Decadència, oblit i redempció dels passatges comercials

VALÈNCIA. Les galeries comercials van nàixer a París i durant el segle XIX es van estendre per tota Europa com un símbol de la modernitat i el progrés burgés. Els seus aparadors, que mostraven als passejants els prodigis que comportava la modernitat, es van convertir ràpidament en una icona urbana arreu del món. No és el cas de València, on estos passadissos llanguixen abandonats sense haver aconseguit fer-se un lloc en l’imaginari col·lectiu.

“El passatge constituïx la millor arquitectura del segle XIX”, escriu rotund Walter Benjamin en el seu incommensurable i inacabat Llibre dels passatges (1927-1940). No debades, el pensador alemany traça una filosofia de la història decimonònica que pren com a punt de referència les galeries comercials nascudes a París i símbol de la modernitat burgesa. Cafés, botigues i tertúlies bastien de vida eixos carrers coberts, protegits de les inclemències de l’oratge i que van gaudir dels primers equipaments d’enllumenat públic. Trams urbans de tints quasi fantasiosos que comunicaven un fragment de la ciutat amb un altre, els seus aparadors contenien tots els prodigis que podia oferir l’avenir. Una promesa de vidre, pedra i metall.

Pel seu escenari passejaven sense rumb els flâneurs, caminants urbans l’únic objectiu dels quals era delectar-se amb les meravelles que la ciutat oferia a cada cantonada. Encadenar passes pel simple plaer de satisfer l’ànima i les pupil·les. Fascinat pels passatges estava precisament Julio Cortázar, flâneur fins a la medul·la. “Els passatges i les galeries han sigut la meua pàtria secreta des de sempre”, comenta en “El otro cielo” (1966), relat que planteja un joc d’equivalències entre el passatge Güemes de Buenos Aires i la parisenca Galerie Vivienne. “Els passatges eren espais on es feien proliferar estímuls per a la curiositat”, explica Francesc Pérez Moragón en la novena entrega de la revista Lars. Així mateix, prosseguix l’autor, una de les seues característiques fonamentals és el fet d’estar inscrit “en un espai construït que l’embolcalla i li dona un toc misteriós i excitant que probablement és el seu major atractiu”.

En 1969 Johann Friederich va publicar un volum en el qual recopilava al voltant de tres-cents passatges construïts entre els segles XIX i principis del XX. Així que atenció, lector amb ànima de flâneur incorregible, ací van uns quants exemples encara en peu. Comencem per la capital francesa, bressol de tots ells, on encara brillen esperant que el passejant entropesse amb ells i caiga encisat per enclavaments com el Passage des Panorames, el Choiseul, el Jouffroy, el Verdeau o la ja esmentada Galerie Vivienne. La ciutat de la llum és també un formatge Gruyère en clau arquitectònica. A Nantes? El preciosíssim Passage Pommeraye. Si el teu camí transcorre per Brussel·les, corres el risc de patir la síndrome de Stendhal quan albires les Galeries Saint-Hubert. Itàlia tampoc es resistix a la bellesa d’estos passadissos urbans: la galeria Umberto I, a Nàpols, així ho demostra. I què passa al Regne Unit? Doncs que també compta amb la seua bona ració de breus laberints amb encant com el Victoria Quarter de l’anglesa ciutat de Leeds. I també podràs fruir d’estes bambolles congelades en el temps en el Çiçek Pasajı o Passatge de les Flors de la sempre estimulant i polièdrica Istanbul.

El fracàs dels passatges al cap i casal

I València? Que passa amb València? Enfront de l’esplendor d’altres coordenades, les galeries romanen ací en uns llimbs de decadència, descuit i oblit col·lectiu. Locals tancats, comerços que sobreviuen amb prou faenes, corredors de ressons lúgubres... Poc Stendhal salvatge assaltarà a qui els recórrega. Uns quants noms –si eres veí o visitant habitual de la ciutat segur que hi hauràs passat per davant encara que no te n’hages adonat–: el Vidal, que llança els seus gemecs des de l’avinguda del Cid; el Rex, arraconat entre la potència de les cadenes que aguaiten Marqués de Sotelo; el diminut tram que unix Ciril Amorós i la Gran Via Marqués del Túria… Escolteu eixos laments de fons? És Cortázar compungit perquè no hem entés res. Trobem un parell d’excepcions a l’agonia, però venen amb parany inclòs. D’una banda, el Passatge Doctor Serra, al costat de la plaça de bous. Un emplaçament recentment reformat, obert al cel i poblat ja de multinacionals, franquícies diverses i reclams per a turistes. I l’únic passatge que manté una porció del seu aroma original: el de Ripalda, en el qual conviuen botigues de vestits de fallera, comerços tradicionals i llocs de souvenirs. Allotjat entre la plaça de l’Ajuntament i el carrer Moratín, este conducte ha fet del seu ambient pintoresc i costumista un reclam per a passejants a la busca d’engrunes d’autenticitat. Reminiscències de la València que pogué ser i no fou.

