Disseny valencià per repensar el reciclatge a un idíl·lic castell francés

VALÈNCIA. “És un lloc increïble i pel que compartien a xarxes, la meua manera de treballar, a partir del reciclatge de materials, tenia cabuda al seu programa. Tots els estius tenen una època intensiva de tallers i residències. Quan vaig vore la convocatòria per xarxes, no m’ho vaig pensar”, apunta el dissenyador Pablo Bolumar. El domini de Boisbuchet és una enorme finca entre Burdeus, Lió i Nantes, al cor de la França rural, amb un castell, un llac, boscos i alguns pavellons.

La seua vinculació amb el medi s’ha aprofitat per expandir els vincles entre el disseny i el que es coneix com a ‘natura’. De la mateixa manera va arribar l’arquitecte Iñaki Cancillo Mora a la notícia. Mentres Bolumar ha estat dos mesos treballant a Boisbuchet, Cancillo va gaudir d’una estància d’una setmana. Els dos van ser atrets per raons similars. “He fet una col·lecció en dos mesos que haguera fet en mig any amb unes condicions normals. Ací tens un taller, un assistent de producció, coneixes a gent molt creativa. Un col·lega de París de vint anys era un màquina amb el 3D i em va ajudar amb el prototipat”, apunta Bolumar.

“Ja coneixia els tallers d’estiu, i pensava que anaven alineats tant en la metodologia com en els resultats formals que es desenvolupen. Combinen les propostes especulatives però materials. No són només discursos abstractes: hi ha càrrega imaginativa però sempre recolzada des de la materialitat”, afegeix Cancillo Mora.

“És la primera vegada que he sentit que tenia un estudi amb col·laboradors. No estava a soles a ma casa traent projectes cap a davant, sinó que tenia un equip darrere”, diu Bolumar, dissenyador industrial per la UPV i ara màster en disseny a la Design Academy d’Eisendhoven. Però és fàcil accedir a este tipus de convocatòries? “Vaig estudiar quins són els objectius de la institució, què pregunta la convocatòria, quina és la direcció del centre... I a partir d’ahí, tractar d’encaixar estos paràmetres amb la meua pràctica. Vaig fer un portfolio amb els meus treballs, la meua manera de treballar reciclant materials, i pensant com açò podia imbricar-se amb els workshops estivals de Boisbuchet”.

“Jo que els hi podia aportar?”, es va preguntar Iñaki Cancillo Mora. Arquitecte per la UA i estudiant de Ciències Ambientals a la UNED,  els va proposar una metodologia en tres fases: passejar, dissenyar i construir. “Anava prenent decisions materials mentres filava el discurs perquè només tenia cinc dies, encara que no tot tenia explicació sempre. Abans no sabia què anava a fer perquè necessitava conèixer el lloc i vore quins materials hi havia. Mai havia treballat amb vidre i nusos i em vaig arriscar a fer-ho”.

“Portava un any treballant en il·luminació i volia anar amb més profunditat amb una proposta més ambiental, una d’oficina i una més escultural, site specific. Volia comprovar que era capaç de fer-les”. Bolumar va acabar la seua estada amb tres propostes que van il·luminar les nits del domini. 

Per al pavelló Shigeru Ban, fabricat amb paper, va dissenyar el sistema Alufold amb unes mal·leables planxes d’alumini adaptades al mòdul del pavelló. Per als sopars a l’exterior, uns quadres de llum fets amb plafons tèxtils revestits de la cera que sobra a les bresques de les abelles del Boisbuchet. I per a l’escala noble del castell, va proposar una làmpara d’aranya amb vidre reciclat i tractament de sal. 

La casualitat va fer que els dos dissenyadors triaren el mateix material com a punt de partida: les botelles de vidre que serveixen d’envasos per al suc de poma que es produeix a la finca. 

I si Bolumar les va convertir en un canelobre, Cancillo va optar per un dispositiu exterior amb una triple funció: visibilitzar la dependència de la natura, servir com a descans per a humans i com a fertilitzant per als arbres de Boisbuchet.

“El dispositiu visibilitza i posa en valor les relacions que hi ha entre allò humà i allò no humà al Domaine de Boisbuchet utilitzant materials sobrants dels tallers realitzats durant l'estiu. Fusta, ampolles de vidre, cordes i tubs s'ajunten per crear un sistema on flueix aigua bullida amb remolatxa que fertilitza les plantes de la zona i serveix de mitjà per explicar les històries interespècie que defineixen el lloc”.