X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información
GRUPO PLAZA

'adiós al caballo'

Dels cavalls i dels hòmens 

29/12/2019 - 

VALÈNCIA. Als inicis de 1766, a París, al costat de la Place des Victoires, es va produir una baralla entre un cotxer i un elegant cavaller. En tenim constància dels fets per les investigacions policials i els registres dels arxius, segons els quals el cotxer s’havia detingut per a permetre baixar un client, circumstància que va desagradar i importunar el viatger que venia darrere. Després de proferir unes quantes imprecacions ja a peu de carrer, aquell indignat viatger va ferir el cavall culpable clavant-li en l’abdomen la seua espasa. L’altiu i bel·licós cavaller que va haver de signar l’atestat policial ho va fer amb el seu pompós nom: Donatien Alphonse François, marqués de Sade.

Amb eixa anècdota i moltes més, paradigmes de la frivolitat i de la crueltat (com el mateix marqués), il·lustra Ulrich Raulff les primeres pàgines del seu monumental Adiós al caballo (Taurus, 2018), un assaig libèrrim sobre el cavall i la seua relació amb els humans. Ja el títol (i també el subtítol: Historia de una separación) denota que ens trobem davant d’una autèntica elegia, d’un cant i homenatge crepuscular a uns animals que, després d’acompanyar-nos i servir-nos durant mil·lennis, han entrat en la via més estreta de la història pel que fa a la seua concepció com a relat de l’experiència humana.

L’anècdota de Sade no és gratuïta. Raulff la situa dins del capítol dedicat a París, presentada com la capital dels cavalls durant el segle XVIII. Perquè el llibre, que oferix infinits registres, passa per tots els temps i totes les relacions establides entre eixos animals i els humans, però principalment per tot allò que va ocórrer entre aquell mateix segle XVIII i la mitat del XX, moment que marca la davallada d’eixes relacions, el seu final en realitat, l’adéu que va començar despús-ahir i en el qual encara estem immersos. I per tot això el llibre de Raulff és una elegia tan fúnebre com bella, tan analítica com apassionada.

Cavalls i carros, amos de la ciutat

L’autor es deté en detalls inabastables, com el so i les olors de les ciutats habitades amb abundància de cavalls, tota una memòria sensitiva que hem perdut per complet, que ens resulta quasi inimaginable. O en unes xifres de vertigen: a finals del XIX hi havia a Londres més de 300.000 cavalls, i per les mateixes dates (i ha passat poc més d’un segle) només per Manhattan habitaven més de 130.000 d’eixos animals, que produïen cada dia 1.100 tones d’excrements i 270.000 litres d’orina. I eixe trànsit brutal d’animals, o el seu esgotament constant, provocava l’inevitable i ràpid desgast. En qualsevol d’aquells anys del final del XIX, la novaiorquesa ASPCA (American Society for the Prevention of Cruelty to Animals) sacrificava al voltant de 5.000 cavalls que ja no resultaven útils, perquè tot, al remat, era una qüestió d’utilitat. O el subministrament dels animals que nodrien les ciutats, que es feia des del camp, i Raulff també es deté en la transformació paisatgística que això implicava. Els tres milions de cavalls que en 1900 poblaven els Estats Units consumien cada any huit milions de tones de ferratge i nou d’avena, i açò suposava l’ús intensiu de dotze milions d’acres de terra per a mantindre’ls.

O els problemes de la mobilitat que va comportar l’aparició del trànsit de cavalls i carros per la ciutat, lligats a una característica definitòria d’estos animals al costat de la potència de tir: la velocitat. Els primers intents per regular eixa velocitat i els conflictes que provocava es remunten al Renaixement, quan en 1539 Francesc I de França, per mitjà d’un decret, va intentar posar orde en l’excessiva velocitat, els avançaments i els girs abruptes en els carrers i camins del regne. Seria per tant la presència massiva dels cavalls la causant de l’ordenació del trànsit, de la necessitat de dividir els carrers en dos nivells, o del naixement de les voreres (això que tenim tan interioritzat hui en dia) per a preservar la integritat dels vianants.

