X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información
Hoy es 13 de diciembre y se habla de cerveza ribera salud concesiones rocafort generalitat EMPRESAS à punt
GRUPO PLAZA

creativitat

Devís-Rueda, el tàndem valencià de la fotografia urbana que triomfa en Instagram

Devís-Rueda, o Rueda-Devís, no és una parella que viatja arreu del món i tot el que fotografia ho penja en la xarxa. Fan fotografia i arquitectura, però no fotografia d’arquitectura. Amb un treball visual que apropa l’espai urbà a un nombrós públic de seguidors d’Instagram, el tàndem format pels jóvens arquitectes Anna Devís (@anniset) i Daniel Rueda (@drcuerda) triomfa amb les seues imatges de colors vius i línies mínimes on una finestra pot convertir-se en la corda d’un funambulista. Empreses d’arreu del món han confiat els seus projectes publicitaris a esta parella que defén la mirada com un múscul que cal exercitar en totes les pantalles i formes creatives possibles.

25/11/2018 - 

VALÈNCIA. L’arquitectura és una natura viva, lluminosa i senzilla en el món fotogràfic del tàndem creat per Anna Devís (Albuixech, 1990), filla d’aparadoristes i dedicada a la comunicació d’un estudi d’arquitectura, i Daniel Rueda (Albacete, 1990), fill de mecànic d’avions i amant de la foto d’arquitectura que nodrix els catàlegs dels especialistes. Formats en la disciplina en un moment en què el sector reclamava perfils que traspassaren el simple exercici de dissenyar i alçar edificis, esta parella mai es va parar a pensar “i ara què?”, en acabar els seus estudis en la Universitat Politècnica de València, l’escenari on es conegueren per primera vegada com a alumnes. 

Encara que allò més fàcil seria pintar una paret, la creativitat urbana de Devís-Rueda funciona gastant litres de gasolina a la busca del millor racó que conte una història menuda. El seu estudi és el carrer i l’aventura. Los Ángeles, Copenhague, París o un polígon industrial de l’Horta són la matèria prima de la seua obra, a la qual ella aporta el dibuix i ell la tecnologia. Quan no hi ha arquitectura, el concepte apareix amb les tisores, la cartolina o el metre, amb complements com ara barrets i paraigües, o amb braços i cames en moviment. Autors i models alhora, volen escapar de l’etiqueta d’influencers, tot i que el seu èxit en les xarxes socials els ha obert la porta de les grans empreses internacionals. Precisament per un d’eixos encàrrecs, un dia abans de la nostra trobada la televisió alemanya Deutsche Welle publicava un reportatge dedicat al seu procés creatiu, al mateix temps que s’estenia la notícia del seu fitxatge com a autors dels cartells per a la 33a edició del Festival Internacional de Cinema de València-Cinema Jove.

-Com definiríeu la vostra obra? 
-Anna Devís: La definició del nostre treball és molt difícil. De vegades diuen que són retrats arquitectònics, ja que, tot i no ser-ho, és la idea que transmet el nostre treball. Tampoc som la “parella adorable que viatja al voltant del món”, com ens han titulat en algun lloc. Som arquitectura i storytellers. Són fotografies de concepte i de jocs visuals que conten històries amb la menor quantitat d’elements possible. Està molt bé que Instagram permeta posar un text. Ens agrada molt cuidar-lo també, amb jocs de paraules, però cal dir que la imatge no necessita explicació. Un dia se’ns va ocórrer que un barret podia ser el rovell d’un ou, i amb cartolines podia compondre’s la resta. S’han de fer molts dibuixos per a saber quina és la posició que millor transmet el concepte. Intentem des del dibuix que tot estiga clar per a poder anar fins al lloc i que només ens preocupe estar en el moment correcte amb la llum correcta.
-Daniel Rueda: Quan fem la foto, el que hi ha en el nostre cap és una il·lustració, un dibuix de com és una persona corrent, un braç avant i l’altre arrere, un genoll avant i l’altre arrere. Una de les claus és buscar que les fotografies siguen tan fàcils de comprendre com una il·lustració. Pensem un concepte, Anna el dibuixa i després pensem l’espai i els elements. És sobretot la busca del lloc i de l’escala el que li afig un punt de gimcana. Un altre tipus d’imatge que fem és més deutora de l’espai, d’un lloc concret, com una façana espectacular o monuments amb una potència visual espectacular, amb els quals tractem d’explicar alguna cosa diferent.