José María Tomás, professor d’urbanisme a la Universitat Politècnica de València i líder de l’estudi d’arquitectura Tomás Llavador, ho apunta sense embuts: “Els passatges de la ciutat estan molt abandonats. El concepte d’espai comercial ha canviat, ha evolucionat molt en els últims anys i ara només queda que els passatges tinguen un sabor patrimonial i històric. I precisament València no ha sigut especialment acurada en això, de manera que es tracta de llocs oblidats”. Per altra banda, l’arquitecta Sonia Rayos és taxativa respecte a estos racons valencians: “La majoria són llocs foscos, mal il·luminats, no tenen un interiorisme estimulant… No s’han actualitzat i açò fa que resulten poc atractius per al ciutadà. A més, caldria fer molta més promoció per a que la societat els redescobrira i els incloguera en les seues rutes freqüents”. Seguint la mateixa línia, recorda que gran part dels passadissos que poblen la ciutat són molt menuts i amb molt poca visibilitat des del carrer: “En general, el centre històric com a traçat comercial té molts problemes per a establir una proposta pròpia. Trobaràs les mateixes botigues si vas al Centre Comercial el Saler que al carrer Colom”.

No es tracta només de poder comprar en el passatge o de travessar per ell per a arribar abans a una reunió o un sopar: l’ànima d’estos passadissos aconseguix la seua plenitud quan és possible viure’ls amb tots els sentits. “Els de Brussel·les o París, en disposar de major grandària, tenen també una estructura comercial molt més potent i no solament oferixen productes de consum, sinó també experiències a l’hora de passejar, creuar-se amb altres persones, vore com van canviant els aparadors”, apunta Rayos. Igualment, segons comenta l’arquitecte Chema Segovia, qui durant els darrers tres anys ha sigut  coordinador d’espai públic de La Marina de València, estos racons “no estan realment integrats en la trama i la vida urbana i acaben pràcticament morint”.

De fet, com assenyala Rayos, responsable junt amb Silvana Andrés del projecte infantil Arquilecturas, que unix arquitectura i pedagogia, la principal mancança d’esta classe de passadissos a València és que no estan cobrint la seua funció comunicativa com una zona especial del traçat urbà que sí que tenien les galeries del segle XIX o principis del XX, per les quals, a més, era agradable passejar: “No funcionen com a entorns urbans reals. Creuar a través dels passatges actuals de València no t’aporta res diferent a fer-ho per un carrer normal que estiga al costat o per uns grans magatzems”. Per contra, segons apunta, estes dreceres de pedra i acer s’han centrat tant en el vessant de consum que “o tenen un comerç àncora que arrossegue el públic, com pot ser el Primark de Doctor Serra, o no funcionen”.

Quan València somniava ser París

Com explica José María Tomás, a finals del segle XIX i començaments del XX es valoraven molt els passatges comercials, ja que anaven lligats als conceptes que prevalien en l’època com la modernitat, l’equipament urbà, el civisme, el progrés burgés, etc.: “Constituïen un espai en el qual s’unien cafés amb tertúlies d’intel·lectuals, botigues de moda, aparadors ben il·luminats… Tot això els convertia en llocs molt atractius”. És per açò que també en la València de l’època, per iniciativa dels partits liberals primer i dels republicans després, hi hagué una voluntat expressa d’edificar grans passatges comercials com els francesos: “Va ser un dels principals objectius de l’urbanisme de l’època com una manera d’acostar-se al model de ciutat al qual s’aspirava. L’exemple de ciutat moderna i avançada era París i València havia d’assemblar-se a París i convertir-se també en un referent europeu, però es va quedar a mitges. De fet, finalment no es van dur a terme cap dels grans passatges projectats, sinó tan solament alguns de dimensions molt reduïdes, com el de Ripalda”. 

El mateix Tomàs relata que “en el projecte de Lluís Ferreres d’una Gran Via que travessava la ciutat hi havia una illa en la qual es projectaven tres passatges que havien de funcionar com un element de continuïtat entre el carrer la Pau i Sant Vicent”. Ferreres era l’arquitecte municipal des de 1881 i des d’eixa posició va participar com a urbanista del Pla General de València i del projecte d’Eixample que va ser aprovat en 1887. No obstant això, va abandonar el càrrec en 1888 i la vida d’aquelles galeries quintaessència de l’optimisme burgés va quedar restringida al paper dels seus plànols. No debades, dècades més tard, després de la Guerra Civil i amb les grisors del nacionalcatolicisme ensenyorint-se de cada racó de l’existència, ja no interessaria aquell enfocament del traçat urbà.

En tot cas, també hi ha una cara B d’estos laberints de la mitologia contemporània. Segons planteja Chema Segovia, “els passatges es conceben com a llocs asèptics, en els quals s’imposa l’orde i l’opulència i eviten estar exposats a la ‘inseguretat’ del carrer”. Així, més enllà de representar la confiança en la modernitat i en els assoliments futurs de la ciutadania, també actuarien com un escenari artificial, mancat de la pulsió humana en tota la seua immensitat, un decorat reservat per a la burgesia de l’època i hostil al populatxo. Eixos aparadors en els quals s’exposaven les novetats del mercat exercirien de joc d’espills obsedits a deformar la realitat per a mostrar únicament el seu costat més pròsper i esplendorós. “Considere que es tracta d’una influència importada i també un poc impostada, perquè en la Mediterrània som molt més de places que d’eixos altres entorns més controlats, som més d’eixir al carrer i trobar-nos a l’aire lliure o en espais porticats”, afig este expert en gestió urbana.