Eixa presència aclaparadora també provocava immenses necessitats d’allotjament. Les ciutats contemplaven amb absoluta normalitat l’existència d’estables o quadres en les mateixes cases o palaus, o al seu costat, i en eixos anys finals del XIX les empreses o companyies que feien dels cavalls el seu motor principalíssim construïen enormes espais on descansaven els animals, com l’estació terminal d’òmnibus de Londres, situada en Farm Lane, on habitaven més de 700 cavalls repartits en dos plantes. O l’omnipresència en la vida diària de les infinites tipologies de carruatges, només comprensibles per l’existència i utilitat que proporcionaven els cavalls. En una data com 1910 la firma Studebaker, principal fabricant de cotxes de cavalls als Estats Units, encara produïa 115 models diferents de cotxes lleugers de dos rodes, a més de moltes altres varietats de carruatges.

Indis i vaquers 

Amerindis nord-americans amb els seus cavalls

Però el segle XIX, apoteosi de l’ús i l’abús del cavall, viuria de manera immediata també l’inici de la decadència hípica. Ja en 1903 hi havia a París més de 70 fàbriques dedicades a la producció d’automòbils, dels motors que havien de matar eixe bell animal i el substituirien desagraïdament i amb desdeny de nou ric. Com una reminiscència inextingible, la mateixa nomenclatura que es va crear per a mesurar la potència dels nous enginys –horsepower– es referenciaria i compararia amb la força de tracció de l’animal, i encara hui s’utilitza en la terminologia automobilística.

Un capítol essencial de la relació del hòmens i els cavalls s’havia d’escriure en Amèrica. Raulff dona un valor simbòlic a la història de ComanxeTot i el seu nom, Comanxe era l’únic supervivent no indi de la mítica batalla de Little Bighorn, i era un cavall. Quan el combat va acabar, el general Custer, els seus hòmens i els cavalls eren una horrible massa de cadàvers per la qual només pasturava el ferit Comanxe. Pres com un valuós i heroic testimoni de la batalla, el cavall seria conduït a Fort Lincoln on es recuperaria de les seues sagnants ferides i viuria lliurement –incloent les libacions alcohòliques i la seua subsegüent ebrietat a les quals l’havia acostumat el seu genet, l’oficial irlandés Myles Keogh– fins a la seua mort.

És una anècdota només, però revela el valor consubstancial que els cavalls van tindre durant una llarga època en aquell continent. Perquè per a l’imaginari dels colons i soldats blancs, la presència de l’indi anava lligada indissolublement a la seua condició de genets. De la mateixa manera que la seua llegendària contraposició, el vaquer o cowboy, l’indi resultava inseparable del seu cavall i la seua és, essencialment, una existència eqüestre. Però la seua adaptació no va ser fàcil. Portats pels espanyols, pocs cavalls sobrevivien a les dificultats de la travessia des d’Europa fins a les costes americanes. De fet, les zones de calma entre els alisis i els vents de ponent van rebre el nom de “latitud dels cavalls” per les incomptables morts per calor dins dels vaixells d’estos animals, que acabaven llançats al mar. 

A més, en els primers anys de la colonització els cavalls tingueren grans dificultats per a adaptar-se al clima del Carib, excessivament humit. Amb tot, la situació milloraria quan els espanyols avançaren cap a l’interior de Mèxic. Des d’ací, i cap amunt, els cavalls serien robats per les diferents tribus ameríndies (principalment pels apatxes) i començaren a tindre vida pròpia. En les immenses praderies del Mitjà Oest nord-americà els cavalls trobaren unes condicions semblants a les de les planúries andaluses, i l’efecte de tanta felicitat va ser una multiplicació ràpida i desbordada, formant enormes ramats de mustangs (derivació anglesa del castellà mesteño, animal extraviat sense adscripció coneguda), que es movien com autèntics exèrcits de cavalls salvatges. 

Eixa explosió, coneguda com la Great Horse Dispersal, va ser aprofitada per totes les tribus d’un territori molt ample, la gènesi d’una simbiosi que encara perdura en el nostre  inconscient col·lectiu. Pels voltants de l’any 1630 cap natiu americà havia muntat a cavall, i només setanta anys després, a l’inici del segle XVIII, totes les tribus de les planúries de Texas ja ho feien. Amb una gràcia innata, els genets indis es convertiren en virtuosos de la velocitat, dels atacs ràpids i decisius, especialitat en la qual van destacar els comanxes. I la combinació de dos vectors faria la resta: es parla d’un moviment sud-nord dels cavalls, i d’un desplaçament est-oest de l’aparició de les armes de foc. Eixa combinació construiria la mítica dels indis, una llegenda que a hores d’ara encara perdura.

