Aquesta setmana s'ha celebrat el Dia de la Vella. És, com se sap, el quart dimecres de Quaresma. Vol dir-se: tres dimecres després del Dimecres de Cendra, a mitjan Quaresma. Com que enguany el Dimecres de Cendra va caure el 14 de febrer, el Dia de la Vella ha sigut aquest passat 6 de març. I, com cada any, la celebració ha tingut una especial personalitat en pobles com Cocentaina, al Comtat; Agost, a l’Alacantí; Elx, al Baix Vinalopó; l’Alguenya, al Vinalopó Mitjà; o Callosa del Segura, al Baix Segura. Si a Cocentaina celebren el Dia de la Vella amb els tradicionals nanos, a Agost cada any ixen al carrer les arxiconegudes velles, que també són tradicionals a l’Alguenya; i a Elx, on prenen el nom popular de velles de serra: un nom que emparenta de prop amb la denominació que aquest mateix costum rep a Callosa del Segura, on sembla que es parla de «partir la vieja».
Aquest conservat costum del Dia de la Vella consisteix, en essència, a traure a les portes de les cases, a les finestres o als balcons figures d’escala humana confeccionades amb materials domèstics diversos i degudament vestides. Es tracta de ninots que representen persones majors duent a terme escenes de la vida quotidiana. Sovint, aquests ninots poden apareixen acompanyats per cartells amb textos crítics o humorístics. Segons sembla, aquest costum de traure al carrer les velles —o nanos, que en diuen a Cocentaina— té un origen antic que naix de la voluntat de celebrar la superació de la meitat del temps rigorós i penitencial de la Quaresma. Passar l’equador de la Quaresma era tota una fita que calia celebrar amb una certa relaxació festiva. No sé on li he llegit alguna volta al gran erudit d’Elx que és Joan Castaño que el Dia de la Vella, al bell mig de la restrictiva Quaresma en què es prohibia taxativament el consum de carn, es consentia un cert alleujament de la penitència i se’n permetia l’excepció, amb festives eixides al camp per compartir jocs, menjars i activitats festives: de la mateixa manera que el morat dels ornaments sacerdotals se substituïa pel rosat, com un reflex simbòlic de l’alleujament del rigor penitencial. Segons sembla, era costum, en aquell dia, eixir al carrer a demanar donatius en espècie amb una cistella, un tros de fusta o un petit ninot que simbolitzava la «vella Quaresma», i també amb una serra, de manera que quan acabava la recollida se serrava la vella o el tronc, com a signe que s’havia aconseguit doblegar i superar la meitat de la «vella Quaresma». Fet i fet, d’aquesta noció de serrar la vella derivaria, precisament, la denominació il·licitana de les velles de serra, que no deixaria d’emparentar, òbviament, amb la transparent expressió callosina de partir la vieja.
Així doncs, el costum valencià del Dia de la Vella no deixa de tindre un correlat clar i precís amb la celebració mallorquina de «Sa Jaia Quaresma» o «Sa Jaia Serrada», que mossén Antoni Maria Alcover descrivia de la manera següent: «Sa Jaia Serrada era una jaia de paper, cartó o fusta pintada, que figurava la Quaresma, magra i esquerda amb set cames i set dents, que representaven les set setmanes de Quaresma. El primer dia de Quaresma penjaven aquella Jaia dins la cuina o menjador, i cada diumenge li tallaven una cama de les set que tenia, fins que el Dissabte Sant romania sense cap cama; però a mitjan Quaresma ja li feien una operació, d’on li venia el nom que duia de serrada; i era que el dijous de la quarta setmana, quan havien passada ja mitja Quaresma justa, davallaven la jaia i la serraven pel mig, perquè ja tenien mitja Quaresma a baix».
No obstant això, al poble d’Agost, que possiblement és —amb permís de Cocentaina— el municipi valencià on actualment es viu més intensament el Dia de la Vella, ofereixen a qui les vol escoltar unes altres explicacions alternatives sobre el costum de traure les velles al carrer. Són relats populars, del tot saborosos, que un dia de finals de setembre de l’any 2012 em va voler recontar la senyora Josefina Ivorra Amorós, que ja tenia en aquell moment 80 anys. Me la van presentar un parell de mestres excepcionals que al seu dia havien sigut alumnes meues en la Facultat, Núria Flores Morales i Manoli Vicedo Reche. No sé si encara viu, la senyora Josefina. Si el càlculs no em fallen, tindria ara ja 91 o 92 anys. Hi insistisc: mai no he tornat a coincidir amb ella i ignore si és encara viva. Però, en qualsevol cas —això sí que ho puc garantir— continua vivíssima en la meua memòria, entre altres coses perquè aquell matí de finals de setembre de 2012 em va contar un parell d’històries populars precioses sobre el suposat origen de les velles d’Agost:
—Mira... —venia a explicar-me la senyora Josefina—. Hi ha qui diu que les velles es posaven a la porta de les cases ja des del temps dels moros, perquè així, quan les persones se n’anaven al camp, si venien lladres es pensaven que hi havia gent a les cases i no s’atrevien a entrar a robar...
