X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información
GRUPO PLAZA

ELEMENTS DE LA CIUTAT

De Sant Petersburg a Burjassot: geometria soviètica per a l’administració valenciana

Tots els règims polítics necessiten una arquitectura per a construir la seua visió del món. La seu de la CVMC i l’antiga presó Model sintetitzen el disseny a l’administració valenciana

4/06/2019 - 

VALÈNCIA. Una enorme espiral metàl·lica s’enfilaria fins al cel de Sant Petersburg. Tres-cents cinquanta metres –tres voltes més alt que l’hotel de l’avinguda de les Corts Valencianes- s’imposarien com una enorme Torre de Babel de la Modernitat. Al seu interior, distints volums geomètricament perfectes pegarien voltes a distintes velocitats, mentres es projectarien vídeos amb l’actualitat del món. 

El crític literari Viktor Shklovsky el definiria com «un monument fet d’acer, vidre i revolució» i la seua missió era commemorar la Tercera Internacional Comunista, fundada el 1919, amb una escala que deixava xicoteta la Torre Eiffel per certificar l’hegemonia de la Revolució Russa. L’enorme engranatge mai es va arribar a construir però després de publicar-se en centenars de publicacions d’Alemanya i l’URSS entre 1919 i 1923, s’ha convertit en una icona del constructivisme rus, a la perifèria de la Modernitat occidental. 

El projecte naixia rebutjant la recarregada decoració que tant agradava a les classes privilegiades, apostant per l’abstracció geomètrica. La doble espiral helicoidal ascendia cap al cel aprimant-se mentres tancava al seu interior un cub, un cilindre, una piràmide i una semiesfera que acollirien les oficines d’administració i propaganda de la Internacional. 

El teòric Leonardo Benévolo va afirmar a Història de l’Arquitectura Moderna que estos monuments irrealitzables propagaven l’acció política «però no servien per a modificar-la». I és que tots els règims polítics necessiten una arquitectura per a la construcció material del món. Amb la seua recuperació als anys 80, l’autogovern també la necessitava. Dels centres de salut als col·legis, l’estat valencià del benestar va prendre forma en només uns anys.

Igual que a la seu de la III Internacional, els mitjans de comunicació serien un dels seus pilars. El 1986 a Hector Fernández Martín i l’equip del degà estudi Vetges tu i Mediterrània els va arribar l’encàrrec de dissenyar el Centre de Producció de Programes de la televisió valenciana. La primera decisió de l’administració va ser ubicar els estudis televisius resolent un trencaclosques metropolità. Els estudis i els nous campus de les universitats públiques cosien un paratge inhòspit a tocar de la CV-35 que ubicava el centre enmig del no-res però potser més accessible en cotxe que creus endins. 

«Per les característiques del lloc i la diversitat i heterogeneïtat d’àrees i serveis que havia d’acollir, el projecte havia de presentar una “certa unitat” com a objectiu principal», conta Tito Llopis, arquitecte a Vetges tu i Mediterrània. «Ho vam entendre com un conjunt complex on es relacionaren harmònicament totes les parts, no com a resultat de l’ús d’idèntics tractaments lingüístics».

La façana principal del complex s’obri als usuaris que vénen des de l’autovia, amb una eixida específica per a l’actual seu de la Corporació Valenciana de Mitjans de Comunicació. El complex s’ordena «dins d’un recinte murat resolt en clau triangular com a suggeriment directe de la forma del solar. La façana frontal del triangle s’obri, amb escala territorial i cap a la ciutat, mentres que les façanes laterals ho fan, amb escala urbana, cap als carrers que les limiten», conta Llopis. 

«Estes visuals cap al territori i l’autovia permeten al centre mostrar-se amb la seua vertadera magnitud, raó per la qual esta façana conté un gran arc, com una porta simbòlica d’accés». Encara que algunes informacions aparegudes fa uns anys apuntaven a la dificultat de construir l’esvelt arc el·líptic, des de Vetges tu i Mediterrània desmenteixen que es caiguera tres voltes durant la seua construcció. En un dels extrems d’este alçat també es va instal·lar l’element més icònic de qualsevol parc mediàtic: la torre d’emissions. «Amb la distància, es casi un homenatge a l’acció d’emetre», explica Llopis. 

Si Tatllin havia escollit el cilindre, el cub, la piràmide i la semiesfera per a la seua torre, ací l’equip valencià va triar també formes geomètriques: la parcel·la triangular, l’arc el·líptic, la torre central cilíndrica... Amb vista d’ocell, el plànol del Centre de Producció de Programes pren forma d’un ull esvelt inserit a una parcel·la triangular.  «La contraposició de rectes i corbes, present tant en horitzontal com en vertical, expressa la dualitat entre el que és artesanal i tecnològic», conta Llopis. 

Una vegada travessada la guareta de seguretat i l’enorme arc, la bisectriu del triangle et guia cap al centre de l’edifici, assenyalat per la torre central d’oficines que controla tot el complex des del centre, com si fóra un panòptic. «Les àrees i serveis s’ordenen segons la bisectriu del triangle en un recorregut rectilini que, de dins cap a fora, relaciona totes les activitats des de la producció fins a la postproducció», explica l’arquitecte. 