Per la part dels colons, la nostra imatge del cowboy (idealitzada també per la presència del cavall) deu molt a l’ús propagandístic que va fer de la seua condició de rough rider el president Theodore Roosevelt, i del retrat eqüestre que d’ell va fer Frederic Remington. Eixe quadro, reproduït a bastament, segons confessió del mateix Roosevelt, el faria guanyar la presidència en 1901, juntament amb les moltes fotografies que d’ell rodaren com a soldat de cavalleria i veterà de guerra. Des d’aquell moment la imatge del vaquer es va instaurar en la imaginació popular i en la iconografia política, esperonant el naixement dels westerns (inicialment anomenats horse operas) en la literatura i el cinema i el seu desenvolupament com a mite i metàfora política fins a convertir-se en la genuïna epopeia americana.

Tom Mix, actor mític del primer western, sempre al llom del seu cavall blanc, va ser qualificat per un crític de l’època com a “actor mediocre, però genet excepcional”, la qual cosa era una sort de perdó. I d’un altre americà il·lustre, Herman Melville, es diu que durant un temps va jugar amb la idea de narrar l’acaçament d’un búfal blanc sagrat, o d’un blanc i també sagrat semental equí, abans de decidir-se per la balena, la bèstia mitològica del mar. Però, com una vella reminiscència, en Moby Dick encara recordava al “cavall blanc de les planúries, un magnífic semental blanc com la llet, de grans ulls, cap menut i morro gruixut, d’actitud orgullosa i altiva que denotava una grandiosa dignitat”.

La darrera batalla de la cavalleria

Més enllà de místiques americanes, el llibre de Raulff també dona compte de la participació dels cavalls en els fets bèl·lics europeus, un trist pòdium en el qual estem en el més alt del pedestal de les matances. Amb el seu gust pel romanticisme, l’autor recrea una estampa no del tot certa però que encara persistix: la derrota de la cavalleria polonesa en els inicis de la Segona Guerra Mundial, els seus combats desesperats contra la potència de ferro de la Wehrmacht, el suposat final heroic d’un món i d’una època. Un final més. Perquè des dels dies de Metz i Sedan, els historiadors mai no han deixat de presentar qualsevol batalla de cavalleria com la darrera de la història militar. 

En qualsevol cas, les xifres són esgarrifoses: durant la Primera Guerra Mundial es desplegaren aproximadament setze milions de cavalls. La mitat moriren durant la conflagració. I només recentment obres com War Horse (1982) de Michael Morpurgo, adaptada al cine en 2011 per Steven Spielberg, han rescatat de l’oblit els servicis i patiments dels cavalls en qualsevol guerra. Durant la repetició de la massacre, la Segona Guerra Mundial, quan ja el cavall albirava la seua decadència, el seu habitual ús i abús només s’explica, com apunta Raulff, pel conservadorisme dels generals que enyoraven un cert tradicionalisme militar. Però també per la connexió amb l’aristocràcia, eixe estret vincle entre home i cavall, sublimat i envoltat d’una aura de noblesa natural, com un arquetip de la memòria: el genet armat que ens recorda a Sant Jordi. 

Un joc d’aristocratisme que possibilitava la percepció de la cavalleria com un cos superior a l’artilleria o la infanteria. Tot un rellamp ancestral d’heroisme i solemnitat que explica que, des de finals del segle XIX, la cavalleria haja conegut tantes darreres batalles i unes quantes morts successives. Però la realitat és que l’última gran unitat de cavalleria del món va ser la de l’Exèrcit Roig, que fou desmantellada durant la dècada dels 50 del segle passat, anacrònica i perduda amb el rerefons de la llum fatal i funesta d’Hiroshima.

