VALENCIA. Les lectures ens modelen. Som permeables a les lletres, i els missatges que conformen van penetrant en nosaltres i polint-nos la ideologia. Això és així. Però també és cert que habitualment escollim què emportar-nos a la tauleta de nit en funció de la nostra manera de ser i de pensar. I, sobretot en el cas dels periòdics, també en funció de la nostra manera de votar. Deixant de costat el debat de si és abans l’editorial o la gallina, el cas és que, sense conéixer una persona, podem saber amb certa precisió quin partit vota només mirant la capçalera del diari que porta a la mà. O no calem de seguida algú que compra l’ABC o La Razón? O no està claríssim de quin peu coixeja un lector de La Marea o de l’extint Público? Amb El País ja és més complicat... Probablement els seus lectors fidels de tota la vida tinguen en l’actualitat un nivell de desconcert similar al dels fans acèrrims de Metallica quan la banda es féu comercial i les seues cançons començaren a sonar per Los 40 Principales. Què fer amb tots els tattoos amb el logo del grup va ser, sens dubte, l’últim gran drama del segle XX.
Que el periòdic que fullegem és l’espill de la nostra papereta és una qüestió amplament acceptada. Que esta afirmació siga extrapolable a la literatura requerix més matisos. Com que de catalogar en general saben molt els llibreters, i de perfils lectors més encara, hem tocat a la seua porta. Amb les eleccions a dos fulles d’agenda, els demanem que recomanen una lectura per a cada tipus de votant, o si més no que tracten de relacionar-les amb els diferents partits polítics. Desconeixem la utilitat de l’exercici, però si ens alleuja un poc l’atipament de la campanya, benvingut siga.
Per al PP, recomane "Cinco esquinas" de Mario Vargas Llosa. Sempre dóna categoria dir que s’està llegint un Nobel, que a més és neoliberal i es relaciona amb els grans caps.
Per al PSOE, "Los últimos mohicanos" de Manuel Vicent, exempl
es de resistents de la premsa que es pot traslladar a la política.
A CIUTADANS, "Els valencians, des de quan són valencians?" de Vicent Baydal. Sempre ve bé repassar la nostra història i no descobrir-la cada dia.
A PODEMOS "Para la reforma moral e intelectual" d’Antonio Gramsci, a fi que siga la brúixola per a no perdre l’orientació en el seu assalt als cels.
A COMPROMÍS, "València sic transit" de Francesc Bayarri, novel·la que caricaturitza els antepenúltims capítols de la vida política valenciana.
A EU, "Atraco a la memoria". Són les memòries de Julio Anguita; un recorregut històric per la vida de l’injustament maltractat polític.
PP: “Los excluidos” de Carmen Sarmiento. Pensant en que en algun moment han de reflexionar sobre la gent que va quedant-se fora del sistema.
PSOE: “El hombre que pudo reinar” de Kipling. Conta la història de dos britànics que començaren sent reis i acabaren sent captaires.
PODEMOS: “Cartas a un buscador de sí mismo” de Thoreau. L’autor tenia la llibertat com a filosofia de vida i era partidari de trencar les normes o transgredir la llei quan una causa moral superior ho justificara. Pense que pot encaixar amb ells.
CIUTADANS: “El Alquimista” de Coelho. És la història d’un pastor andalús que inicia un viatge en busca d’un tresor. Al llarg del viatge, va trobant-se a personatges que li fan modificar la seua ruta i agafar camins que no tenia previstos.
COMPROMÍS: “Génesis” de Sebastiâo Salgado. És un treball fotogràfic molt ambiciós entorn els llocs primitius de la naturalesa. El component ecològic és molt important. I crec que la mateixa paraula ‘gènesi’ definix molt bé el moment de creació il·lusionant que està vivint el partit.
EU: “La sombra de una fotógrafa” de François Maspero. És la biografia de Gerda Taro, una fotògrafa molt important que no ha tingut el reconeixement que mereix perquè sempre estigué a l’ombra de la seua parella, Robert Cappa. Sembla que moltes de les seues fotos més famoses van estar realitzades per ella… Crec que és una bona metàfora del partit.