© Foll

-Pegar el bot a Instagram des del món de l’arquitectura, que sol pensar una fotografia molt més intel·lectual, més inaccessible, de nature morte, suposa trencar amb eixa forma d’elitisme fotogràfic? 
-D. Rueda: És una cosa que busquem perquè estem convençuts del poder de la xarxa social. Professionalment em dedique a la fotografia d’arquitectura, faig eixa classe d’imatges d’espais i és cert que normalment causen rebuig; són tan boniques que arriben a sembla excessivament complexes. No obstant això, per a les imatges que publiquem, que seguixen sent molt d’espais, volem trobar un lloc bonic que ens vinga de gust explicar i pensem com fer-ho de manera divertida. Busquem que la persona veja una mica més, suscitant la pregunta de si això que acaba de vore és el que li ha paregut vore. També comptem amb un espai que es veu a un ritme de quilòmetres per hora. La nostra obsessió és acostar l’arquitectura a un públic no interessat d’una manera accessible a través d’històries curioses i anècdotes visuals.

-Fins i tot es fan rèpliques de les vostres fotografies. 
-A. Devís: Fem que la gent s’interesse per unes obres que potser d’una altra manera no els hagueren cridat l’atenció. És una forma de mostrar l’arquitectura des de fora del plànol, des de la imatge. Molts seguidors ens diuen que volen fer la mateixa foto que nosaltres i després, en efecte, ens arriben imatges de gent que l’ha feta. La gràcia és que transmetem que de vegades potser és més fàcil del que sembla, però també al revés. Un dels últims missatges és d’un xic d’Indonèsia que ens demana que li fem un tutorial... Un aspecte positiu d’Instagram és la possibilitat de penjar vídeos del procés que estan 24 hores mitjançant les stories. És divertit perquè hi ha moltes fotos que pareixen fetes amb Photoshop, però nosaltres expliquem que hem utilitzat cartolina i cel·lo. Per exemple, una foto que vam fer amb tres paquets de rosetes és una imatge que la gent copia molt, o l’han reinventada amb altres objectes. Està molt bé inspirar a la gent.

-Confesseu que cada foto vos comporta un mal de cap important, una cosa que xoca amb la pretesa immediatesa del món d’Instagram. 
-D. Rueda: Per a nosaltres no representa immediatesa. Busquem normalment els llocs abans de viatjar. Pensem algunes idees, portem objectes, anem un dia abans per vore l’escala i les distàncies, fem moltes proves, controlem aspectes com el trànsit o els guàrdies de seguretat... De vegades cal demanar perdó, cal anar com d’amagats, perquè hui la fotografia és pràcticament un acte de terror. La gent et veu amb un trípode i de sobte eres l’enemic públic número u. No estem acostumats a les càmeres grans encara. Els edificis poden tindre drets d’imatge, també. Una cosa absurda és que si vas amb el mòbil no passa res, però si vas amb una càmera gran, ja eres un professional i se suposa que cobres pel teu treball, de manera que a voltes la reacció és quasi pitjor que si portares una navalla.

-Buscar l’escala adequada per a les vostres imatges té una dificultat afegida. És l’espai el que fa a les persones o són les persones les que fan l’espai? 
-D. Rueda: És una reflexió que em solc fer. Ens agrada intrigar a la gent amb l’escala. És cert que no sempre trobem l’espai adient en tots els llocs. Normalment el lloc et demana alguna cosa, la idea ve de l’espai, l’espai et parla i això és el que ens interessa: fem realitat eixa fantasia mitjançant les imatges. Una ciutat pot ser divertida i l’arquitectura és alguna cosa més que unes simples finestres per on entra la llum. Amb les nostres fotos manifestem que no voldríem que els espais bonics foren tan difícils de trobar, sinó que foren allò habitual.
-A. Devís: Per exemple, les construccions en els Països Baixos tenen unes dimensions més afins al nostre tipus de fotografia. La llum i el contrallum de València, i les seues vesprades, ens tornen bojos, però busquem també altres condicionants. En altres països seria més fàcil fer la nostra fotografia, però el nostre projecte ha sorgit ací. 

