Dibuixar la València del futur no és fàcil... però ja està disponible

VALÈNCIA. El repte el plantejaven el centre d’innovació Las Naves  i València Capital Mundial del Disseny 2022 i no era poca cosa: imaginar com es transformarien cinc escenaris de la ciutat des d’una òptica distòpica i utòpica. I és que mentres les utopies descriuen escenaris tant perfectes com impossibles, la distopia són ficcions que ningú desitjaria que arribaren.

Pensat i fet, amb la direcció de Non Architecture i el suport institucional, cinc equips de disseny i arquitectura es posaren a dibuixar el futur de l’Horta —equip Exfigura—, la torre Miramar — equip Lloyd Martin—, la platja —equip Rarea—, el nou llit del Túria —equip Quatre Caps— i la Ciutat Vella —equip C·Lab—. Cinc propostes dissenyades de forma immersiva que es poden visitar a Las Naves fins al 4 de març o experimentar a qualsevol lloc des del web.

Amb “To be or to visit, that’s the question”, l’equip format per tres joves arquitectes que estudiaren a l’Escola de València han treballat durant un any amb l’entorn de la plaça de la Mare de Déu... però imaginant com seria dins d’unes dècades. Guardonat amb el primer premi de la convocatòria, “el projecte és el resultat final d’un procés per a reflexionar sobre possibles futurs de la ciutat”, explica Alicia Marco. “Volíem generar un debat públic sobre les controvèrsies i problemes que afronta l’espai públic. Com el disseny pot generar debat?”, afegeix Eduardo Puertes. “Per això havíem d’utilitzar un llenguatge gràfic entenedor, però també ens hem apropat al còmic i a les Falles per interpel·lar al públic no especialitzat, apunta Mar Monfort.

Amb la sàtira fallera com a referència, el primer pas de l’equip, guiat per les metodologies de Non Architecture, va ser plantejar escenaris genèrics per a cadascuna de les cinc ubicacions proposades. Si la majoria de propostes usen els models tridimensionals per dibuixar les seues idees sobre la València del futur, a C·Lab tenien clar que la seua ferramenta era el dibuix a mà. “Quan vam començar a treballar sobre la plaça de la Verge, pensàrem que era una oportunitat per a incloure tot el patrimoni tangible i intangible”, conten des del col·lectiu.

Després d’analitzar les missions innovadores per al 2030, l’equip va realitzar un brainstorming amb diferents escenaris, utilitzant el collage de dibuixos i fotografies per despertar les guies que els guiarien. “Vam classificar tota la pluja d’ides en dos grups: quines eren distòpiques i quines utòpiques”. I després es van arrancar a materialitzar-les sobre l’escenari urbà de la plaça.

En primer pla, diferents escenes —com si es tractara d’una falla virtual— activen les diferents situacions que es viurien a la ciutat imaginada per C·Lab. I entre elles, conviu el patrimoni històric de la plaça amb nous edificis i estructures. Però com es fa un dibuix a sis mans?

“Volíem treballar el dibuix vectorial, una tècnica digital que ens permet dibuixar manualment, però manipular la traça. Així que podem anar dibuixant per parts i després fer els ajustos necessaris. Sempre partíem d’uns mínims comuns: el tamany del pinzell, la paleta de colors... Però està tot absolutament dibuixat a mà: cada taulell, cada teula i cada rajola”.

“Partint d’un dibuix tan detallat, hi havia molt per a traure. Quan redibuixes, et fas conscient de tot el que hi ha”. Convertides en coneixedores totals de la plaça, l’equip combinava este redibuix a mà amb la imaginació de noves situacions.

Per una banda, a l’escenari distòpic. València ha decidit construir gratacels després d’una terrible inundació. Viure en altura és l’única manera de sobreviure als desastres ambientals, mentres els turistes han ocupat per complet el centre de la ciutat. “Com ningú viu allà, no hi ha civisme. I es potencien les atraccions: una muntanya russa, atraccions de fira, la Catedral està descuidada i es converteix en només una escenografia, la gastronomia banalitzada amb franquícies, la Geperudeta de l’Ofrena de Flors es criogenitza perquè perdure tot l’any...”.

“No pensem que un futur distòpic haja de ser trist, però sí molt superficial”. Com no hi ha vegetació, els humans respiren amb unes mascaretes, però els edificis també estan aïllats de l’exterior i compten amb oxigen artificial.

Un escenari oposat al de la utopia, dibuixat amb traços blaus. Hi ha turisme, però la plaça és perquè la gaudisquen les veïnes. Els arbres de la plaça i del jardí del Palau han colonitzat façanes i terrats, que es recuperen com a espai públic per a tota la ciutat. “Els terrats són una meravella única de València, i els convertim en cines d’estiu, observatoris astronòmics... També es naturalitza la font, que genera un xicotet estany al seu voltant com a hàbitat de pardals i amfibis”.

“I les seues escultores s’actualitzen. Ara l’home representa el Túria rodejat de dones que simbolitzen les sèquies. Nosaltres pensem que el patrimoni s’ha de respectar, però l’espai públic ha de representar els valors socials. Per això poden representar la diversitat de cossos de la nostra ciutat”. “L’objectiu era dissenyar una imatge que transmetera un missatge, per això tot són icones de la cultura popular i temes d’actualitat”. Una experiència que es pot viure amb realitat virtual des de qualsevol mòbil —amb àudio immersiu inclòs—, fins i tot també a la plaça.