Còpia dels cavalls de Sant Marc, en la Basílica de mateix nom en Venècia

Un dia en les carreres

És impossible obviar –i el llibre de Raulff no ho fa– la història de les carreres angleses, lligada a la dinastia dels Estuard. Sense retrotraure’ns a les quadrigues romanes, a Europa ja se celebraven carreres abans del segle XVII (com el Palio de Siena), però la primera celebrada amb la incomparable prosòdia anglesa es va fer a Newmarket, ciutat que degué el seu ascens a eixa mateixa circumstància, en 1622. I l’artífex va ser Jaume I d’Anglaterra, qui havia descobert eixe poble i la seua extensa landa com a lloc perfecte per a ubicar-les. Des de 1627 ja tenien lloc carreres de primavera i de tardor, amb el lògic desenvolupament de totes les tècniques i servicis auxiliars que això implicava. Als cavalls resultat de creuaments de llinatges orientals se’ls va denominar thoroughbreds o blood horses, els pura sang de filiació (per veïnatge i residència) anglesos, de qualitats perfectes per a les carreres.

La immensa popularitat i afició que molt prompte va assolir eixa pràctica arriba a l’actualitat, i el seu atractiu rau en les velocitats més altes, però també en el seu valor simbòlic com a “esport de reis”, al qual s’entregaven molt sovint els mateixos monarques. Un altre element que va contribuir al seu creixement van ser les travesses, constituint una doble passió que es retroalimentava al mateix temps que l’antiga noblesa es mesclava amb la burgesia creixent, permetent també participar (d’aquella manera, podríem dir) a les classes mitjanes i baixes en eixe suposat esport de reis. I més símbols, més reminiscències, més metàfores: amb els colors, les ratlles i els rombes de les camises i gorres dels genets retornava l’heràldica com a semiòtica i com a sistema d’identitat.

I tot sorgia del cavall. Es diu que el primer cavall àrab que va arribar a les Illes Britàniques el va portar Ricard Cor de Lleó, que el va comprar a Xipre, tornant de les Croades. Després l’afluència de cavalls orientals seria constant i progressiva. La més llegendària seria la coneguda com la de les Royal Mares, les egües reials, un grup de quaranta-tres egües orientals (àrabs, berbers i turques) considerades pels fanàtics de les genealogies hípiques com “les femelles alfa de la criança anglesa de pura sang”. 

Però la bogeria també pasturava per Itàlia, mai refractària a les vanitats del món. Les diferents corts itàliques competien en la tinença de cavalls nobles que provenien principalment dels regnes hispànics, lloc on juntament amb Anglaterra es creuaren primer les races autòctones amb les orientals, una passió sense fi i de la qual participarien ací i allà i al llarg dels darrers segles diferents estaments i milers de persones, professions i oficis diversos. Com el mateix Charles Darwin, de família obsessionada pels cavalls i molt acostumat a les pràctiques habituals dels criadors, amb els creuaments constants i reflectits en anuaris de complexa interpretació, només apta per als iniciats, experiments genètics que aconseguien que les races o llinatges de sang adequada prevalgueren sobre els menys adients, com insistia a proclamar Francis Galton, fundador de l’eugenèsia, cosí de Darwin i que sens dubte va influir en el futur naturalista.

Del Partenó a les amazones

Tanta presència social no podia resultar aliena al món de l’art. Des dels frisos del Partenó –la primera i més important representació d’una carrera de cavalls– fins a Picasso, passant per Géricault, Stubbs o Rosa Bonheur i les seues excel·lències i amor pels cavalls. O aquell fris grec, copiat en motles per Degas a París i Lió en 1855, quan encara era estudiant de Belles Arts, que seria l’aprenentatge del moviment que després plasmaria en retrats del natural als hipòdroms de Chantilly o Longchamps. Sense oblidar la romana i sublim estàtua eqüestre de Marc Aureli, extàtica i immortal, o els cavalls d’origen bizantí que coronen Sant Marc, a Venècia, i que fascinaren a Napoleó fins al punt de robar-los. O els infinits cavalls d’una llista inacabable, obsessió, realitat i mite d’una societat centàurica.

O la literatura –en un sentit ample– sobre el cavall. El seu precursor més notable va ser sens dubte Jean-Baptiste Harzard (1755-1838), veterinari, subministrador i ensinistrador de cavalls per als exèrcits de la Revolució i de la França napoleònica. Supervivent de tots els canvis de règims, com un discret Talleyrand, va formar la major biblioteca hipològica del seu temps (poca broma: més de 40.000 volums), on s’acumulaven savieses, oficis, races, classes socials, modes, malalties i cures o la plasmació de nous personatges –hommes à chevaux– que la societat de l’Antic Règim no coneixia.