—Comprenc —assentia jo, embadalit.
—L’altra història que es conta —prosseguia la senyora Josefina— és que la Mare de Déu i sant Josep, quan van haver de fugir a Egipte per a salvar-li la vida al Jesuset en tot allò del rei Herodes i la matança dels innocents, diu que fugint, fugint, fugint, van arribar fins ací a Agost. I els soldats els anaven darrere. I, per ajudar-los, la gent d’ací d’Agost va dir: «Què podríem fer?» I a algú se li va ocórrer la idea de fer les velles: «Ja està!» I van fer uns monyicots amb teles i robes, i els van posar a les portes per confondre i desorientar els soldats aquells d’Herodes. I així va ser que gràcies a les velles d’Agost la Sagrada Família es va poder salvar.
—Caram! —exclame jo, francament sorprés per tan inesperada explicació.
Però la senyora Josefina —que era una magnífica cantadora i contadora: una d’aquelles iaies entranyables que t’emportaries a casa per poder parlar hores i hores amb ella— em reservava encara una última declaració que em va deixar absolutament fascinat, i que encara ara conserve indemne —inesborrable— en la memòria. Em comentava:
—La veritat és que costa de creure això que els lladres deixen d’entrar a robar les cases perquè posen les velles, perquè quan t’apropes veus de seguida que són ninots: que no són persones de veritat. No devia ser, això. Per tant... L’explicació bona ha de ser l’altra!
Preciós! Em va semblar preciós! Perquè el seu cas constituïa una demostració bellíssima d’això que tantes vegades he hagut d’explicar teòricament en les classes d’etnopoètica: que les llegendes són relats populars sobre fets extraordinaris que es narren d’acord amb un pacte comunicatiu de versemblança. És a dir: com si foren veritat. I en el cas de la senyora Josefina aquest «pacte comunicatiu de versemblança» no podia ser més evident i explícit: l’explicació veritable sobre l’origen de les velles d’Agost —«l’explicació bona»— era que, en la llarga i erràtica fugida de la Sagrada Família fins al poble d’Agost, l’enginy i el bon cor de la gent d’aquest poble va aconseguir salvar la vida del Jesuset. Gràcies a les velles d’Agost, per tant, el mateix Déu fet home va poder sobreviure a les perverses intencions del soldats d’Herodes. I a les velles d’Agost devem, en conseqüència, la redempció de la sencera humanitat. Que és tant com dir: l’esperança del Cel i la Glòria, etc.
Ara que acabem de travessar l’equador de la «vella Quaresma» i que els tradicionals ninots d’aspecte humà —velles, nanos, velles de serra, monyicots o com en vulguem dir— han tornat a ser presents als carrers d’Agost, Cocentaina, Elx, l’Alguenya o Callosa del Segura (i no sé si de més pobles), em ve al pensament que és la mateixa idea de la Quaresma la que ha esdevingut —efectivament— vella en la nostra postmodernitat. Qui practica la penitència quaresmal, encara, en els nostres dies? Qui hi serva ja els dejunis i les abstinències que l’Església tradicionalment ordenava en memòria dels quaranta dies que Jesucrist va dejunar al desert? Entre els joves, qui —que no siga vegà— deixa de menjar carn els divendres de Quaresma? Qui continua practicant el sacrifici, la mortificació i el compungiment consubstancials a la mateixa noció de Quaresma?
Tanmateix, de la Vella Quaresma en queda viu —vivíssim!— un rastre cultural, uns hàbits, uns costums, uns referents culturals, unes celebracions i unes formes de vida tan singulars, curioses i idiosincràtiques com (no és sinó un exemple) la celebració del Dia de la Vella. D’aquesta pasta, de fet, és feta la civilitat i la condició humana: ben mirat no som sinó el resultat —una mena de rastre— de la vida viscuda en el temps passat. I pensant-hi, no sé per què, m’ha vingut al pensament la senyora Josefina Ivorra Amorós, i les belles històries que em va contar —i que encara recorde— aquell lluminós matí de finals de setembre de 2012. I em ve al cap que és precisament això —aquest rastre, el bells tresor de la memòria, el benefici d’una història compartida— el que, efectivament, talment les velles d’agost, redimeix la humanitat sencera.