Detall de la torre cilíndrica. Foto: Kike Taberner

Però si l’arc és de pedra, la torre cilíndrica està folrada d’uns panels metàl·lics que amaguen una façana de vidre. «El mur exterior és la memòria, la història d’una forma de fer, la unió pètria amb la terra sobre la qual es diposita el centre, el passat; l’interior és la fragilitat, la lleugeresa, l’esplendor dels nous materials, la complexitat, el present», relata poèticament Llopis sobre el contrast de materials. Triangles, corbes, cilindres i paral·lelepípedes li donen coherència geomètrica al complex. Una abstracció formal que es materialitza amb l’ús de materials industrials que li donen un aire sofisticat en un entorn de polígon. 

De presó a nucli de l’administració pública

«Escolte’m una altra cosa, Quintanilla. Vosté creu de veres que vindrà el nou director general? És que l’anterior m’havia promés uns diners abans que el processaren...», preguntava Artemio a la nau principal de la presó. «Esta volta ningú li negarà res si tot ix bé», responia Quintanillla, l’organitzador de la festa del Dia Internacional del Presidiari, que buscava reunir a l’interior de la presó les autoritats més representatives de la ciutat, des de l’administració fins a l’església catòlica.Vista panoràmica del conjunt administratiu. Foto: Luis García


Tres, dos, u... Tallen! Sona la claqueta mentres Garcia Berlanga dirigeix Todos a la cárcel, una profètica pel·lícula rodada el 1993 a la Presó Model de València. Un 4 de juny de 2008, els alts murs de la presó Model s’enderrocaven per donar pas a la ciutat administrativa -abans tot eren ‘ciutats’- 9 d’Octubre. El complex d’oficines havia d’acollir serveis centrals i dependències territorials de conselleries que fins ara estaven repartides arreu el Cap-i-Casal. 

La presó es va abandonar el 1991 pel complex penitenciari de Picassent i també segueix el model panòptic de Bentham. Dos milers de funcionaris treballen hui diàriament a este complex, dissenyat originalment per Joaquin Maria Belda Ibáñez el 1890 i rehabilitat per l’estudi AIC Equip, dirigit per l’arquitecte Juan Añón. Si als anys 80, la imatge de modernitat estava lligada a la construcció de nova planta a la perifèria metropolitana, a la nova dècada dels 2000 la moda és reciclar els vells edificis amb nous usos

La polèmica es va destapar amb la construcció de quatre torres als cantons de la parcel·la. La situació volumètrica era semblant: un basament horitzontal amb un contrapunt vertical. Però al cas del 9 d’Octubre, el trencament amb el paisatge històric va suposar la denúncia per la laxitud de la legislació valenciana de protecció del patrimoni. 

«Es fa palés com este tipus d’intervencions es desvien dels criteris internacionals de conservació del patrimoni que no fitaren les normes regionals i locals», escriu María Teresa Broseta Palanca a la seua tesi doctoral. D’esta forma, Broseta assegura que estos criteris «no s’arriben a adaptar als catàlegs municipals, o bé, les intervencions no s’interpreten a favor de la conservació».  

«El concurs i el Pla General definia la protecció de l’edifici i li donava una edificabilitat major de la que tenia la mateixa presó, per tant era evident que s’havia de construir nous edificis», expliquen a AIC Equip. «Sempre vam tindre clar que la solució no tocara pròpiament l’edifici històric i al mateix temps havia de tindre una geometria contundent. Però per damunt de tot, s’havia de resoldre la funció que requeria el programa».

Els quatre prismes rectes que acullen la majoria d’oficines estan revestits amb façana de vidre protegits per lames, una solució també semblant a la testada a Burjassot vint anys abans. Les lamines dicroiques funcionen com un envelat: protegeixen de la radiació solar i generen una cambra d’aire que minva les pèrdues de calor. En este cas, amb un punt folklòric de color: les lames estaven serigrafies amb uns dibuixos «inspirats en les teles de seda del segle XVIII». 

A l’antic edifici, l’equip va apostar per redefinir l’espai interior per transformar la presó en oficines. «Conéixer l’edifici és el que ens permet entendre allò que deu permanèixer», expliquen des de AIC Equip. «El model, el sistema de galeries, el panòptic, la secció de les naus, l’estructura portant... ens diuen on està l’essencial. Sempre és fonamental deixar que l’edifici ens parle. A partir d’ahi, modificar alguns elements és secundari des d’un punt de vista patrimonial, però pot ser clau per a resoldre un problema de les noves funcions. L’exemple més clar és com donem més altura a les finestres de les cel·les i la poca o nul·la incidència que té des del punt de vista formal».

Interior de la presó abans de la seua remodelació. Foto: Luis García

«Vam apostar per utilitzar les passarel·les de les galeries com a sistemes de circulació, ampliant la seua amplària per a donar-li més funcionalitat i resoldre els requeriments que exigeix hui la normativa. Però al mateix temps, vam vore que l’eliminació de les particions de les cel·les no suposava cap modificació al sistema constructiu ni estructural, i era evident que ara l’ús requeria una oficina oberta més que cinc-cents despatxos tancats», justifiquen des d’AIC Equip. «No és una reconstrucció, entre altres coses, perquè no és una presó».

Noticias relacionadas

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email