-Però l’acció és la que marca l’espai en el vostre cas, no?
-A. Devís: Acció i espai van de la mà. També en els plànols dels arquitectes, si no poses persones, no veus l’escala; necessites tindre una referència visual clara. En les nostres fotos eixes escales tan grans no es poden entendre sense les persones, que som Dani i jo. Si no isquérem, llavors es perdria la història de l’espai.

-València es deixa fotografiar? 
-A. Devís: Dani sempre ho diu: hi ha massa elements davant de les façanes. L’arbre, el fanal, el contenidor, el mupi, la parada d’autobús... És impossible. Però hi ha gent que troba encant al desorde que tenim ací. Ara bé, tenim un amor absolut per València: el clima, la gent, el riu...
-D. Rueda: La contaminació visual que hi ha a València és acollonant. A València no és que li falten coses, sinó que li’n sobren. Ací patim per trobar un lloc que es deixe fotografiar, que tinga una miqueta d’espai sense bol·lards ni cartells. Però cap dels dos tenim pensat anar-nos-en d’ací.

-Estem en el moment de la història que més fotografies es fan, però vol dir que són millors que abans? 
-A. Devís: Hui tot és fotografia, no hi ha filtre, però tindre una càmera no vol dir ser fotògraf. Tindre un accés tan directe a la ferramenta facilita fer fotografies que abans no haguérem pogut prendre, però no sé si hi ha més coneixements generals per a que les imatges siguen millors. Ara anem més de pressa i hi ha moltes més fotografies que sobren, però també, alhora, s’estan creant unes obres d’una gran qualitat. 

-A partir d’un treball molt creatiu en uns comptes d’Instragram en què reuniu més de mig milió de seguidors quantes propostes empresarials heu rebut?
-A. Devís: No les hem comptat. Hem treballat en projectes per a Petit Bateau, Swatch, Facebook... A nosaltres ens donen llibertat. La pregunta de sempre és si treballem de pressa. Tot i que les xarxes funcionen de manera que la gent es posa la roba, les ulleres o el rellotge i penja la foto, nosaltres no ho fem així: pensem idees, li peguem la volta, mostrem un concepte diferent. Amb Swatch vam fer una campanya mundial, des de Youtube i Facebook a imprimir la imatge en revistes i periòdics. La imatge que vam idear es va vore a Times Square, el tren de Sydney o Tokio. Va ser una sensació molt estranya.
-D. Rueda: Per a nosaltres és millor treballar a espai. Al final del dia pots tindre moltes idees, però la creativitat té uns límits. Evidentment, els projectes necessiten estímuls i un temps marcat, però les idees s’han de cultivar.

-Quan vau començar amb la dinàmica de treballar per a altres a través d’Instagram? 
-D. Rueda: En realitat, ens hem deixat emportar, tot ha succeït d’una manera molt orgànica, molt natural. Hi ha gent que t’envia unes ulleres de sol i no saps per què. És un mètode de publicitat basat en els seguidors. Nosaltres hem acabat en el sac dels influencers pràcticament per accident. El terme s’ha acabat vinculant a fer-se una foto en la qual mostres una aparença, vistes molt bé...

-O per vestir poc també... 
-D. Rueda: També. És el que cadascú tria. Però tot això no és una cosa nova, és el product placement del cinema i les sèries. Nosaltres intentem fer-ho bé. Molts dels treballs que ens arriben també els fan altres perfils que prenen les fotos en el seu saló o fent un posat, i cobren com nosaltres. La diferència és que nosaltres expliquem una història determinada i això ens permet fer la volta al món, ja que la marca utilitza la imatge creada com a valor. Treballem amb els mecanismes de l’influencer, però amb unes imatges diferents. 