PSOE: “Deseo” de Juan Manuel Díaz Burgos. És una visita fotogràfica per l’Havana interior. Pels seus carrers i cases. I mostra molt subtilment l’erotisme que es viu allà. Relacione eixe desig amb el que tenen en el partit per arribar al poder. En tenen molt i des de fa temps, però no acaba de quallar…
PP: “La censura franquista en el cartel de cine” de Bienvenido Llopis. He triat un llibre de cine perquè la historia recent del partit s’assembla més a una pel·lícula que a la realitat. En ell, es fa una comparativa entre els cartells originals cinematogràfics de l’època de Franco i els que acabaren difonent-se.
PODEMOS: Una edició que il·lustra textos de “Los Cachorros” de Vargas Llosa amb fotos de Xavier Miserachs. La novel·la va d’un grup d’adolescents en el Perú dels 60 que estan en ple descobriment de la vida, la llibertat, l’amor o el sexe. El trobe molt adequat per a Podemos; crec que estan en un moment semblant.
CIUTADANS: “El manual de los flashes speedlite. Potentes, versátiles y fáciles de usar”. El títol d’este llibre tècnic ho diu tot. Pense que este partit funciona de manera semblant: s’adapten a qualsevol situació per tal d’estar en el govern.
PP: “Ensayo sobre la ceguera”, de José Saramago, per allò que mirar cap a un altre costat també és ser cecs.
CIUTADANS: “Cien años de soledad”, de García Márquez, ja que sembla que ningú vol estar amb ells en cap govern.
PSOE: “Crematorio”, de Rafael Chirbes, per a que ningú no oblide que el bipartidisme i la bombolla van ser cosa de tots.
PODEMOS: “Rebelión en la granja”, de George Orwell, perquè sembla que alguns animals són més iguals que altres.
EU: “Juegos de la edad tardía”, de Luis Landero, perquè a bones hores es posen a canviar...
He decidit elegir un sol llibre per a tots els votants, atés que em sembla més rellevant el consens que unix tots els partits estatals que les divergències superficials que a través dels mitjans s’intenten amplificar. Com que este consens és un consens socialdemòcrata, he escollit el pare de la socialdemocràcia, Ferdinand Lasalle, i la seua obra “El sistema de derechos adquiridos”; més o menys el germen teòric en què es basa tota la corrupció jurídica darrere d’este consens.
Hem fet una selecció per autors més llegits dels diferents perfils polítics:
PP: Javier Esparza. Escriptor de novel·la històrica i periodista format a la redacció del ABC.
EU: Karl Marx. Comunisme al 100%.
PODEMOS: Hessel. Inspirador del moviment del 15M.
COMPROMÍS: Ferran Torrent. Utilitza molt sovint les diferents variants valencianes, i ja sabem que Compromís defensa a mort la llengua valenciana.
CIUTADANS: Daniel Lacalle. Economista molt al centre... o això pareix almenys.
PSOE: Hal Draper. Socialista i marxòleg.
Per als votants del PP recomanaria a Vargas Llosa perquè és un autor que ja quasi podríem anomenar clàssic. I amb molta classe. A algú del PP crec que li fa falta.
Als votants del PSOE un manual d' autoajuda els vindria bé... sembla que estan en un moment difícil.
Per als de PODEMOS-IU, ja que van junts, una conjunta: Varoufakis. Per a reflexionar... És una solució el plantejament de l'economista grec en estos temps?
I finalment per als de CIUTADANS tal vegada “La doctrina del shock” de Naomi Klein, on explica algunes conseqüències del capitalisme. Ja que ells estan en auge...
Per als votants en blanc no ens han donat recomanacions, segurament perquè paper en blanc i llibreter no es porten massa bé. Quant als indecisos, potser puguen decidir mitjançant les lectures el que han sigut incapaços de triar al llarg de tota esta eterna campanya. Els nuls sempre podran posar en el sobre una pàgina d’algun d’estos llibres. Segurament mostren tindre així més trellat que incloent alguna que altra papereta infausta...
La responsable de la cuenta paródica ‘Hazmeunafotoasí’, disecciona las entrañas de la influencia en su libro ‘Cien años de mendigram’ (Roca)
Hurtado y Ortega Editores han tenido el buen gusto de publicar la voz única de la gallega, un faro áspero que ilumina los aspectos más grotescos de la era del like