El cavall ha ajudat els hòmens a dominar la terra i totes les espècies que la poblaven, i als hòmens mateixos. El genet va aparéixer com una nova raça humana de gran superioritat: més de dos metres d’alçària i una rapidesa de moviments incomparable, i tot això el dotava de facultats reservades als teòrics grans: el poder del princeps s’albirava en la gràcia i la solemnitat de la seua manera de cavalcar, i el poder metafòric del rei, de la seua potència dinàmica, rau entre altres coses en el seu cavall: el Pegàs de Zeus, el Bucèfal d’Alexandre el Gran, el Marengo de Napoleó. I també la paròdia, per la mateixa raó, però a la inversa: el Rocinante del Quixot, el Jolly Jumper de Lucky Luke. El cavall és l’únic animal que forma part dels escacs, un joc de reis, i és versàtil: pot moure’s cap avant, cap arrere i cap als costats. Una presència aclaparadora.

L’Apocalipsi de Sant Joan introduïx els quatre genets de la destrucció, però també les mitologies nòrdiques i germàniques abunden en cavalls, com Sleipnir, el corser de huit potes d’Odin, tota una genealogia interminable que ha nodrit les llegendes de cavalls fantasmals, a soles o acompanyats de genets, símbols o formes de l’altre món i les seues espectrals visites al nostre. I també l’associació antiquíssima entre cavall i dona. Des de les bruixes que cavalquen una granera a les adoracions a estos animals en les religions fàl·liques, una mostra o excusa de la intercanviabilitat dels dos sexes, sublimada en les teories de la repressió del desig sexual incestuós, diuen. 

En qualsevol cas, la imatge més potent del cavall associat a la dona encara és la de les amazones, d’origen grec i amb les quals alguns dels herois clàssics (Hèrcules, Teseu, Aquil·les) tingueren relació. Descartada per certa historiografia la seua existència com una fantasia masculina, les més recents investigacions arqueològiques confirmen la seua realitat, guerreres autèntiques que eren soterrades amb el seu cavall. Mites confirmats, i no només a Grècia. Totes les cultures literàries orientals (Egipte, Pèrsia, Índia, Xina) tenen la figura de la dona guerrera a cavall, l’origen i realitat fundacional de la qual s’ha de buscar entre els pobles esteparis i nòmades d’Euràsia.

Soldats alemanys disparen des de dalt dels cavalls, cap a 1930

Joies ancestrals

La bella i alhora trista relació de necessitat i crueltat que establiren hòmens i cavalls també va presenciar el naixement de la compassió. Primer els anglesos, amb arrels en sectors religiosos i filosòfics antics com els quàquers, que atribuïen ànima als animals, amb aportacions d’alguns romàntics radicals com l’immens poeta Percy Bysshe Shelley; i després amb una empatia en el patiment que aniria estenent-se pel món com una taca d’oli, paradoxalment més forta segons els cavalls eixien de les nostres vides. L’escena icònica que sublimaria eixa compassió és el cèlebre i commovedor episodi a Torí de Friedrich Nietzsche, espectador involuntari quan eixia de sa casa de la palissa brutal que un cotxer propinava al seu cavall, insuportable escena de violència que va provocar que el filòsof es penjara del coll de l’animal, mesclant les seues llàgrimes amb les baves i l’alé esgotat del martiritzat cavall. Però havien sigut molts els maltractats, i continuarien sent-ho.

La unió del destí de l’home i del cavall va ser un moment fundacional, determinant. Ànsia de poder o de llibertat, mobilitat sense límits, fascinació, por o alegria han anat sempre units a eixa relació. Com a fills del pacte centàuric que els nostres avantpassats rubricaren, encara tenim molt vius els referents, com el de la pel·lícula de Kubrick que mostra el pilot d’un B-52 que acaba muntant la bomba nuclear sacsant el seu barret de vaquer texà. Però no sabem per quant de temps mantindrem vives eixes associacions, eixos records ancestrals que la modernitat està devastant amb velocitat, tan ràpidament com els cavalls que certes vesprades d’estiu, enfront de la mar i davall del cel, travessen amb una bellesa extrema i contra l’oblit l’arena de la platja valenciana de Pinedo.

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email