothies detox. Adulat fins a la nàusea i mimat fins a nivells quasi insuportables per a qualsevol ser humà.

Prompte queda clar que una de les faenes principals del director de creuer i de la seua plantilla és convéncer-nos que tothom s’ho està passant bé. S’asseguraran d’això, microgestionaran cada detall de totes les opcions lúdiques de manera que ni tan sols l’acció horrible i corrosiva de les seues consciències adultes, les seues iniciatives ni les seues pors puguen fotre’ls la diversió”. O dit d’una altra manera, no cabrà una altra opció que passar-ho bé. El plaer forçós s’imposa en l’experiència creuerista com una maledicció contemporània. Les classes de ping-pong, el bufet del migdia, els espectacles musicals, el xou d’hipnosi, les sessions de ball, el DJ… Qualsevol supòsit que s’allunye de l’hedonisme total es considera un tabú a bord d’eixe avern daurat.

Set dies en el Nadir –o en qualsevol embarcació d’igual naturalesa– signifiquen un sotmetiment a l’exigència d’estar sempre hisperestimulat, sempre entretingut, sempre ocupat a ser feliç segons els paràmetres de felicitat que marca la companyia de navegació. Eres feliç? I ara? Ara, potser? Ara també? “El nostre personal vol que sigues tot el feliç que pugues ser”, exclama cada pis resplendent, cada sopar pantagruèlic, cada vesprada d’animació en la piscina. Si sou gurús del pensament positiu i el coaching, probablement una trobada en la coberta de popa serà el lloc més meravellós del planeta. Si no és així, fugiu.

Una grotesca opulència que arriba al paroxisme més absurd, una oda a la vacuïtat integral i a l’oci lobotomitzador. I, per damunt de tot, l’esperit del consumidor totpoderós que pot comprar qualsevol cosa perquè tot està en venda. Eixa setmana en alta mar aboca els passatgers a una mescla “de relaxació i estimulació, d’indulgència tranquil·la i de turisme frenètic, eixa mescla especial de servilisme i condescendència”, indica Foster Wallace. Una combinació de pompa, vassallatge i goig prefabricat que, si el passatger aconseguix abstraure’s per uns minuts, acaba recalant irremeiablement en la malenconia: “Hi ha una cosa insuportablement trista en els creuers de luxe massius”. Però xampany i gambes per a tots!

De fet, un dels aspectes més còmics de tot l’escrit és el carrusel d’odi i desesperació en el qual va endinsant-se l’autor-víctima. Foster Wallace acaba detestant cada minúcia del viatge: les baranes interiors, les vetlades lúdiques, les opcions gastronòmiques de cada sopar. Fins i tot acaba detestant-se a si mateix en copsar el que eixe temple de la frivolitat pot arribar a fer amb la seua ment i els seus sentits. Voldríem compadir-lo, però resulta científicament impossible no encanar-se amb les seues desventures marítimes.

Pseudoviatges i pseudoviatgers

Leonardo Yip

Especialment pertorbadores són les línies sobre l’escàs temps que els pseudoviatgers dediquen a les preteses destinacions de la travessia. A penes unes poques hores per a visitar cada ciutat, el sarró ben ple de clauers de plàstic per a cosins i cunyats i, au, de nou al vaixell, que per a alguna cosa han pagat tota eixa infinita successió de llençols esponjosos i safates lluents. El creuer podria haver-se quedat a unes poques milles del port del qual va salpar i a quasi ningú li importaria.

El viatge no es presenta ací com una experiència mitjançant la qual endinsar-se en altres latituds i cultures, sinó com una excusa cara per a passar una setmana submergit en el nihilisme lúdic més absolut. Poc importen les coordenades que marque el mapa, només fa falta que tinguen ressons exòtics. Una vegada que s’ha assumit la singladura com una pantomima, com un simulacre d’aventura, als companys de Foster Wallace només els preocupa què hi haurà de primer plat i si en el xou nocturn actuarà un mag o un cantant de bolero. Si acceptem la diversió com una closca buida, què més té en quines aigües territorials ens trobem i com siga la societat d’eixos llocs?

La reacció més òbvia mentre u llig “Una cosa teòricament divertida que no tornaré a fer” és acomodar-se en la sàtira contra eixos turistes obsessionats amb el goig exprés, esclaus d’un sistema que de tant en tant els permet un parèntesi d’esplai delimitat. Però un dubte queda en l’aire. Si gran part de la nostra identitat postmoderna es veu definida per la nostra actitud com a consumidors, és possible que, potser sense adonar-nos-en, nosaltres també siguem a vegades el creuerista zombi d’algú?

next