Dignitat

Al senyor Guillem Agulló i Lázaro i a la senyora Carme Salvador els van matar el fill. Li deien Guillem Agulló i Salvador. Tenia 18 anys. Va ser en les vacances de Setmana Santa de l’any 1993. Se n’havia anat d’acampada amb uns amics al poblet de Montanejos, a l’Alt Millars. I allí un grup de de joves feixistes els van assaltar cridant «Sieg Heil» i «Viva España». Un d’ells li va buscar el cor, al jove Guillem. I li’l va trobar: amb una ganivetada literalment mortal. Perpetrant aquell crim contra el jove Guillem, no sabria dir si la victòria a què apel·la el conegut crit nazi que esgrimien els joves feixistes va guanyar una major glòria, ni tampoc si efectivament España va poder viure més intensament: més una, més gran, més lliure. Més «¡Una, Grande y Libre», vull dir. Però el fet cert i incontrovertible és que qui va deixar de viure aquell 11 d’abril de 1993 a Montanejos va ser el jove Guillem Agulló i Salvador. Amb 18 anys. Amb només 18 anys: que encara no havia fet els 19.

Se’m remouen els budells —i se m’engruna el cor—, amb la simple evocació del vil, sòrdid, execrable assassinat del jove Guillem Agulló ara farà trenta-un anys a Montanejos. S’ha de ser molt mala persona —o directament no ser persona— per a no empatitzar solidàriament amb el dolor que la família Agulló Salvador va patir com a conseqüència d’aquell crim abominable. Que a algú li maten un fill de 18 anys és una cosa que no hauria de poder passar ni en el pitjor dels malsons imaginables. Que, damunt, li’l maten per raó d’una absurda i aberrant manifestació d’odi ideològic només pot tindre una única reacció humana. La de dir: «Això és una cosa no hauria de poder passar mai.»

Tant és així que la mort de Guillem s’ha erigit, en la història valenciana contemporània, com un veritable símbol del que, de cap de les maneres, no es pot permetre en el marc d’una convivència democràtica: formes del fanatisme, l’extremisme o el totalitarisme ideològic que arriben al punt demencial de menysprear la vida humana. Perquè un axioma fonamental de les societats mínimament civilitzades és —ha de ser, per força— que cap pensament, cap projecte, cap ambició ni cap ideologia no pot valdre més ni es pot entendre superior a la vida: la vida de les persones com a bé suprem, inviolable, sagrat. Precisament per això, un cas com el de Guillem Agulló mereix ser exquisidament, permanentment —i vivament— preservat en la memòria col·lectiva de totes les valencianes i tots els valencians de bona voluntat, com un referent que permeta evitar en el futur qualsevol temptativa de reincidència pels camins de l’odi ideològic i la violència conseqüent. A això, sens dubte, han contribuït novel·les memorables com La mort de Guillem de Jaume Fuster (2016) o Guillem de Núria Cadenes (2020); o la pel·lícula La mort de Guillem, de Carlos Marqués-Marcet, estrenada també el 2020 amb un extraordinari èxit d’audiència en IB3, TV3 i À Punt.

Fet i fet, l’any 2016 la memòria del jove Guillem Agulló, admirablement preservada, protegida, estimada —i reivindicada— durant els últims trenta-un anys pels seus pares, Guillem i Carme, va ser elegida per unanimitat de tots els grups de les Corts Valencianes per a instituir un premi institucional que distingira persones i entitats que, d’una manera o una altra, han destacat en la lluita contra el racisme, la xenofòbia i els delictes d’odi. De més a més, des de l’any 2018 —que és quan es van complir vint-i-cinc anys de l’assassinat—, l’Ajuntament de València també va dedicar a la memòria del jove Guillem un passeig ubicat als Jardins dels Vivers: el passeig Guillem Agulló.

Recorde ara tots aquests fets perquè —com són les coses!— la memòria de Guillem Agulló ha tornat a ser actualitat mediàtica en els últims dies per un parell de notícies que podrien semblar increïbles, però que han sigut ben reals. Per un costat, el regidor de Parcs i Jardins de València i portaveu de Vox, el senyor Juanma Badenas, va anunciar el dijous de la setmana passada que el consistori retirarà el passeig dedicat a Agulló als jardins de Vivers amb l’inaudit argument que la denominació «és una imposició d’una part dels valencians». L’anunci del representant municipal va ser fet tot just un parell de dies després que les Corts Valencianes, novament a proposta de Vox, acordaren l’eliminació del Premi Guillem Agulló.