© Foll

-Llavors la diferència amb els influencers és gran? 
-A. Devís: Les nostres imatges són atemporals. Hi ha moltes persones que gasten el seu físic o la seua presència per a rebre missatges com a feedback. En el nostre cas es tracta de fer un concepte que podria formar part d’una campanya. Un exemple: ens va escriure Coca Cola per a treballar en la seua campanya de Benditos bares i vam recrear-ne un, amb un treball que requeria molta més preparació de l’habitual. La gent amb qui compartíem la campanya eren famosos de YouTube o de les xarxes socials i el seu treball consistia en visitar un bar, però nosaltres anàvem més enllà: vam recrear la taula, les cadires, Dani va fer de cambrer, etc. És a dir, que portem les campanyes al nostre territori, amb la nostra llibertat creativa. En el cas de Facebook, vam treballar en una campanya de gravació d’anuncis en vertical per a empreses, de cara al que es consumix en vertical en els telèfons i tauletes. Van cridar a quinze creatius de tot el món: directors de cinema, il·lustradors molt reconeguts... tots eren de l’audiovisual i nosaltres érem els únics que no féiem vídeo. Facebook ho sabia, però volia provar-nos i tot va eixir bé. El treball amb marques és molt estimulant, molt diferent, i el tema dels influencers ens ha ajudat a demostrar que es pot fer molt millor en les xarxes socials del que pensem.

-Treballeu en projectes internacionals, però també rebeu propostes d’ací? 
-D. Rueda: A Espanya és més complicat perquè el mercat està en un altre lloc.
-A. Devís: Quan Facebook et crida és perquè vol el que fas, però a Espanya sentim que no es veu eixa manera de fer. De fora et busquen perquè volen el teu llenguatge, però ací el que interessa és la quantitat de seguidors i prou. No veuen que invertixen en creativitat, que es tracta de crear una campanya amb dos persones, des del concepte, el disseny o el maquillatge fins a la difusió. Fora tenim molts clients amb els quals repetim i, a més a més, ens ajuden molt a crear. 

-Ara em mostreu una foto per a una campanya. Expliqueu en paraules com funciona el procés. 
-D. Rueda: Ens va contactar l’empresa de perfums Escada, que té un producte nou amb aroma de meló d’Alger. Tenim llibertat. Ens aplega el briefing, amb els referents de l’olor mediterrània i fresca, i el pot. Vénen les idees: pensem la geometria del moviment d’agafar el pot i vaporitzar-se amb el perfum. D’esquena, des de dalt i a la dreta. Fem el dibuix. Li donem color, dubtem entre el roig del meló i el rosa del perfum. Busquem el vestuari per a Anna, que fa de model també. Busquem en l’armari o en una botiga. Tractem de trobar cartolines dels mateixos colors del vestit. Al final ho tenim: escollim el rosa del perfum, afegim pepites al vestit per a que s’assemble al meló, i la geometria de l’aspersor es fa en forma de tallada de meló... El fons no és tan important com el concepte.

-Parlant de València i d’arquitectura, no acabem sense dir alguna cosa de Calatrava. 
-A. Devís: En la carrera ens van ensenyar el mal d’eixa arquitectura tan imperial, tant de piràmides d’Egipte, però, com a escenari, l’escala que té ens ajuda molt i hem fet algunes de les nostres imatges amb eixa arquitectura. Entenem que gràficament i com a espai és gran, té un atractiu fotogràfic. Però preferim la València de les façanes de colors, senyorials, de cases antigues. No és Calatrava, és la llum.
-D. Rueda: Açò és un poc com el cinema o el menjar: a tots els agrada la bona cuina, però també van a un McDonald’s. Com a fons telònic Calatrava és agradable, però el complex en si mateix està molt lluny dels nostres gustos.

Noticias relacionadas

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email