Peguem un grapat de camallades en el calendari i arribem fins a la segona generació de passatges valencians. Es tracta de galeries construïdes entorn de la dècada de 1970, com el Passatge de la Llum, situat en les finques que hi ha després de l’Hospital Clínic. O el de les Torres del Túria, que, com explica Segovia, serpenteja per dins dels edificis redons del costat del Pont de Fusta, que qualsevol flâneur del cap i casal té més que fitxats. “En estos casos, les galeries es van intentar integrar dins dels blocs de cases a manera d’entramat comercial. Es tracta d’edificis que són quasi anticiutats perquè somiaven amb crear un univers quotidià que fora autònom i que quasi no necessitara l’exterior, que no estiguera exposat al desorde dels carrers i al que passara fora. I crec que ací residix el seu fracàs, perquè el comerç és un element de la ciutat i en els passatges s’intenta resoldre l’ús comercial des de l’arquitectura i no des de la convivència amb la resta del teixit del municipi. No hi ha gent diferent fent coses diferents, sinó que tot està supervisat i encarat al consum”, explica l’urbanista. 

Instruccions per a salvar una ciutat que mai va existir

Des d’una altra perspectiva, José María Tomás els reivindica i lamenta que gran part de la memòria de la ciutat respecte als passatges com a referent urbà s’haja perdut: “És una pena, perquè són llocs molt especials. Caldria valorar eixos espais i tractar-los d’una forma actualitzada però que remeta al que volien ser en origen, llocs plens de vida”. Embastat el diagnòstic, toca dirigir-se al departament de remeis. Com rescatem els passatges d’una mort per amnèsia col·lectiva? “És imprescindible dur a terme una reflexió global i establir una catalogació dels passatges com una tipologia pròpia comercial diferenciada. I, a partir d’ací, buscar una solució normativa que facilite la seua recuperació per a l’ús ciutadà. També crec que és necessària una intervenció tutelada que permeta la seua rehabilitació, especialment en aquells passatges més antics. Fins ara s’han escrit alguns articles acadèmics, però no s’ha estudiat el tema de manera exhaustiva”, apunta Tomás.

Per la seua banda, Sonia Rayos planteja que potser seria més fàcil revitalitzar-los si els locals comercials que hi ha en ells s’unificaren de manera que tots tingueren visibilitat al carrer: “Però així i tot continuarien oferint solament una oferta de consum… Si plantejaren un altre tipus d’aportació a la ciutat, tindrien més sentit”. En relació amb això, l’arquitecta assenyala que el nou model de ciutat en el qual s’està treballant en l’actualitat aposta per l’ús de l’espai públic, per fomentar les places, els carrers oberts, ampliar les voreres... I, per tant, és possible que les galeries tinguen problemes per a competir com a lloc de trobada amb les places per a vianants, que “ja estan aportant eixa experiència de socialització més enllà de les botigues que vullgues visitar”. En consonància amb açò, Segovia indica que “les botigues han d’estar ben cosides als itineraris urbans, als recorreguts habituals dels habitants, és important que bolquen activitat cap a l’exterior”.

En este sentit, José María Tomás considera que, encara que les galeries de València tenen un problema de vinculació amb els eixos comercials, també podrien ser referents si feren accions per a donar a conéixer el seu origen i les motivacions per les quals van nàixer: “Tenen un sabor, una referència històrica que pareix que hem oblidat i crec que des de les institucions s’hauria de promoure el seu coneixement. Ara que estem molt sensibilitzats amb el tractament de l’espai públic, hem de repensar com integrar en ell els passatges. S’està fent una reformulació del centre històric com una sèrie de llocs per al gaudi ciutadà i cal tindre present que els passatges són un referent molt antic. No podem oblidar que formen part de la xarxa d’espais públics, fins i tot encara que alguns siguen de propietat privada”. Però el seu entusiasme no li impedix ser realista: “És evident que en estos moments no és un tema que estiga en l’agenda”. 

Per a garantir una supervivència digna d’estos túnels del temps, Segovia assenyala com a requisit el fet de treballar en una relació de dos sentits: “Des dels passatges cap a la ciutat i viceversa. Cal reforçar la identitat d’eixos llocs i tornar-los més extravertits, molts d’estos espais es perceben com a racons vells i tancats que no conviden a ser travessats”. Es tracta, doncs, de reformular la nostra relació amb les galeries comercials d’antany per a evitar que caiguen en el pou de l’oblit social definitiu. La seua supervivència passa, irremeiablement, per descobrir quin és el rol que els toca jugar en la València del segle XXI i com poden convertir-se en la nostra particular pàtria secreta.