—És lògic —provava d’explicar-me aquesta setmana un jove de 19 anys, en una conversa privada—. Si Vox simpatitza amb els feixistes, no vol que es conserve la memòria d’un jove com Guillem, que simbolitza l’antifeixisme. Se la volen carregar, la memòria de Guillem, clar: perquè va contra el que ells representen.

Però la qüestió ací, em sembla, no és Vox. Bé, sí... És Vox, clar que sí que és Vox. Però no només Vox —vull dir. Per a fer efectiva una cosa i l’altra —la retirada del nom del passeig i l’eliminació del premi institucional contra el racisme, la xenofòbia i els delictes d’odi— tant en l’Ajuntament de València com en les Corts cal que el Partit Popular faça costat a les iniciatives de Vox i les vote a favor com a còmplice necessari (i corresponsable) en una tal barbaritat. I com són les coses que la força de la memòria del jove Guillem Agulló ha fet que el partit Popular, davant la indignada incredulitat que ha generat la mesura proposada per Vox entre la gent de bona voluntat, haja hagut de repensar en una institució i en l’altra fins on està disposat a arribar en el perillós viatge polític que li comporta la companyia de Vox com a soci de govern.

Supose que la reacció popular hi deu haver influït. I que l’anunci de la Generalitat de Catalunya, aquest passat dimarts, que estaria disposada assumir el Premi Guillem Agulló «mentre estiga vetat per les Corts Valencianes» també deu haver tingut algun tipus d’efecte polític. No ho sé. Però el fet cert és que, després dels fets de la setmana passada —tan preocupants i incomprensibles per a qualsevol demòcrata— fa l’efecte que en els últims dies algú ha erigit a l’interior del Partit Popular veus de sensatesa, de raonabilitat, de sensibilitat. De trellat. Ja el passat 7 de març, el PP de l’Ajuntament de València va advertir que rebutjaria la proposta de Vox de retirar el nom de Guillem Agulló del passeig dels Jardins de Vivers. I en aquest sentit —desmarcant-se clarament de la suspecta iniciativa de Vox— el portaveu del Grup Popular, senyor Juan Carlos Caballero, va voler aclarir, sense embuts: «El PP està a favor de la convivència i no del frontisme.» 

Igualment, aquesta setmana, el secretari general del PP valencià i portaveu del PP en la Federació Valenciana de Municipis i Províncies (FVMP), l’alcalde de Finestrat, senyor Juanfran Pérez Llorca, va oferir la FVMP (on el PP no ha de supeditar-se les exigències de Vox, perquè Vox no hi té representació) com a «punt de trobada per a reprendre el consens» del Premi Guillem Agulló. Fins i tot el president Carlos Mazón ha semblat especialment incòmode per la situació generada per Vox i es pronunciava clarament favorable al consens que fins ara havia existit en els Corts a l’entorn del Premi Guillem Agulló. Com? Lamentant dimecres, des de Catalunya estant, en una entrevista en TV3, que «en esta legislatura no hay unanimidad en Les Corts porque Vox no lo ve así». Més encara: reiterant públicament l’oferiment de Pérez Llorca de salvaguardar el Premi Guillem Agulló al si de la FVMP. Literalment va dir: «Soy el presidente del Partido Popular de la Comunitat Valenciana. Mi partido ha propuesto la Federación Valenciana de Municipios y Provincias para realizarlo.» I, tot seguit, va voler recordar encara: «Mi partido ha votado a favor de los Premis Guillem Agulló durante todos estos años: ha participado en ellos, ha acudido a ellos.»

Hi ha qui ha volgut veure, com és lògic, en tota aquesta confusió generada al voltant de la memòria de Guillem Agulló un motiu de fissura entre PP i Vox. No soc jo qui ho puga judicar: no entenc un borrall d’aquestes coses. Però em sembla evident —evidentíssim— que en assumptes tan fonamentals i sensibles com aquest de la memòria democràtica i la lluita contra el racisme, la xenofòbia i els fanatismes ideològics, el PP es troba molt més prop de les posicions sensates, raonables, sensibles, humanes, respectuoses i democràtiques dels partits de l’oposició —més «a favor de la convivència i no del frontisme», per fer servir les paraules del portaveu Juan Carlos Caballero— que no de la preocupant insensibilitat pels delictes d’odi que amb gestos com l’atac a la memòria del jove Guillem Agulló exhibeix el seu soci de govern en l’Ajuntament de València i en la Generalitat. Caldrà comprovar que efectivament és així. Perquè em fa l’efecte que, en això, el partit majoritari d’un govern i l’altre (el municipal i l’autonòmic), el Partit Popular, es juga un dels valors més importants que existeixen en la política —en la vida—: la dignitat.