De qui és el monestir de Santa Faç? - Pascual Rosser

De qui és el Monestir de Santa Faç? Sense pensar-ho molt, diria que del poble alacantí perquè els seus governants locals van donar empara des del principi a esta relíquia i recer a la comunitat religiosa que la custodia des de llavors.

I si ho pense dos voltes, em qüestione l'anterior resposta, que, per cert, seria la més lògica. Sé que han corregut rius de tinta sobre l'assumpte, que hi ha opinions oposades sobre ell, i que alça passions d'uns i altres defenent la seua postura. Deixen-me que tire d'hemeroteca i voran que hi ha moltes sorpreses sobre el tema.

Però abans exposaré unes dades històriques que situen la Santa Faç a Alacant des del segle XVI, eixe drap de lli amb la cara de Jesucrist amb marques de sang camí del calvari. Ja els he explicat en este diari que la va portar Mossén Pere Mena per a allunyar-lo d'ambicions d'uns i altres a Roma i Venècia. Ja en terres alacantines es van produir diversos miracles relacionats amb la relíquia que van marcar per a sempre la veneració del poble cap a esta Santa Faç.

Se li té tanta inclinació, tanta devoció, que la seua romeria és la més popular que hi ha a Espanya després de la del Rocío. Cada any més de 200.000 pelegrins acompanyen la Santa Faç fins al seu Monestir des de la Cocatedral de Sant Nicolau en la capital alacantina.

Però permeten-me que torne a una cosa tan material com conéixer de qui és la propietat del monestir mencionat, que no és tan important com la pròpia veneració de la Santa Faç, però que té la seua substància. Ara voran.

Anem als inicis de tot, que té pes. El 5 de febrer de 1518 es va signar un document entre el Consell d'Alacant (l'Ajuntament) i la “molt ilustríssima reverent e virtuossísima Senyora Abadessa de Santa Clara de Gandia”, per tal que esta congregació es fera càrrec del monestir i de la custòdia de la Santa Faç.

Molts segles després, Enrique Cutillas Bernal, nomenat Cronista de la ciutat d'Alacant per l'alcalde Luís Díaz Alperi, va ser sempre defensor de la municipalitat del monestir. Va demostrar que la titularitat del sòl i del monestir havien de ser de la ciutat. El seu fill Enrique Cutillas va heretar esta reivindicació. Sosté que les clarisses es van instal·lar en el monestir, que es va redactar un document de donació a les religioses però reservant-se el Consell d'Alacant (l'Ajuntament) el patronatge del monestir a perpetuïtat.

Llavors què va passar per a discutir el contrari? Pareix ser que el bisbe Barrachina es va apropiar per a l'Església la propietat aprofitant una argúcia legal. Així, el desembre de 1979 el bisbe va fer una certificació per tal que la propietat quedara a nom de les monges clarisses que custodien la Santa Faç. Pel que sembla, es va inscriure en el registre de la propietat a esquena i desconeixement de l'alcalde José Luis Lassaleta i d'aquella corporació municipal.

I és un assumpte que continua candent. Per una banda, el 29 de novembre de 2018 els partits d'esquerra amb representació municipal van aprovar -per mitjà d'una moció– la constitució d'una comissió no permanent per a estudiar la possibilitat que el monestir tornara a ser titularitat de l'Ajuntament d'Alacant. Argumentaven que en anar-se'n les clarisses per voluntat pròpia havien trencat qualsevol acord assumit amb anterioritat sobre la qüestió. Per una altra banda, Luis Barcala, actual alcalde de la ciutat, va manifestar que la immatriculació es va inscriure conforme a la donació de 1518 a nom de les clarisses i que, després de quaranta anys d'esta, no es podia revertir la propietat del monestir a titularitat pública i a l'Ajuntament.

Ja veuen, amb l'Església hem topetat. I per a que ningú s'apropie de la frase, que hi ha gent molt espavilada, recordaré que això ho va dir el Quixot. Cervantes la va escriure quan el Quixot i Sancho entraven de nit en Toboso buscant el palau de Dulcinea. A les palpentes es van entropessar amb un edifici molt noble, de grans proporcions, però no era el que buscaven en eixe moment. I el Quixot va dir “con la iglesia hemos dado, Sancho”. Doncs això.

Ja queda clar de qui és el Monestir de la Santa Faç a Alacant. Barcala va destacar en el ple del 2018 citat que la relíquia és propietat del Patronatge i, per tant, de la ciutat d'Alacant, i que s'ha de distingir entre patrimoni i tradició religiosa. Tots contents. Encara que continuarà donant a parlar, ja els ho dic jo. Per a uns per la injusta immatriculació esmentada, per a uns altres per tot el contrari. Però, quan hi ha necessitat qui és el que realment ix al rescat de la comunitat religiosa que custodia la relíquia?

I a tot això, qui són les que actualment viuen en el monestir, guarden i custodien la Santa Faç? A partir del 2 de juliol de 2019 van prendre possessió del monestir la Comunitat de Canongesses Regulars Lateranenses de Sant Agustí del Monestir de la Preciosíssima Sang de Crist d'Alacant (monges de la sang), substituint l'Orde de Germanes Clarisses franciscanes, per a continuar amb la missió de guardar, custodiar i venerar el sant llenç de la Santa Faç. El procés va concloure el 29 de juliol de 2020 quan la Santa Seu va concedir el trasllat de seu de la comunitat religiosa mencionada passant a dir-se del Monestir de la Santa Faç.

Són onze monges de la sang les que estan sempre en el monestir amb edats compreses entre els 34 i els 93 anys. Tres són originàries de la ciutat d'Alacant, altres tres del Baix Segura, una del País Basc i quatre de Filipines. Les necessitats de la vida en el monestir les cobrixen a través de donacions, la venda de records en la botiga que hi ha al costat de la sagristia de l'església i de rebosteria artesanal que fan les monges de clausura. Molt bones, tinc entés. En la passada festivitat dels Reis de l'Orient van fer tortells, que de dolços també es viu. En l'exterior del convent reben ajuda de voluntaris. Des de fa deu anys este servici el fan membres de l'Associació Nacional de Germanors i Confraries de la Santa Faç i Verònica, presidida per l'alacantí Jaime Cortadellas, inicialment amb la comunitat de lescClarisses. Des que l'actual Comunitat de Monges de la Sang es va fer càrrec de la custòdia de la Santa Faç es van unir a este voluntariat també membres de la Germanor del Diví Amor i la Mare de Déu de la Soledat, a més de diverses persones dels voltants, principalment del pròxim poble de Sant Joan. En l'actualitat hi ha uns cinquanta voluntaris realitzant esta labor els diumenges i durant tota la setmana de la romeria de la Santa Faç.

Ja veuen, per uns o per altres, estes monges no estan soles, el poble d'Alacant les acovila de la millor manera possible, acompanyant-les la setmana de romeria, els diumenges durant la missa a l'església del Monestir, a més de visitar-les des de la reixa que les separa de la seua clausura i el món exterior. Fa anys vaig tindre l'oportunitat de sol·licitar i visitar-les en el rebedor i si per a elles les visites són una grata excepció, per a nosaltres també va ser gratificant conversar amb elles.